Fa uns dies el company de Villena, Eladio Cortés, membre d’EUPV i de la Plataforma pel Dret a decidir del PV va escriure un interessant article sobre el dret a decidir a les comarques castellanoparlants del País Valencià. A l’amic Eladio el vaig conèixer a la passada manifestació del 9 d’octubre per la vesprada a València portant una bandera d’Esquerra Unida dins de la Plataforma pel DaD del PV en companyia d’altres que portaven banderes de Compromís, d’Esquerra Republicana del PV, de Poble Lliure, de la CUP, etc., reclamant el dret a decidir del País Valencià, en ple debat sobiranista i independentista al Principat i a tots els Països Catalans, d’una manera o d’una altra davant l’espoliació fiscal, l’increment de la pobresa, l’absència de mitjans de comunicació propis al País Valencià en valencià o català, la pèrdua de drets socials i laborals i les contínues agressions d’un estat espanyol que considera els catalanoparlants i els independentistes com els seus principals enemics a batre, des d’una concepció espanyolista supremacista i exterminadora, on nosaltres els valencians catalanoparlants som exclosos i hem de fer via per a construir el nostre estat propi, vulguem o no vulguem. Perquè al davant hi ha un estat incapaç de reconèixer-nos els drets de ciutadania catalanoparlant sense haver de castrar-nos i presentar-nos com a castellanoparlants en públic a tots els àmbits, cosa que nosaltres mai li demanem a un castellà, que deixe de ser-ho o que no tinga els mateixos drets que els valencians, però més drets no. Ni més ni menys.
L’amic Eladio comença la seua reflexió, des de Villena, assenyalant que, hui dia, ens trobem “en aquest període de ‘confusió’ sobre les ‘nacionalitats’, que creen autèntics bàndols oposats, hi ha una teoria que està en auge, la del dret a decidir, que supera les característiques nacionals com a determinació del poble, com a subjecte de sobirania real. Des d’aquest prisma, podem parlar de dret a decidir de les comarques castellanoparlants també, en les quals es podria situar Villena”. Realment, estem en un període de cert embolic perquè a tots els mitjans de comunicació de l’estat espanyol, a l’escola, etc. s’ha alimentat la confusió tractant de confondre ‘estat’ i ‘nació’ i tractant d’imposar una noció de ‘nacionalitat’ lligada al nacionalisme espanyolista d’estat sense reconèixer, de manera igualitària, posem per cas, les quatre llengües de l’estat espanyol, imposant a tots els mitjans i administracions de l’estat el supremacisme espanyol o castellà i excloent les altres llengües i cultures, delimitant restrictivament el català o valencià a les zones exclusivament catalanoparlants, excloent les zones castellanoparlants perquè aprenguen també el valencià com a llengua de tota la valenciana gent, tan important com el castellà, que també hem d’aprendre i saber tota la valenciana gent… Caldria posar realment les dues llengües i cultures, tant la valenciana o catalana com la castellana, en igualtat de condicions, de reconeixement, de drets i d’obligacions. El que, al meu parer, no pot ser és que hi haja, des de l’estat un supremacisme que tracte d’exterminar la diversitat de llengües distintes a l’espanyola o castellana. Nosaltres, els valencians catalanoparlants no demanem als altres (valencians o castellans) que renuncien a la seua pròpia llengua i cultura, el que volem és que l’aprenguen si viuen al País Valencià, perquè, seguint els assajos d’Ugo Mattei sobre els béns comuns, el valencià és un bé comú a preservar de tota la valenciana gent, parle la llengua que parle i vinga d’on vinga; un bé a estendre i servir a tots els àmbits i que tots els sindicats que es denominen democràtics i d’esquerres haurien de tenir clar per tal de reivindicar el requisit lingüístic del valencià per a tots els funcionaris; perquè no passen casos com el que li va passar a Benimaclet al músic membre d’Obrint Pas, Miquel Gironés, agredit per uns policies per parlar en valencià o català, la seua llengua, al seu propi País, amb tota seguretat perquè tenim un estat, uns tribunals de justícia i uns mitjans de comunicació en contra de la nostra llengua i cultura; i per això ens agredeixen per parlar en valencià, de manera absolutament impune i a sobre ens sermonegen sobre la “igualtat, la llibertat i la fraternitat” de tots els espanyols (de matriu castellana), excloent sistemàticament els catalanoparlants.
