Fa unes tres dècades, als EUA, una dona blanca parlava amb una dona negra sobre racisme i es preguntaven què veien cada matí quan es miraven a l’espill. La dona blanca va respondre simplement: “jo veig una dona”. La dona negra va dir-li immediatament que seria molt difícil que pugueren entendre’s perquè no veien el mateix. Cada matí el que veia la dona negra quan es mirava a l’espill era una dona negra.
La realitat senzilla i colpidora. A l’enfrontar-se al racisme quotidià, la dona de raça negra era conscient a cada moment del color de la seua pell, perquè amb tota probabilitat el seu entorn li mostrava i demostrava nonstop el racisme imperant.
La dona blanca no detectava cap senyal de racisme al seu voltant i sobre la seua persona. Per això podia sentir-se només dona. I segurament es sentia dona perquè el que sí detectava era el raser diferent en el tracte i en la pèrdua de privilegis respecte als homes. Probablement, per seguir especulant, si no haguera patit de forma més o menys vetlada el sexisme, el que la dona blanca haguera vist cada matí quan es mirava a l’espill haguera estat una persona, un ésser humà, simplement.
Però ara no vull desviar-me cap a aquest tema tan interessant. Vull quedar-me amb l’enunciat, tan aclaridor, que m’ha fet veure negre sobre blanc el que ens passa als parlants minorats. O més ben dit, el que no ens passa. El que no sentim. No sentim el privilegi, tan senzill com això. Perquè en la falta d’igualtat lingüística, estem en la part baixa de la gràfica privilegiat-no privilegiat. I això vol dir que els parlants normals no veuen el seu privilegi de poder ser normals. I també vol dir que s’estranyen de les nostres peregrines reivindicacions, el resum de les quals és voler ser normals. Volem aplanar el desnivell de la gràfica.
El parlant normal, el mal anomenat parlant neutre, es comunica i viu en la seua llengua amb l’absoluta inconsciència del seu privilegi. Busca en la cartellera del cinema quina pel·lícula vol veure, engega la ràdio i busca entre desenes de dials que li parlen en la seua llengua i troba una comprensió absoluta i una falta total d’estranyesa quan parla amb coneguts i desconeguts. El parlant minorat, valencià, per exemple, espera que arribe el Nadal o el cinema al carrer que organitzen El Racó i el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València per a poder veure una pel·li en la seua llengua, desde fa massa temps que no pot sentir cap emisora en valencià o espera que parle l’altre per saber en quina llengua s’hi ha de dirigir. Aquestes qüestions bàsiques es converteixen en privilegis amb els quals no compta. I són precisament privilegis perquè la gràfica presenta un desnivell: la diferència entre la vida normal que pot fer un parlant normal i la vida plena d’accidents lingüístics que té un parlant minorat. Quan la gràfica siga plana els privilegis deixaran de ser invisibles perquè arribaran a ser inexistents. D’això se’n diria igualtat lingüística. I en això estem.
