A més a més, la llei tampoc no garantia l’aprenentatge, ja que deixava les assignatures troncals en mans de les autonomies. Per si algú no se’n recorda, o tal vegada sí, ací al capdavant són els reis de la genuflexió, Fabra que no la parla i la senyora Català, que per a fer-ho, demana permís. Això sí, quedava clar i ras a la llei, que sí garanteix per damunt de tot i explícitament, l’aprenentatge de la llengua estrangera. De fora en vindran que de casa et tiraran.
El ministre els va dir que la proposta era un esborrany, i encara hauria de ser presentada a tràmit per a debatre-la i aprovar-la. Es va percebre no obstant això, des del primer moment, que Wert no tenia intenció d’atendre les peticions, ni tampoc canviar ni una coma, malgrat el consens social que una llei d’aquest caire necessita.
El ministre, hom se l’imagina en la vessant de pinxo unflat a l’estil Mussolini, els va dir que l’ensenyament en valencià es una competència exclusivament autonòmica. Llavors sabia ben bé a quins sants s’encomanava, els rebuts visitants Baldoví i Moreno també, hom se’ls imagina així mateix, com varen eixir de l’audiència. De segur tocats i ferits.
Aquí mateix volia veure-ho jo, què ha passat des de llavors? La llei ha estat aprovada i serà vigent i efectiva a partir del curs vinent amb tots els entrebancs que s’albiraven cap a la llengua pròpia en aquella visita. Els pèrfids botiflers que ens governen, encapçalats pel president Fabra, la consellera Català i el secretari autonòmic d’Educació Carbonell, a aquest últim cal donar-li menjar a banda, li van remetre a Escola Valenciana en el seu dia l’esborrany del decret del trilingüisme, Escola els respongué que es mantingueren les línies d’immersió, imprescindibles perquè la nostrada llengua no fóra arraconada. Per boca del senyor Carbonell els varen contestar, que farien el que fóra per no defraudar l’electorat per tal d’introduir l’anglès. Es passaren per baix cama el que els aconsellaven, ja que el valencià era i és, sense cap mena de dubte, la pota feble del sistema. Acomplien així els presagis anunciats pel ministre Wert a Madrid, i els botiflers d’ací la deixaran a l’alçada del betum.
Del senyor Carbonell, no es podrà dir que no és un home de paraula, ja que fins i tot per damunt de la llei, des d’aleshores en nom dels qui el nomenaren, no ha fet altra cosa que tirar per terra drets i recursos públics, malbaratant-los a més de posar tots els pals que ha pogut i més, a les línies de valencià. Tant de bo un dia li fem pagar, i també als demés, els diners emprats i els escarnis infosos, democràticament és clar.
Pares, mares, escoles, i l’assessorament d’Escola Valenciana, gent de coratge, de fets i de sentiment, als quals no cal safaretjar-los, ni els cal una aixadada per adonar-se’n de la saó de què hi disposen, perquè la flaire del valencianisme l’enlairen per tot l’arreu del País, en ús del seu dret, van posant els atropellaments en mans de la justícia, la recent sentència judicial a favor del col·legi Pare Català n’és un exemple, obligant el senyor Carbonell i cia, a redreçar la línia de valencià injustament esquilada i canviada a mitat de curs en favor del castellà, que per altra banda no ho necessita, així com altres que li’n cauran i que hauran d’acomplir-se. Tot plegat açò, ens fa besllumar motius d’esperança.
Així que amics i amigues, als que ens governen ací, amb cognoms que llancen per terra agranant cap a ponent, com Fabra, Català i Carbonell, Cotino, Bellver i Camps, Grau, Giner i Such, Barberà, Moliner i Messeguer, Ciscar, Llompart i Torró, Cervera, Costa i Crespo, per aquests motius i un reguitzell d’altres malifetes, cal que al més aviat els diguem, democràticament clar, adéu i au.
El valencià, els enemics ací mateix. (II).
