Un error de partida a dia de hui a causa, essencialment, de l’enorme quantitat de debats que literalment ens inunden cada dia, duts a terme per presumptes experts improvisats en dret internacional i integració europea sobre qüestions jurídiques i polítiques relatives a la secessió en altres estats, és confondre el principi d’autodeterminació dels pobles, reconegut en la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes Internacionals sobre els Drets Polítics i Civils i sobre els Drets Econòmics, Culturals i Socials del 1966, amb la secessió de parts d’un estat per les més complexes i heterogènies raons de cadascuna d’aquestes.
Aquest principi es refereix exclusivament als casos de possessions colonials i de separació geogràfica: és la coneguda “doctrina de l’aigua blava o de l’aigua salada”, que suposa una clara separació a través de la mar entre el vell estat i el nou estat, reconeixent, en la pràctica, aquest dret, únicament als pobles que habiten territoris colonials ultramarins. Un exemple és el cas d’Algèria, un cas evident de dominació colonial on el Dret Internacional li va atorgar la possibilitat d’exercir el dret a l’autodeterminació a través de la independència.
Per tant, en casos com els de Catalunya, del País Valencià, de les Illes i d’Escòcia, més que emprar aquest terme jurídicament incorrecte per falta dels requisits fonamentals, se sol considerar més adequat el “dret a decidir”, un dret que no és reconegut en el Dret Internacional i ni en la majoria dels drets interns dels estats que, però, té el seu fonament en el principi democràtic i en el principi d’efectivitat.
La diferència de consideració política entre Espanya i el Regne Unit sobre l’autodeterminació de “minories atrapades en noves fronteres”, interpretat com un desig d’una democràcia més participativa, és més que evident. Mentre Espanya no accepta la plurinacionalitat i tampoc la idea de separació de mutu acord -excloent la secessió, ja en la Constitució, on s’estipula la “indissoluble unitat de la nació espanyola” en el seu article 2-, el Regne Unit i tots els partits polítics, fins i tot els més unionistes, consideren el desig per la independència com un dret bàsic de les nacions que la componen i es respectarà sota l’única condició que l’accepten la majoria dels escocesos que decidisquen. A més, la Constitució Britànica (en tots els documents escrits i en les convencions no escrites) no fa cap referència sobre aquest assumpte.
Particularment significatives en aquest sentit són les famoses paraules de l’exprimera ministra, conservadora i unionista, Margaret Thatcher del 1993:
“Com a nació, ells (els escocesos) tenen un dret indubtable a l’autodeterminació nacional; fins ara ho han exercit sumant-se a la Unió i romanent en ella.
Si es decideix per la independència, cap partit o polític anglès podria interposar-se en el seu camí, per molt que sentírem la seua partida”.
L’actual president del Govern en funcions d’Espanya, Mariano Rajoy, d’altra banda, segueix afirmant que el seu govern garanteix que els que pretenen saltar-se la llei no aconseguiran cap dels seus objectius” i assegura que “l’Estat no renunciarà a l’ús de tots els mecanismes polítics i jurídics que, en defensa de la sobirania del poble espanyol i de l’interès general d’Espanya, li atribueixen la Constitució i les lleis; els que vulguen separar i dividir Catalunya d’Espanya han de saber que no ho aconseguiran”.
Les sempre difícils relacions entre Catalunya i una Espanya que no accepta que els catalans puguen decidir el seu futur a través d’un referèndum podrien provocar, en un futur pròxim, que els catalans declaren unilateralment la independència malgrat la seua manifesta inconstitucionalitat, obrint un escenari similar al cas excepcional i únic de Kosovo del 2008, i que l’Estat espanyol es negue encara a reconèixer-ho.
La Cort Internacional de Justícia, el 2010, després que l’Assemblea General de l’ONU li preguntara si la declaració unilateral d’independència de Kosovo “s’ajusta al dret internacional”, va reconèixer (evitant de pronunciar-se sobre si existeix un dret general de secessió) que “el dret internacional no conté prohibicions generals contràries a les declaracions d’independència” i que la il·legalitat de les DUI com les de Rhodèsia del Sud, de Xipre septentrional, i de la República Srpska deriva “del fet que anaven o haurien anat acompanyades d’un ús il·lícit de la força o d’altres infraccions greus de les normes del dret internacional general”.
Potser es podria interpretar que en la hipòtesi que la DUI fos expressada democràticament, aquesta podria imposar-se respecte de les normes de la Constitució, obrint com a conseqüència una nova caixa de Pandora.
Politòleg i Jurista Internacional
Twitter: @matia_sam
