Aquest llibre “El riu dels ulls” és la mirada inquieta, viva, atenta, curiosa, bellugadissa, poètica, sociològica, sexual, eròtica, psicològica, musical, novel·lística i periodística de Rafa Xambó sobre la seua pròpia vida i el seu entorn, sobre la seua infantesa, sobre els seus viatges, de maduració, de combat, de memòries, d’afectes, de cançons, de resistència… a partir d’uns pocs textos autobiogràfics que havia fet dels “Fragments de la séquia mare”, intents de fer literatura a partir de la pròpia biografia, amb els riscos i perills de contar en públic les pròpies cabòries, com l’advertiren els seus amics a la vora de l’Albufera, amb el seu amic i poeta Txema Martínez que li va assenyalar el títol amb regust poètic. També hi ha escrits de dietaris des de València, 2001, Glasgow, 2009 i de retorn a València, 2010. Els seus primers lectors i crítics foren Andreu Tobarra, Vicent Sanxis, Toni Mollà, també Alfons Cervera, Txema i Enric Sòria i sobretot, Mònica Parreño que li va treure la tristesa de què parla el llibre i també li va polir alguns passatges on la mirada masculina, subtilment, rellisca cap al fangar dels mascles, mentre el nostre amor “creix encara més bell, més fort, més alt” (Shakespeare).
L’edició del llibre de Rafa Xambó “El riu dels ulls” està fet a cura de Ferran Bataller i Ana Lozano, a l’editorial Tria, 2013, encapçala l’inici amb algunes citacions escaients sobre l’escriptura, la mirada, la vida, els mots, el silenci i el remembrament: “Escriure és recordar o, en tot cas, inventar records” (Joan Fuster). “La mirada és el solatge de l’home” (Walter Benjamin). “Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació –en gran part i almenys momentàniament- se me’n va? Puerilitat” (Josep Pla). “Las palabras son símbolos que postulan una memòria compartida” (Jorge Luis Borges). “Sense el pressentiment de l’amor i de la mort, l’individu s’avorriria ja en les entranyes de la seua mare, i passaria el temps desenganyat xuplant mugrons sense futur” (Emili Cioran). “Silence is one of the hardest arguments to refute” (Josh Billings). En efecte, el silenci és un dels arguments més durs de rebatre.
Composen el llibre tres parts o cicles temporals: Hivern (“Sóc riu encés, fluint des de l’origen”, Joan Vinyoli), Primavera (“No morirà un sol vers ni una abraçada/ ara que ens estimem, i només ara/ aquest amor eternament perdura” del poema “Vesprada d’amor” d’Enric Sòria a “Compàs d’espera” i Estiu (I em pregunte si té sentit recordar més del compte,/ si és bo gravar les paraules sobre les tombes de tants silencis./ Sé dels rius que baixen plàcids, però també/ dels que tot ho arrosseguen perquè es podrisca sota el fang dels dies./ Vicent Alonso (Del clam de Jasó).
Com un riu cabalós, el llibre està regat per una abundància generosa d’ullals, de mirades, de poemes, d’escriptors i cançons al llarg de tot el seu recorregut, cercant la bellesa de la mar: Isabel Garcia Canet, Bertomeu, Miquel Gil, John Lennon “Dream” i “Mind Games”, el malaguanyat Manel Garcia Grau “Tot torna a tenir vida mentre ho cante”; apassionat i humil,/ un home que neda, tot nu,/ enmig de les marees”/, Frank Sinatra “Mentre cante, hi crec” o mentre parlem, mentre amem, visquem. També coincideix amb Flaubert –i amb Bordieu que li’l recorda a l’”Esbós d’autoanàlisi” – quan escriu a “Les memòries d’un foll” on diu que “qui ha conegut l’internat, de la vida, als dotze anys, ja ho sap quasi tot”, tot i que reconeix que potser hi ha un punt d’excés literari i d’arrogància.
