La voluntat i la praxi de constituir dos grups en la mateixa línia de reivindicació de l’eix mediterrani per part dels presidents valencià i català, Puig i Puigdemont, trenca la dèria interessada i falsificadora de Madrid. I quan diem Madrid ens referim a l’oligarquia o elits madrilenyes i els seus delegats provincials, que déu sap els milers o milions que deuen ser. Les desigualtats econòmiques són evidents i s’haurien de solucionar sí o sí. Les desigualtats territorials són més subtils. Madrid dinamita dissimuladament les relacions entre catalans, valencians i illencs que, per començar, tenim una llengua comuna i som mediterranis no de calbot, sinó climàticament i tot. Ara haurem de pensar si, davant l’agressió ofegant de Madrid, no caldrà constituir també uns vincles d’unió entre les dites perifèries de l’Estat.