Davant el disseny de les fronteres i els estats dirigit per monarques absoluts de manera autoritària i despòtica remarca la necessitat d’observar la dinàmica de construcció dels països i dels nous estats i considera que és molt més just basar-se en referències il·lustrades, tipus Rousseau, per decidir col·lectivament com volen construir el nostre País Valencià i perquè les comarques castellanes del PV decideixen com volen formar part del nostre País i incorporar-se del tot, lingüísticament, per a no patir cap tipus de discriminació, no els valencianoparlants ni els castellanoparlants. Perquè tots els habitants del País Valencià siguen, efectivament bilingües i hàbils, si més no, tant en castellà com en valencià, manegar dues llengües és la porta per al plurilingüisme i l’aprenentatge de moltes més llengües i d’obrir-se a un món més ample.
Davant de situacions conflictives, “dret a decidir, perquè la democràcia sembla la millor manera de solucionar qualsevol problema social: igual que la democràcia seria una bona solució al poc encaix de Catalunya a Espanya, es podria utilitzar per prendre decisions al revés, és a dir, l’encaix de les comarques castellanes a la seva delimitació territorial actual més catalana-valenciana, com la ciutat de Villena, que apareixen lligades a València per les línies territorials que van traçar de manera autoritària dels governs absolutistes del segle XIX, després de la reforma administrativa que va crear les actuals províncies en 1833 (encara que Villena va entrar a Alacant tres anys després)”. Inclús en el cas que no siga possible un encaix de Catalunya amb Espanya perquè l’estat espanyol manté unes posicions immobilistes, rígides i estàtiques pròpies de l’Espanya eterna, cal considerar la possibilitat que a Catalunya decideixen, com han fet a les darreres eleccions, crear un nou estat propi a Europa al marge de l’estat espanyol, també les comarques castellanoparlants del País Valencià han de decidir què volen i quina relació volen tenir amb la resta de valencians catalanoparlants.
Remembre que Joan Fuster, a “Nosaltres els valencians”, 1962, i a escrits posteriors assenyalava la línia Biar-Bussot com la frontera lingüística i en remarcar la dualitat catalanoparlant i castellanoparlant del País Valencià, considerava que les comarques castellanes del País Valencià havien de decidir on volien estar i com volien jugar en el futur País Valencià democràtic. Ras i curt, si volien pertànyer al País Valencià o no, cosa que, en els sectors d’extrema dreta, franquista, ho aprofitaren per desfigurar i tergiversar les reflexions de Fuster i dir que ell volia expulsar les comarques castellanoparlants del País Valencià, cosa que Joan Fuster no deia sinó que defensava el dret a triar o a decidir on es vol estar i què es vol ser. I deia que les comarques castellanoparlants havien de triar si es reintegraven plenament i amb totes les conseqüències al si del País Valencià.
La majoria de la valenciana gent catalanoparlant, al meu parer, després de tants anys de convivència, d’amistats i de complicitats amb gent de les comarques castellanoparlants, siguen de comarques castellanes o valencianes des del principi de la conquesta de Jaume I o de comarques incorporades posteriorment (Villena, Utiel, Requena), volem que continuen al País Valencià si així ho volen, volem que a les escoles d’aquestes comarques castellanoparlants del País Valencià, s’aprenga el valencià com els infants de les comarques catalanoparlants aprenen el castellà, que hi haja mitjans de comunicació en valencià que arriben a les comarques castellanoparlants tant com a les valencianoparlants. Perquè un País com el nostre, que té dues llengües, és millor que un país que en té una només, com remarcava Joan Enric Escolano, president d’El Tempir d’Elx, reclamant la necessitat de valencianitzar les comarques del sud d’Alacant (el Baix Segura, el Vinalopó i la ciutat d’Alacant).