No obstant açò, un internat és un bany de realisme en les relacions socials, amb tota la càrrega de violència, lleialtat, solidaritat i traïcions entre iguals, el servilisme, l’egoisme i l’altruisme, ja hi són presents. L’escola de l’aprenentatge de la vida adulta que s’imposa de manera determinant. Ens parla dels espietes menja-merdes a les ordres dels “superiors” que hi havia al Seminari de Montcada… Mentre d’altres feien els seus rituals, cantant i pregant, ell es posava “In manus tuas domino”, masturbant-se des de llit mentre oïa els precs llatins. Xambó amb l’ajut del Goffman d’”Internats” (“Asylums: Essays on the Social Situation of Mental Patients and Other Inmates”), cerca descodificar els seus propis internats, llurs estigmes del passat, les ordres jerarquitzades a les institucions totals, sovint totalitàries, amb els consegüents rituals d’humiliació i submissió, de càstigs i premis, la privació de la llibertat i el menyspreu a la individualitat: l’estructura és canònica, tancada i resistent al canvi… George Bateson també l’ajuda a ‘entendre’ les relacions afectivo-agressiva, d’acceptació i rebuig, que provoca un doble vincle –“double bind”- que és la base de l’explicació comunicativa de l’esquizofrènia quan s’esdevé en la infantesa i en la relació amb l’adult significatiu, siga el pare, la mare o un substitut afectiu; una comunicació paradoxal que bloqueja qualsevol resposta. Hi ha també, les referències a Cesare Pavese i Bianca Garufi “Fuoco grande”. “No hi ha paisatge buit: allà on ha viscut un nen, on ha posat la seua mirada, s’ha creat quelcom que sobreviu en el temps i toca el cor de qualsevol que conserve un passat en la mirada”; també ens anota el Pavese de “L’ofici de viure” que travessa el riu de la seua vida i la d’aquest llibre de memòries.
La relació constant i completament afectiva amb el seu pare, un Gary Cooper aventurer i cinematogràfic, que treballa la terra, que fuig de la Guàrdia Civil intrèpidament a cavall de la seua moto, com als films de l’oest, que va a la guerra a lluitar contra el feixisme i la perd, que fa estraperlo i és empresonat a la Model, que defensa el seu fill inclús quan aquest se’n va de casa i quan torna demana un got de llet per al xicon que deu estar cansat i se’n va a dormir. Hi ha un barret amb Dolça Contreras, professora d’econòmiques, mentre reflexionen sobre les funcions clientelars que ha esdevingut a la universitat la relació professorat-alumnat, la possibilitat d’una candidatura conjunta d’Antoni Furió i Vicent Soler i una meditació sobre la garreperia, la gent agarrada, ronyosa, antònima amb la generositat i l’altruisme. La mirada de Dante recorre Haití i el Congo, davant les actuacions colonials de França o dels EUA, Rafael Sánchez Ferlosio, un antídot contra la imbecilitat; el hipisme, la contracultura, el maig del 68, Edgar Morin i la crítica a “la segona vulgata marxista” en l’emergència de nous valors lligats a l’ecologisme, el feminisme i la recuperació de les diferències davant dels universals absoluts. Jorge Riechman a “Conversaciones entre alquimistes”: “El capital quiere hacernos creer que somos lo que vendemos. Pero somos lo que regalamos”, Pere Rovira a “Diari sense dies” adverteix que “Les cançons duren més que els amants”. Carles Carrasco a “Xica d’Alabama”: “[…] Despullaves/les fronteres […] Te n’anares sense fer soroll” o a “Plou”.. . “Aiguacels”, “Cap a casa”, “Over the Hill” de John Martyn, “Assassins del Sud”, recorda Enric Ortega d’Al Tall, Alfons Cervera que avisa “Dicen que no hemos de volver a los sitios donde fuimos félices, però yo volví al pueblo donde había sido feliz y desgraciada al mismo tiempo…”. Jorge Wagensberg “Viatjar és la millor manera de regalar-se canvi”, travessar Portbou i Cervera, el Festival de Noves Veus a Sabadell, Ovidi Montllor, Prada del Conflent, Roma, Glasgow, Edimburg, les Highlands, Joan Margarit a “Amor i temps”: “Amor i temps; El temps és en nosaltres/com la sorra del riu que, a poc a poc,/ va canviant la forma de la costa”. Jim Hall i Bill Evans interpretant “Romain”, 1962, “L’ofici de viure”: “S’acaba de ser jove quan es comprén que expressar un dolor ho deixa tot igual”. “Cançons de la memòria trista”, “Andanes”… I pensa en Marqués, que tots l’hem admirat com a sociòleg, escriptor amé, introductor d’idees alternatives dels moviments socials al País Valencià, les seues anàlisis sobre l’amor i la parella, des del “feminisme”, però en el terreny pràctic no podíem suportar que fos tan contradictori i egocèntric. I van tenir confrontacions desagradables, admiràvem la seua intel·ligència, però ens irritava el seu vampirisme, que sota una boirosa retòrica només cerqués imposar la seua absoluta i libèrrima voluntat.
