A hores d’ara tothom està assabentat de la problemàtica que ha sorgit al voltant del preu de la barra de pa. La batalla entre els forns tradicionals, les panificadores industrials i el supermercats es troba cada vegada més enfarinada. I tot en una situació de precarietat i necessitat d’aliments cada vegada major en moltes famílies. Tornem a èpoques passades on la gent menja molt de pa, entre altres coses perquè la gent és cada vegada més pobre i els pobres han menjat sempre molt d’arròs i molt de pa.

Torne a rellegir a Estellés, el fill del forner, en la seua enyorança del pa que es menjava no fa molts anys en comparació al que es menja avui dia. Molts de nosaltres recordem d’anar al forn del poble o del barri on podíem comprar o encomanar moltes classes de pa. Hi havia pa d’elaboracions molt distintes i a més, en la presentació dels pans, hi havia una imaginació senzillament fastuosa: els rotllos, les vienès, els cardenals, el pa d’horta, etc. Lluny resta el fet de poder deixar el saquet del pa pel dia següent. La generació jove actual va a comprar el pa a la benzinera o al supermercat obert pràcticament les vint-i-quatre hores del dia i no té ni idea del que és un pa d’oli o una pataqueta.

La teoria del poeta de Burjassot, és que tot aquest retrocés en el tema del pa té un paral·lelisme amb la problemàtica identitària del poble valencià. Així pensa que els madrilenys foren els qui durant la guerra varen proposar –i ja està vist que varen triomfar- el concepte de barra a tota aquella fastuosa teoria de pans que es menjaven a València. Al cap dels anys i de les misterioses insistències i resistències, els industrials del pa han seguit una línia igualitària nefasta sense que el públic mai haja protestat. Tot són barres, insípides, cossos de pa com de goma.

Sense dubtes s’ha perdut la manera sàvia i ancestral de fer el pa. Pocs pobles fan olor a forn, a llenya cremada. Han desaparegut el noms del forns tradicionals dels nostres pobles i barris: “ca la Marieta”, “can Roc”,… Ara al supermercat de baix de casa les barres de pa es venen en paquets de tres i la gent els tasta amb les seues mans per veure si són acabats de fer. Sense adonar-nos el preu del pa és impossible que puga ser la causa d’una revolució o d’una manifestació. Ni el preu, ni la qualitat, ni el seu significat d’aliment bàsic tenen a hores d’ara importància.

Molt lluny resten les mobilitzacions dels obrers i de les classes treballadores per la pujada del preu del pa per part del govern insensible de torn. Ara són les retallades i la corrupció les que marquen els esdeveniments diaris de la nostra societat. El pa d’ahir són els drets del present cada vegada més xafigats i deteriorats. Però el preu de la barra del pa ha baixat veritat. Els pobres sempre tindran una barra de pa que dur-se a la boca. Sempre ens quedarà el pa. I si és amb una miqueta d’oli, sal, sucre o vi millor.

Sols una darrera metàfora comparativa del pa, en la línia de la maquiavèl·lica invenció de Felip V amb la seua política igualitària de barra de pa per a tots i totes, i d’estratègia política centralista i intransigent dels governants madrilenys. Ara el crit majoritari, multitudinari, jove, generacional, festiu i familiar d’independència del poble català és com la rebel·lió del pa del forn del poble de tota la vida, que vol ser alguna cosa més que pa amb tomàquet front a la monolítica barra de pa intransigent i difícil d’engolir.

Comparteix

Icona de pantalla completa