A sobre, no és gens fàcil de saltar. De vegades, fins i tot encarats a la fal·làcia som capaços de negar la constatació si resulta que ens contradiu el maleït prejudici. Que res no ens ha demostrat. Però que mana. Ja ho va dir algú: no deixis que la realitat et desmenteixi un bon prejudici.
Era des d’aquesta avaluació preconcebuda, sense cap fonament i amb una confusa autoconstrucció del personatge, que em mirava, fins ara, les obres de Georges Simenon. Ras i curt: era, per a mi, un home antic que fumava amb pipa i que havia escrit 1500 novel·les de detectius. Un Agatha Christie amb barret, diguem-ne. Fins i tot polsós. Amb interès com a fenomen sociològic, potser. Però para de comptar.
Llegeixo això que he escrit i me n’espardalitzo. Perquè tot plegat ho pensava sense saber-ne res de res, de Simenon. Sense haver-lo, evidentment, llegit. Precisament perquè no l’havia llegit.
El cas és que un dia, per una d’aquelles casualitats que propicien els fats, una casualitat poca-solta, per cert (sortia de casa sense llibre, vaig fer un cop d’ull ràpid a la biblioteca i en vaig triar un… que no pesés!) em va caure a les mans L’home que mirava passar els trens.
Encara no he recuperat l’alè.
Una senyora novel·la. Un retrat cru i modern de la condició humana. De la seva grisor: I de la seva brutalitat, també.
La sacsejada que necessitava per fer-me present el prejudici. Per mostrar-lo en tota la seva inanitat. I per demostrar que sí, que es pot superar.
– L’home que mirava passar els trens (Edicions 62 – Avui)
Autor: Georges Simenon
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Títol original: L’homme qui regardait passer les trains (1938) –