Compartesc les observacions de Xambó a l’obituari que li fa des de Glasgow a suggeriment d’Alfons Cervera i de Vicent Soler: “Ha mort l’home i hi queden muntanyes de papers, Josep Vicent Marqués va ser un escriptor fecund, tant per vici com per necessitat, i un bon conversador esplèndid. Si deixem de banda la copiosa obra periodística, la qual conté un bon grapat d’intuïcions i donaria per a més d’una tesi, en aquest paper apressat podríem dir que J.V. Marqués és el principal exponent al País Valencià de la sociologia crítica. Analista de les diverses formes modernes d’explotació i dominació, a les seues obres es va ocupar de la lluita de classes, la qüestió nacional, l’ecologia, la cultura popular, la història social, la vida quotidiana i la reproducció social, les relacions de gènere… I sempre el vam trobar enmig dels moviments socials aportant el que podia. Va escriure magnífiques pàgines amb el seu compromís. Marxista, weberià, foucaultià, fenomenòleg; tot a la seua manera ben àcrata i ben humorada. Ara toca llegir-lo, no canonitzar-lo…”.
També fa servir Jesús Ibañez a “Las medidas de la sociedad”: “La significació té un valor (teòric) de veritat, el sentit té un valor (pràctic) de supervivència”. La vivacitat de la memòria, paraules entre el fang dels records, “en la intransferibilitat de l’experiència emocional rau la compulsió a verbalitzar […], condemnada al fracàs perquè […] s’hi pren consciència de la nostra incapacitat”, adverteix Carlos Castilla del Pino “Teoria de los sentimientos”. També Edgard Morin a “Amor, poesia, sabiduría” assenyala que l’afer de l’amor es resumeix en una possessió recíproca. Joan Vinyoli, de nou, “A hores petites”: “Sorres d’amor. Mar fluix. Palpo records./ S’acosten de puntetes els meus morts”. Posar l’esperança en el passat per trobar “un polsim de sentit”, algun consol, mentre s’interroga Xambó: “I per què m’enteste en el sentit?. I descobreix que ‘tornar és el sentit’, que “el sentit” és sempre provisional i provisori. Però també, amb J. W. Goethe, de “Converses amb el canceller Friedrich Von Müller”: “No hi ha passat al qual siga lícit tornar. Només hi ha allò eternament nou que es forma a partir d’elements engrandits del nostre passat, i la veritable ensenyança ha de ser sempre productiva i cobejar la creació de quelcom nou i millor”. No pot ser tornar al passat perquè el present i el futur ens arrosseguen cap avant. Conta una anècdota d’un altre internat seu, la mili, i la lectura del llibre de Castilla del Pino “Un estudi sobre la depressió. Fonaments d’antropologia dialèctica” i un capità borratxo que pensava que havia trobat un llibre subversiu de dialèctica marxista. També va llegir allà “El llop estepari” de Herman Hess, resistint humiliacions i càstigs sense deixar-se domesticar. La lectura d’un article ben interessant d’Antoni Defez sobre Bertrand Russell, “La invenció de la solitud“ de Paul Auster, la seua espiritualitat descreguda, des de l’atzar, les consonàncies de la vida, les afinitats, l’associació de fets, l’excavació de la memòria, recordant els seus pares per contrast i sense cap possibilitat de divorciar-se si els haguera calgut, la necessitat de desfer-se de la càrrega dipositada sobre l’esquena, com indica Walter Benjamin quan escriu sobre un fragment de Kafka: “ser home o cavall, això, ja no importa, el que és important és desfer-se de la càrrega dipositada sobre l’esquena”.