Al meu parer el que cal és cohesionar més el País Valencià, valencianitzar-lo respectant la diversitat lingüística, reconeixent les dues llengües oficials en igualtat de condicions, valorant les dues formes culturals hegemòniques que hi ha al País Valencià des del respecte i la consideració de l’altre. El que no hauria de passar de cap de les maneres és el cultiu del rebuig a l’altre diferent com va fer un alcalde del PP de la comarca de la Canal de Navarrès, menyspreant, incultament, la proposta d’una exposició del poeta Vicent Andrés Estellés al seu poble i decidint per tots els seus conciutadans que no calia aprendre res del poeta Estellés perquè escrivia en valencià-català i no en castellà… Com seria igual d’estúpid si algú rebutjara el poeta Miguel Hernández o Antonio Machado per escriure en castellà, ja que tant és del tot nostre Miguel Hernández, nascut a Oriola, com Manuel Machado que va viure a Rocafort durant la Guerra d’Espanya abans d’anar-se’n a l’exili, fugint del feixisme i de la guerra, a morir, a Colliure on hi està soterrat.
Termina Eladio Cortés la seua reflexió, que compartisc plenament, advertint que “el poble català està buscant la seva emancipació, a través d’un procés popular que fa més de 30 anys que s’executa i que rep el més absolut menyspreu de l’Estat espanyol. Sent coherents, les persones que defensem la democràcia i acabar amb les desigualtats, hauríem de donar suport i aprendre el procés constituent català, i a continuació, intentar portar-lo als nostres llocs (com Villena), com un altre intent més de conquesta de la sobirania popular, actualment segrestada pels poders econòmics de la Troica, el govern espanyol i la gran patronal”.
Entre els comentaris a la Veu del PV, hi havia un que considerava que la millor opció era “una terra, un poble, una llengua”, reproduint, al meu parer, l’esquema del “jacobinisme” francès o espanyol. En canvi, jo no estic a favor del monolingüisme exterminista, des de les teories basades en el dret a la diversitat, el reconeixement i la interculturalitat, no és millor tenir una llengua que tenir-ne dos o tres; més llengües o cultures vol dir major capacitat d’habilitats i competències intel·lectuals, individualment i col·lectivament, més preparació per afrontar els reptes de futur. I davant aquest comentari “monolingüista”, que vull creure que està fet pel temor a l’extermini de les llengües més minorades i oprimides, com la nostra, replicava que ni tan sols a Catalunya la gent de JuntsXSí i la CUP consideren, des de l’independentisme, que cal defensar l’oficialitat només del català perquè també defensen l’oficialitat del castellà sense cap ambigüitat. Perquè hi ha moltíssima gent a Catalunya que té el castellà com a llengua materna, pròpia, familiar, etc., i molts d’origen castellanoparlant s’han incorporat a l’independentisme des d’associacions com “Súmate” i tant el candidat de la CUP, Antonio Baños com el candidat d’ERC, Grabriel Rufián són d’origen castellanoparlant..
Al País Valencià, com al Principat, cal reclamar l’oficialitat de les dues llengües, en igualtat de condicions, encara amb més raó, pel mateix motiu que al Principat (perquè hi ha molta gent vinguda d’altres comunitats autònomes castellanoparlant) i també perquè hi ha comarques valencianes, de sempre, castellanoparlants i d’altres incorporades que haurien d’esdevenir plenament, sense renunciar a la seua llengua castellana, però assumint el valencià plenament perquè només duu avantatges i cap inconvenient; allò inconvenient és mantenir els castellanoparlants o catalanoparlants en reserves, guetos, dobles línies o en apartheid.
