Sempre he defensat la formació i la capacitat dels nostres joves. Sempre m’he posicionat en favor de la seua visibilitat, de la seua opció de canviar el present del nostre país per a projectar-nos en un futur molt diferent al que nosaltres els adults, volem somniar. Però avui voldria escriure i reflexionar sobre les nostres persones majors. Ja sabeu que a principis de setmana ens deixaven tres figures molt representatives del devenir històric del passat segle. Aleshores,tot el meu record a la mor de ma mare, també als inicis d’una primavera dels primers anys del present segle. A ma mare li agrada com a qualsevol de les iaies actuals, la figura de Sara Montiel, també preocupada pels esdeveniments polítics del món, no havia tingut moltes simpaties per la senyora Margarhet Thacher, però ma mare havia llegit algun llibre de José Luis Sampedro i li havia agradat.

En concret “El somriure etrusc” havia estat una de les darreres novel·les que ma mare havia literalment devorat amb els seus petit ulls. Cal recordar que la història es desenvolupa a Milan on Salvatore Roncone, un vell cabut molt apegat a la seua terra calabresa on va nàixer, es traslladat pel seu fill per a ser tractat de càncer. La història representa un xoc de costums, d’olors, de sabors, d’estereotips, de declaracions,etc. entre dos móns tan diferents com són el nord i el sud, com són el món urbà i el món rural. Al vell Salvatore sols hi ha una personeta que el fa feliç, el seu nét Bruno. I gràcies a la relació entre els dos, la delicadesa i l’estima per la vida acaben omplint l’estada del protagonista en els pocs moments i esdeveniments que li resten de vida. Una temàtica copsadora que ha convertit “El somriure etrusc” en sense dubtes, una de les cent millors novel·les espanyoles del segle XX.

La mort de José Luis Sampedro ha passat molt de puntetes pels mitjans de comunicació. Estic segur que si ma mare haguera viscut, hauria sentit i plorat la mort d’una de les persones més afables, humanes i de vida més intensa de la segona meitat del passat segle. Empleat de banca, economista, catedràtic universitari, senador per designació reial a les primeres Corts democràtiques, membre de la Reial Acadèmia de la Llengua, escriptor de relats excel·lents,.. i sobre tot humanista molt crític amb la decadència moral i social d’Occident, amb el neoliberalisme i les brutalitats del capitalisme salvatge. Sampedro va posar el seu granet de sorra a les protestes de maig de 2011 escrivint el pròleg a l’edició espanyola del llibre “Indignats” de Stéphane Hessel. El professor José Luís Sampedro ens va deixar de forma molt senzilla, sense publicitats, tot un exemple front al comiat desmesurat i propagandístic dels altres dos personatges esmentats al principi d’aquesta columna d’opinió.

Sampedro amb les seues paraules, amb el seu somriure, amb els seus gestos i amb les seues preocupacions, ha estat i continuaria essent un d’eixos “iaios-flauta” que practicaria la denuncia i tal vegada “l’escrache”, contra la desmesurada opressió i poder d’alguns que diuen pegar hòsties i que ofeguen i omplin de por la vida de centenars de milers de ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Iaio lluitador, com ho va ser ma mare i milions “d’abuelitos i abuelitas” que han tirat endavant la història diària d’aquesta pell de brau com diria Espriu. Gent de guerra i de postguerra, de fam i de lluita, de reivindicació i d’esperança democràtica. Iaios i iaies que ens han deixat amb el somriure agraït, com a la novel·la del professor. Gent major que sempre han sabut, que el passat per ells viscut, no tornarà i que la lluita per defensar els drets bàsics de les persones, ha estat un èxit que mai es podrà tirar enrere.

La crisis, les declaracions polítiques dolentes i plenes de dubtes i mentires, i la tal vegada ruïnosa decisió de retallar les pensions pot gravitar pel futur més immediat, però la batalla dels nostres iaios i iaies, la seua passada batalla, és ara la nostra present. No podem defraudar-los. Baixem al carrer i participem. No podran amb un poble alegre i combatiu, amb un poble ple de somriure etrusc i republicà. Gràcies mare, gràcies senyor Sampedro, gràcies pel vostre exemple. No us oblidem.

>

Análisis del #15M con José Luis Sampedro – Spanish Revolution