A mesura que les actuacions –individuals i col·lectives– esdevenen pràctica política i font de pensament, l’admiració pel Partit Popular es fa més i més profunda. La mateixa sensació és compartida per un vell amic que coneguí en un certamen on les ponències tractaven dels delíriums trèmens en les societats avançades. Es tracta del professor de Semiologia Quàntica de l’acreditada Universitat de Benistown, Little Michael of the Cathedral, amb el qual mantinc activa correspondència epistolar. Fa poche rebut una carta que, com sempre, m’ha estat traduïda per Cento de Patraix. El manuscrit, amb la presumible i elegant cal·ligrafia anglesa diu:
“Benvolgut ‘friend’: des del ‘green’ del campus de la meua institució acadèmica (estic assegut sobre l’esplendor en l’herba), he de comunicar-te unes quantes qüestions que considere crucials sobre la manera d’entendre la política participativa del teu país que tant m’estime
[1]. Des d’abans de l’Atenes de Clístenes és difícil trobar cap paral·lelisme amb qualsevol època o territori d’occident. Ho dic per les raons que enumere a continuació.
1. ¿Com és possible que una organització submergida en el detritus de màxima descomposició intestinal, no sàpiga definir la corrupció? Un bon poeta castellà ho encertà en uns deliciosos versos. Em limitaré a canviar el subjecte: «…Me preguntas qué és corrupción clavando en mi pupila tu pupila azul? Corrupción eres tú».
2. John Stuart Mill i Max Weber es remourien en la tomba si saberen que un ministre de l’Interior ordena “elaborar” proves falses contra adversaris polítics i, així, anteposa un sentit granític de l’estat al dret inalienable de les persones i al lliure albir de pensament i de sentiment. I el cruixir de les restes ballarien un rock frenètic quan sentiren les làbils justificacions de tan gran fellonia.
3. ¿De quina manera s’explica que una formació política corcada en les arrels, en la soca, en els cimals i en les branques obtinga majories significatives a les urnes?
4. En aqueix país vostre, ¿és tan fàcil oblidar l’ostentosa i desafiant profanació sistemàtica de la moral i de l’ètica sense cap remordiment visible o audible? ¿Ix tan barat saquejar les arques públiques en detriment de les classes desafavorides? En fi, inoblidable ‘friend’, crec que els símptomes són de masoquisme crònic, ‘of course’; la vulneració sistèmica de la ‘deontology’ social i política és percebuda per la massa com un timbre positiu que cal premiar. La malaltia, doncs, és compartida per les dues parts. Heus ací el gran problema. Irresoluble?
5. ¿No deu ser que els bacils repel·lents de la memòria suplantada corroeixen i soscaven els fonaments morals d’una societat líquida i banal esculpida pels instruments de l’estat omnímode?”
Sens dubte, el professor extreia conclusions sobre un fragment de la darrera missiva que li vaig enviar i en què intentava sintetitzar una decadència lampedusiana. Escrivia jo: «Mon pare heretà un cap i casal majoritàriament i popularment valencià de llengua i de tradicions, i jo llegaré a les meues nétes una València massivament castellanitzada en llengua i cantant flamenc».
La carta del professor continuava de la manera següent:
“Respecte al patiment psíquic que t’embarga en veure la pèrdua de valors i de consciència patriòtica del teu poble, t’aconselle que no t’ho prengues a la valenta, expressió que dieu vosaltres els valencians. Pensa que ‘three century’ d’adoctrinament no es poden revocar en una generació ni en dues. Ah, i recorda, ‘my friend’, que la democràcia ‘made in Spain’, en lloc de retornar la realitat segrestada als pobles subjugats, ha significat la consolidació de l’hegemonia imposada per una Castella demogràficament forta, humanament insensible i políticament sàdica.
En l’ultima notícia que m’envies, juntament amb la informació que vaig capturant a través d’Internet, m’expliques la postrema jugada de la líder ‘tory’. Sí, és un xantatge indigne, però ja he vist que en el teu estimat país el surrealisme és un fet quotidià. Aqueix comportament desinhibit i desafiant, impossible en els altres estats civilitzats, els permet elevar la veu en moments més propis de compuncions i penitències.
En fi, Vincent, ja ens veurem aquesta tardor, que saps que aniré a la teua ciutat a pronunciar una conferència que versarà sobre l’absència de l’autoreconeixement i les conseqüències que se’n deriven. El lloc encara no està determinat, però tindràs puntual confirmació britànica (ha, ha, ha) tan bon punt ho sàpiga. Fins aviat.
Little Michaele”
I aquestes són las sàvies paraules de l’eminent semiòleg. Tot i que les trobe de gran ajuda, no són suficients per a alleujar del tot la sofrença que patisc. Jo creia de bona fe que ma mare era meua. Igual que ma casa era meua i el corral de ma casa era el meu corral. Amb el mateix esquema, també pensava que l’Horta era de València, que l’Albufera era de València, que la platja era de València i que el port era de València. Però la meua sorpresa assoleix magnituds siderals quan m’assabente que no, que m’erre! De manera que ni l’Horta –Nord i Sud–, ni la platja, ni el lluent, ni el port són de València. Un tal disbarat (segons el meu sentit de la lògica) em sumeix en un pou d’estupor que amenaça la meua integritat cognitiva. Que no dec estar delirant? Encara com m’han deixat la possessió de ma mare, de la casa i del corral. Cosa que ja es cantava als infants quan era menut. “El meu Vicentín és l’amo del corral i del carrer, de la fulla, de la parra i de la flor del taronger…”
[1]: N. A. He de fer constar que Michael coneix a bastament la història del País Valencià i la seua geografia, ja que ens ha fet l’honor de recórrer-lo a través de diversos viatges, fixant llocs i personatges en fidels i belles aquarel·les.