Inclús Joan Fuster en la redacció de l’Estatut d’Elx, com em contà el jurista i amic Enric Solà, autor de “Recuperem els Furs”, deia, a principis de la dècada dels 70, que calia reconèixer l’oficialitat del català i del castellà al País Valencià. Per molt motius, entre d’altres, per a no fer-li a la ciutadania castellanoparlant el que l’estat espanyol ens havia fet a nosaltres com a valencianoparlants o catalanoparlants, oprimir-nos del tot lingüísticament i tractar d’exterminar-nos i de genocidiar-nos culturalment durant el franquisme i abans, des del 1707, després de la batalla d’Almansa i el decret de Nova Planta… Em sembla que Joan Fuster és una autoritat a tenir en compte, a valorar i a saber, per experiència pròpia, que les imposicions no porten enlloc; i un país que tinga reconegudes dues llengües, afavorint la més oprimida i sense supremacismes, respectant i reconeixent la diversitat i la pluralitat és molt millor que un país que tinga només una llengua… Més llengües, vol dir, en condicions realment democràtiques, igualitàries i participatives, més cultura, més democràcia, més socialització i més convivència, sobretot si s’eradica la discriminació del valencià, l’equiparació amb el castellà a tots els àmbits i hi ha igualtat real perquè tant el castellà com el valencià gaudeixen dels mateixos drets, respecte i consideració social.
Per a aquells que no tinguen clar la necessitat de valencianitzar el País Valencià, perquè estiguen colonitzats per l’estat i les seues corretges de transmissió sindical, corporativa, mediàtica i sectària (esglésies, ONGs o sectes), espanyolista o anglosaxona, com a referents culturals hegemònics, els recomane el llibre d’un escriptor africà, de Kenia, Ngugi Wa Thiong’o “Descolonizar la mente”, una referència ineludible en el debat lingüístic dels estudis postcolonials; ell mateix s’ha convertit en una de les veus més importants del món en la lluita per la consciència social, política, econòmica, històrica, cultural i lingüística en els països en vies de desenvolupament que han sigut oprimits i colonitzats per potències estrangeres. De fet, aquest assaig “està dedicat amb gratitud a tota la gent que escriu en llengües africanes i a tota la gent que, al llarg dels anys, han mantingut la dignitat de la literatura, la filosofia i la resta dels tresors que preserven les llengües africanes”. Canviant el que calga canviar, el mateix cal dir de les dues llengües del País Valencià, però principalment de la que encara està oprimida i minorada perquè des de l’estat espanyol i des de les mentalitats provincianes l’han volguda exterminar.
La gent amiga i companya de les comarques castellanoparlants (o valencianoparlants) –consulteu en aquest enllaç quines són i quina connexió existeix entre elles–, amb sensibilitat social i d’alliberament, no pot ser còmplice d’aquesta opressió i volem que lluite, braç amb braç, amb la resta de valenciana gent per preservar i estendre a tots els àmbits socials el valencià, com a llengua de tota la gent que viu al País Valencià. Perquè el valencià és un bé comú que no pot ser menyspreat ni deixat al lliure joc del mercat i de la privatització que voldria carregar-se els ecosistemes, l’educació pública, la sanitat, els serveis socials i les llengües que l’estat i les corporacions consideren que són un obstacle en la seua hegemonia dominadora per a esdevenir més submisos i esclaus. En canvi, nosaltres, la valenciana gent hem d’optar pel nostre alliberament i pel dret de totes (les persones i comarques valencianes) a tenir el mateixos drets al País Valencià, sense discriminacions, exclusions ni supremacisme; i construir les nostres pròpies estructures d’estat, com recomanava Joan Solà, si no volem ésser residualitzats en un procés de genocidi i exterminisme ignominiós contra un bé comú que hem de reivindicar amb tota la força sense consentir cap tipus de precarització, mercantilització o exterminisme, dels qui ens tracten com a enemics.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