Ca Revolta, lectura de poemes de Marc Granell “si sé que sou aquí/se m’obri el dia/ com un mar ple de sol/ i veles noves/ que solquen horitzons/ lluny i bellíssims” i Begonya Pozo “dels tubs que sense voler t’enganxen a la vida”, poemes desconsolats, tendres, mots de carícies, reunions amb Enric Valero, el “Gato” i els cineastes Toni Canet i Enrique Navarro. I Julio Cortàzar a “Papeles inesperados”: “Y elogiarte en la más perfecta soledat/ a la hora en que tu nombre es la primera lumbre en mi ventana”. Ens parla de Xen Li, dels seus fills Dani i Miquel. De Joan Margarit a “El menyspreu de Calipso”: “mai no he pogut entendre quina força/ vaig tenir per deixar-te, o quina força/ em va faltar en no quedar-me amb tu”, abandonaments, tristesa, enyor, voltant en pla “flâneur”… Emilio Bayo a “L’edat de les paraules” diu que “Vivim sempre un temps equivocat. De petit, residim en l’espera, confiats que l’avenir està delerós per oferir-nos les seves fruites més selectes. Un bon dia, sense transició, descobrim que el promès festí ja no se celebrarà mai i ens trobem instal·lats en el buit, recordant la suposada felicitat de la infantesa, i no pensem que llavors teníem la seguretat que els bons temps encara havien de venir. Vivim sense present, en la insatisfacció d’un temps que no és el nostre i contínuament inventem màquines com la de Wells per desplaçar-nos a plaer entre el passat i el demà”…
El film “Blade Runner”, la cançó “One more kiss, dear”, Charles Boudelaire, a “Els beneficis de la Lluna”, l’enamorament i els ulls verds, fins a morir (“till I die”), com també cantava Woody Guthrie, promeses d’eternitat impossibles en un present farcit d’amors trencats… Per aprendre que “cap final no és feliç”… “Temps difunt, temps difunt, et veig/ com un riu allargant-se en la fosca”/ Joan Vinyoli (“El callat”). Hiverns d’escolà, cants contra la mort i contra la por, la redempció del passat, tot i que siga il·lusòria perquè sense il·lusió hom viu soterrat, el seny de l’escepticisme sense acabar en el cinisme, que segons Pessoa, no és més que un pessimisme alegre. Tren de color “Busload of Faith” de Lou Red, “No pots dependre dels teus parents”, ni dels teus amics, ni d’un déu, ni d’esglésies, ni de les coses que pugues comprar, ni d’un rei màgic, perquè no existeix… Tu necessites un tren…” i fa una versió d’aquesta cançó per a Julio Bustamante “Ciutat magnètica” (Picap, 1992), premi Enderrok en català d’aquell any; “Baby you Know” …”He sabut que no és gens fàcil/ anar-se’n del niu d’un vol/ però la vida és més gran/ que un espot de TV”, “L’esperit de la pluja”, “Carrer dels artistes”, “Quan he d’anar-me’n”, “Vida secreta dels vianants”, “soul, soul, soul” (1969): Wilson Picket, Ottis Reding, James Brown.
