El flamant secretari general del PSOE assumí la inevitable realitat històrica reconeixent que l’estat espanyol està format per diverses nacions. La contundència de tal declaració pel líder d’un partit amb seu a Madrid va somoure els fonaments ideològics d’un ampli sector de la formació. Tan intenses, incòmodes i pertinaces foren les veus internes que el cap va haver de recular, però no del tot. Matisà el diagnòstic afirmant que es referia a la condició cultural de les nacions esmentades.
I no obstant la rebaixa semàntica formulada, una capa majoritària d’espanyols es resisteix a l’evidència. (Les idees granítiques són com les paparres: paràsites) Per això, parlen del País Basc, de Catalunya i… del resto.
En la meua inveterada ingenuïtat percebia el resto com el jugador o jugadors que intenten jugar la pilota llançada des del servici. Ara bé, en el cas que ens ocupa, sembla ser que el resto al·ludit m’interpel·la com a subjecte polític. Aquest raonament m’indueix a plantejar preguntes inquietants: En el context polític espanyol, els valencians formem un resto indefinit i gregari sense autoestima pròpia? És clar que la majoria, “captiva i desarmada” anímicament, a més de seduïda per l’oripell gestual del poder, abraça doctrines que li neguen l’existència. Així i tot, tenen tot el dret a la valenciania liofilitzada en tant que castellanistes conversos: inflació de castellanòfils amb els quals els romanents díscols compartim el territori. Clar que, en aquest sentit, el reducte refractari a les adulacions del qual forme part ens hem de conformar a la condició amorfa que significa el resto? Si els valencians acceptem ser el resto, no estem consagrant els efectes d’una amnèsia col·lectiva programada? I, una última interrogació: La clau del dépaysement (aprofitar-se, una persona, del país on viu al mateix temps que el menysprea) pot ser que estiga en el sistema educatiu que intenten boicotejar?
