Al documental Bardem s’entrevistava amb representants de l’ONU perquè arribaren a una negociació que facilitara la celebració del referéndum d’autodeterminació per al Sahara; entrevistava amb antics diplomàtics dels EUA que reconeixien que els problema era que tant els Estats Units, com França i l’Estat espanyol els convenia no fer res, perquè El Sahara continuara en mans del Marroc, aprofitar-se de l’explotació de la pesca, de les mines del fòsfor i dels recursos saharauis. S’imposava el cinisme i la manca d’escrúpols la “realpolitik” i s’abandonava a la població saharaui a la seua sort, inclús algun prestigiós intel·lectual francés d’esquerres, que va participar amb el Che Guevara a les selves d’Amèrica, declarava que el millor era ‘no fer res’, rentar-se les mans, no actuar i que es podrira la situació dels saharauis perquè era pitjor cercar solucions que deixar les coses com estan. Em semblà molt indigne, igual com les paraules del monarca espanyol anterior, Juan Carlos I, declarant el 1974-75 que es vessaria l’última gota de sang ‘espanyola’ abans d’abandonar els saharauis a mans de Marroc, i després quan s’inicià la Marxa Verda pel rei Hassan II, el 1975, s’abandonà del tot, covardament, a la població saharaui després d’anys i anys de colonialisme i espoliació espanyola; l’excusa d’aquests sàtrapes fou que el dictador el moria i era millor abandonar El Sahara i portar l’exèrcit i els “legionarios” cap a la Península per si calia; era la manera d’aterroritzar a la població de l’estat espanyol per controlar el que li deien “la transició” a una democràcia que ha esvevingut una estafa.
No només el monarca anterior, tots els presidents espanyols ‘democràtics’, des d’Adolfo Suárez, fins a Rajoy, passant per Felipe González, Aznar i Zapatero, quan estaven a l’oposició, anaven pels campaments de Tinduf i prometien que solucionarien el problema, que els saharauis havien de poder votar per decidir el dret a l’autodeterminació, que Espanya era l’administració responsable davant l’ONU del procés de descolonització i que no els deixarien sols… I tots han incomplit les promeses i els han deixat completament sols, els han enganyat i s’han burlat dels saharauis. Felipe González, eixia entrevistat dient que a Marroc la militarització d’El Sahara i el manteniment de les línies frotereres saharauis no li eixien a compte, que perdia més diners que en guanyava; si això és així, perquè no posa les seues bones arts diplomàtiques i les seues relacions d’amistat amb el rei del Marroc perquè abandonen El Sahara i deixen que la població saharaui construisca el seu país a la seua manera, sense cap dependència amb Marroc ni amb ningú; dret a decidir d’El Sahara sense imposicions de cap estat alié.
Al documental eixia la vida tan dura dels campaments de Tinduf, la repressió tan forta dels policies marroquins contra els saharauis, el paper tan important de les dones a la vida d’El Sahara; eixien activistes pro-drets humans denunciant la vulneració sistemàtica de drets humans de la població saharaui a mans de l’estat de Marroc; eixien els diplomàtics contant com l’estat del Marroc sobornava els polítics i diplomàtics dels estats que eren còmplices de la seua opressió amb El Sahara. Eixia el coratge dels qui planten cara, treuen les banderes marroquines i col·loquen les saharauis, organitzen manifestacions i actes de protesta contra les forces d’ocupació, tot i que es juguen la vida i la seua llibertat personal; només per mostrar una bandera saharaui pels carrers, pots ser condemnat a uns anys de presó, rebre tortures i pallises a mans de la brutal policia marroquí, que com la majoria dels policies del món, inclús a països “democràtics”, exerceixen el seu ofici, de torturar i matar, amb absoluta impunitat.
Al final del documental s’explicitava que ni Giscard D’Estaing, ni Jose Mª Aznar, ni José L. Zapatero, ni Moratinos ni d’altres polítics i diplomàtics espanyols, francesos o nord-americans, no havien volgut ser entrevistats en aquest documental; no tenien res a dir perquè les seues polítiques fóren contràries als drets humans, a les convencions internacionals, al dret a l’autodeterminació i feren una política de saqueig per ajudar a Marroc a oprimir millor al Sahara, amb total impunitat, perquè beneficiava els interessos econòmics, de la pesca, el control de la immigració i la continuïtat de les colònies africanes de Ceuta i Melilla.
Encara recorde quan era un infant, a l’escola, als llibres i al mapa, El Sahara era una província més de l’Espanya franquista; aquest règim dictatorial, després de treure-los el suc iels recursos durant centenars d’anys, decidiren deixar a la població saharaui com una burilla de cigarreta llençada enmig del carrer o al fem. Aquests reponsables de la dictadura i de la “democracia” no tenen vergonya, ni tenen perdó dels tribunals internacionals que els haurien de jutjar per llatrocini, desídia i abandó de les seues funcions com a responsables i administradors davant l’ONU d’El Sahara; ara, a mitjan de juliol, acaba de visitar al monarca de Marroc, Mohamed VIé, el monarca d’Espanya Felip VIé; no hauran parlat per a res sobre els drets dels saharauis, si no és per a matxucar-los més, tot i que han aconseguit un ‘nou acord’ de pesca entre Marroc i la UE, perquè aquests monarques privilegiats i hereditaris, que viuen entre palaus de luxe des del bressol fins a la tomba i són aclamats com a déus, sense que ningú els trie, segurament consideren els saharauis població sobrera; in-ciutadania, que no té dret a tenir cap dret; coses de les monarquies i de les dictadures; coses d’Europa, unida com un sol colonitzador si del que es tracta és l’espoliar Àfrica o Amèrica Llatina.