Josep Lozano, poemari d’”Un món rebel”, “Deixa la clau al pany de la certesa/ si vols que passe avant, incontenible/ com un riu d’enyorances. Per les vores/ -del riu i del meu cos- ja creixen els baladres i la molsa”, i també de Carmelina Sànchez-Cutillas “Conjugació en primera persona”, poemes que li regala Toni Mestre, que feia el programa “De dalt a baix” a Ràdio Peninsular. “Poseu-me les ulleres”, un obra teatral sobre Vicent Andrés Estellés, dirigit per Pep Tosar, actors, Enric Juezas, Pilar Almeria, Joan Peris, Miquel Gil i Isabel Anyó Andrés, néta del poeta que retrata la fam, el sexe i la mort tan bé a “Llibre de meravelles”, “Estams de la pols”, “La clau que obri tots els panys”, com ho féu Ausiàs March a l’edat mitjana. I Ovidi Montllor qui millor va saber dir i cantar la poesia d’Estellés. “Per convertir la pena en música, s’ha de tenir esperança”, diu Pere Rovira a “Diari sense dies”, a “Vestit de neu” hi ha la melangia, desficis de viatger, l’estiu em traurà la pena. I et faré una altra cançó”. Critica la militarització i els efectes de la feixistització de les falles. Rilke: “La primavera és com un nen que sap poesies”. La set antropològica de l‘amor en Pavese i en Julio Cortázar. Arriba a primavera, “El País Valencià al segle XXI”, més poemes de “Compàs d’espera” d’Enric Sòria. Taula redona sobre els mitjans de comunicació als Països Catalans, amb Joan Vila, periodistes del grup Ramon Barnils, Laia Altarriba, Josep Lluís Gómez Mompart i sobre l’espanyolització i extrema dretanització dels mitjans al País Valencià. El llibre de Philip Roth “Lecturas de mi mismo”, que no he llegit encara, però sí d’altres, moltes de les seues novel·les i un llibre autobiogràfic “Los hechos” i també “El oficio. Un escritor, sus colegas y sus obras” , on Roth conversa amb Primo Levi, Aharon Appelfield, Ivan Klima, Issac Basheris Singer, Milan Kundera, Edna O’Brien, lletres amb Mary MacCarthy, rellegint a Saul Below. Paga la pena llegir-se’l.
Llibre d’Antoni Segura sobre Euskadi, Bod Dylan, un escrit de Manel Rodríguez-Castelló i d’Isabel Garcia Canet sobre un nou CD de Xambó. Iverness. Stieg Larsson “Els hòmens que no estimaven les dones”. “Ulisses II”, d’Ignasi Mora i “L’home manuscrit” de Manuel Baixauli. A Glasgow, “L’home a l‘andana”, “L’estrangera”, Txema Martínez Inglés “L’arrel i la pluja”, conversa amb Murray Pittock “The road to independence?”, que Xambó li va prologar l’edició catalana. Martí Domínguez “L’ullal” on volen els pardalets, els menjars de Quaresma, i l’arnadí un dolç dolcíssim. Les olors de gesmiler i l’alfàbega, les fraules, el suc d’anguila. Aprenent a escriure amb la gramàtica de Carles Salvador.
