Llavors, el dia de “la gran nevada”, jo tenia sis anys, tots els carrers del meu poble estaven oberts, com en una sala d’operacions quirúrgiques perquè s’estava construint la xarxa de clavegueram, per instal·lar l’aigua potable i els desaigües. Fins eixe moment, les cases tenien un vàter sense aigua potable, no tenien quarto de bany, el clavegueram anava a l’antic barranc d’una manera molt primària. Després, quan s’instal·là l’aigua corrent i els nous desaigües, la meua mare posà una pica al costat de la porta prop del barranc i començà a llavar la roba amb aigua potable, sense haver d’anar amb poals i cànters a la font que hi havia a la plaça de la beata Agnés, prop de casa, que als anys setanta aquesta font de granit roig instal·lada als anys de la immediata postguerra, entorn al 1942-1945, la col·locarien a la façana del convent de sant Francesc.
La gran nevada començà a les cinc de la vesprada, nevà tant que s’ompliren de neu tots els carrers esventrats per les màquines excavadores, havien col·locat bigues i taulons per encreuar d’una part a l’altra dels carrers, però la neu feia impracticable eixir de casa sense perill de caure. Calgué llevar part de la neu amb pales i aixades per tal de construir caminets o sendes més segurs, enmig d’una capa de neu blanca cada vegada més bruta que durà 10 dies al carrer. El cim de la serra del Benicadell va estar molt de temps nevada.
Per aquells anys, a la vora del foc, potser era ja estiu i no hi havia cap foc, recorde que, de tant en tant, sentia parlar dels exiliats de Benigànim que se n’havien anat a França, a Rússia, a Mèxic o, Puerto Rico, o a Amèrica en general. Recorde especialment el nom de Don Víctor Cuquerella Gomar, metge, nascut a Benigànim el 1902, havia estudiat al col·legi d’orfes de València, sant Francesc Xavier, l’actual conselleria d’Educació, havia estudiat i s’havia llicenciat en medicina; a Benigànim quan parlaven d’ell deien que era molt sabut, respectat i respectable. Deien que havia sigut alumne i company d’investigació dels equips de gent que va obtenir el premi Nobel de medicina, Santiago Ramon i Cajal i Severo Ochoa, respectivament, sobre epidemiologia, malalties de la pell… El metge i amic Ramon Trullenque em va proporcionar material sobre Víctor Cuquerella Gomar, com a metge exiliat de la dictadura feixista.
Fa uns sis o set anys, per ‘casualitat’ o per atzar, si és que les casualitats existeixen, vaig descobrir la casa que s’havia construït a la part alta de Benigànim, seguint els coneixements higienistes, cap al sud, solejada, ampla, modernista.. Estava habitada per un pastor, al pare de qui Don Víctor li havia deixat sa casa quan va haver de fugir a l’exili, com ho feren els millors metges, els millors escriptors, intel·lectuals, professors i investigadors, les millors persones, que no volien ser còmplices d’un règim feixista, totalitari i criminal… No va tornar mai més Don Víctor Cuquerella. Va morir a l’exili a Puerto Rico.
Durant la Guerra fou tinent d’aviació de les forces republicanes lleials a la II República i a la democràcia. Després de la Guerra hagué de fugir d’Espanya i passar a França amb els seus fills i la seua dona, Maria Senabre Gomar, nascuda a Barcelona, el 1909, de professió mecanògrafa, taquígrafa, abans d’anar-se’n a Mèxic, la darrera residència fou la de Moscou, abans havia estat a Leningrad, l’actual Sant Petersburg durant el setge nazi i feixista a aquesta ciutat russa, on van participar l’exèrcit nacional-socialista, l’exèrcit italià de Mussoluni i la División Azul de Franco . Es deia que tant Don Víctor com Maria, la seua esposa i els seus fills i una neboda, havien fugit junts a França i després a la URSS, però que a ell no li agradava Rússia i se n’havia anat a Mèxic, ella s’havia hagut de quedar allà, amb l’esperança de poder tornar-se ajuntar a Mèxic el més ràpidament possible. No obstant, els atacs bel·licistes nazis contra la URSS, els havia complicat molt la situació a Maria i els seus fills i hagueren de quedar-se a Rússia molt més temps del que pensaven, fins l’11 de març de 1946.Segons el registre d’immigració de Mèxic uns mesos després el 19 d’agost de 1946 entraven Maria i els seus fills a Veracruz, Mèxic, després de patir un munt de calamitats a Rússia.