Arriba l’estiu i llig “L’anticatalanisme al País Valencià”, la tesi doctoral de Vicent Flor que després s’edita en “Noves glòries a Espanya”; el Col·lectiu Ovidi Montllor a Benimaclet; decideix abandonar el cotxe privat mentre explicava els límits del creixement i el paradigma ecològic, s’interroga si els estudiants d’Erasmus saben alguna cosa d’Erasme de Rotterdam, escriu versos senzills d’amor a Prada del Conflent en el català de València, de la Ribera del Xúquer; recorda els versos de William Wordsworth: “I l’infant és el pare de l’Home;/ i vull que els meus dies estiguen/ lligats els uns amb els altres per un sentit de pietat natural”… La pretensió incandescent de saber què fer amb la pròpia vida, encara que, en particular, de vegades o moltes vegades, no se sàpiga què fer. És la catexi, la càrrega d’energia fixada en un saber, en un voler, què fer. La mirada viva: Pi de la Serra “Disc conforme”, l’Ovidi Montllor, Toti Soler, Lluís Llach, Raimon, la Nova Cançó, de la qual Rafa Xambó formarà part. “L’Antologia de la poesia social catalana”, d’Àngel Carmona, 1970, poemes de Miquel Martí i Pol “Vint-i-set poemes en tres temps”, Estellés, Feliu Formosa, Guillem d’Efack i Pere Quart. Ramon Muntaner va musicar de Martí i Pol “Aquesta remor que se sent no és de pluja”; també el musicaren i el cantaren Paco Muñoz i Lluís Llach, “Si ve l’instant que veus que defalleixo”, “La sinera”, “Quasi faula” i “Meditació última”… Fugiu del cristianisme de les coses,/ paganitzeu de nou tots els afectes,/ car per assolir la bellesa/ us heu de despullar de prejudicis/ i viure amb els ulls ben oberts/ i amb els sentits tensos com un crit”. Somnis i malsons, pors, dolors. La campanya “Jo no t’espere” contra Ratzinger, el film “Ja en tenim prou”, els Salvem. “Salvatge Cor/Savage Heart” de Carles Riba, Luis García Montero, Cesare Pavese, “Vindrà la mort i haurà els teus ulls”… Per a tothom la mort té una mirada; “I ens omplirem d’amor com una presa”, Riba. Viure és cremar, anar cremant-se; Gabriel Ferrater commogut per les marededéus. Potser Pavese es va prendre a si mateix massa seriosament, afig Xambó. Victor Hugo “Je n’ai d’autre affaier/ ici-bas/ que d’aimer”. Un text d’Oliveiro Girondo dedicat “a las chicas de flores”. Dius “província” i sents tot el pes de l’esclavitud en la paraula romana, ara revinguda en espanyol. Recorda el seu amic Carles Barranco, cantautor valencià que va morir massa jove i els exercicis de guitarra que li manava. I esmenta Cioran quan diu: “Sense el cristianisme, els pobles meridionals haurien estat condemnats a la felicitat”. La muixeranga d’Algemesí i una combinació de jocs eròtics entre la festa de l’entrada de la Mare de Deú a l’Església per tercera vegada, el castell de focs artificials que esclatem, mentre s’escorria llargament i cridava amb fervor: ”Visca la Mare de Déu de la Salut!”. “Tanca el llibre i torna-te’n a la vida”, diu a la fi.
Evidentment, Rafael Xambó és dels que viuen la vida amb els ulls ben oberts i amb els sentits tensos com un crit. Un text que combina, més o menys harmoniosament, poemes, cançons, música, reflexions dietarístiques, escrits de diari, notes d’ofici de professor de sociologia, d’expert en mitjans de comunicació, novel·les, anàlisis de les societats contemporànies, activisme social i polític, records, enyors, tristeses i rialles, melangies, amors i desamors, afectes, emocions, sentiments… a la recerca de sentit, si això és possible.
A principis dels anys vuitanta, quan encara no coneixia Rafa Xambó, vaig llegir el seu llibre sobre l’alliberament sexual del jovent, després hem sigut col·legues de doctorat de sociologia i antropologia social i companys de facultat, dels avatars de la vida mateix i oient de les seues cançons a Ca les Senyoretes d’Otos, a Ca Fuster a Sueca, al Micalet, les cançons d’amor de Shakespeare. He llegit els seus llibres “Dies de premsa” i altres de sociologia. “El riu dels ulls” són uns escrits, inclassificables, sobre la seua infantesa, que no pot deixar de ser part de la meua, de la nostra, amb un plural col·lectiu, sobretot quan defensa el català del País Valencià, els mitjans de comunicació en català, la necessitat de cercar la bellesa en un horitzó habitable on càpiga la dignitat i la poesia per fugir de la lletgesa que ens tenalla el present. Perquè volem.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