El doctor Víctor Cuquerella Gomar va treballar a l’Institut dermatològic de Madrid, es va exiliar a Mèxic el 1945 i de Mèxic se’n va anar a treballar i viure a Puerto Rico. Fou catedràtic de psiquiatria, patologia i incapacitats especials de l’Escola de Teràpia Física. Si poseu el seu nom al Google us eixirà dins de la gent que se’n va haver d’anar a l’exili en el que es coneix com el procés de depuració i destrucció de la ciència a l’Estat espanyol per banda del feixisme.
He tornat a recordar alguns fils de la història i la vida de Víctor Cuquerella Gomar i Maria Senabre Gomar a l’exili, llegint “Escritos de mujeres desde el sitio de Leningrado “ de Cynthia Simmons i Nina Perlina, Ediciones La uÑa RoTa, traducció a l’espanyol de Joaquín Fernández-Valdés i Gemma Deza Guil de l’original en anglés “Writing the Siege of Leningrad (Women’s Diaries, Memoirs, and Documentary Prose”, 2002), recentment publicat, 2014, quan es compleixen 70 anys de la fi del setge de Leningrad.
Durant els judicis de Nuremberg el 1946, quan el Govern Soviètic al·ludí a una xifra de 649.000 civil morts a Leningrad durant la guerra, hui sabem que és molt baixa; durant el anys de postguerra, el Kremlin tractà de fer desaparèixer tant la història del setge de Leningrad com els seus líders culturals i polítics més cèlebres, silenciant allò que el fred, la fam i els bombardejos enemics del setge no havien aconseguit.
La història de Víctor i Maria és molt trista perquè ella per a sobreviure -davant els “qui ens enviaren tanta mort cometeren una errada de càlcul. Subestimaren nostra voraç fam de viure” (Olga Berholz)- va treure forces d’on no en tenia; va fer de tot per poder sobreviure i donar de menjar als seus fills i a la seua neboda, inclús prostituir-se per menjar… Quan tornaren a Mèxic, el 1946, la seua neboda li va confessar al seu oncle que la seua esposa havia tingut amants i Don Víctor, segons recorde amb les històries infantils que oïa contar als majors a cau d’orella, la va abandonar, va dir que no volia saber res més d’ella perquè s’havia gitat amb altres. Després de tants anys de patiments, la delació d’una neboda que ella havia aconseguit salvar en un setge cruel i inhumà, l’havia tornat a deixar sense l’ajuda que necessitava.
El 2012 una néta de Don Víctor Cuquerella i Maria Senabre demanava informació via internet pe regularitzar els seus papers i nacionalitzar-se ciutadana de l’estat espanyol. Li diuen Gabrish i demanava informació sobre el seu avi, la possibilitat de demostrar que era de ciutadania espanyola, les seues dades per poder accedir a ser reconeguda per l’estat espanyol, demostrar que el seu avi havia nascut a Benigànim, i la seua àvia a Barcelona, per optar a l’obtenció de nacionalitat. Deia que el seu pare havia mort i que no havia deixat mai de ser ciutadà de l’estat espanyol, a pesar d’haver eixit entre els infants que marxaren a Rússia el 1938-39.
Aquesta és una història trista que cal remembrar perquè ens explica el nostre passat més recent. Sense conèixer el passat no podem orientar-nos en el nostre present ni saber res del futur. Recordar els sofriments i les guerres és necessari per a no repetir-les, tot i que siga dolorós. No obstant, molt més dolorós i penós és l’oblit i la impunitat dels botxins… No podrem jutjar-los, però almenys que hagen de suportar que diguem el que pensem de la mala gent que va fer tant de mal amb el colp d’estat militar, la guerra, l’exili, els camps de concentració; els hereus ideològics del franquisme, els del PP i molt d’altres, no voldrien que contarem aquestes històries perquè s’entesten en edulcorar la dictadura. Nosaltres, hem de continuar denunciant les atrocitats del feixisme franquista, les seues complicitats amb el nazisme i el mussolinisme, Perquè sense una educació antitotalitària, el totalitarisme es reprodueix com si fos “normal”. És el que sol passar en els mecanismes de funcionament habitual de l’estat espanyol, un engranatge sistemàtic de corrupció, de discriminació antirepublicana i anticatalanista i de sofriment i d’exclusió dels altres.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
