Cal remarcar el primer argument de l’autoritat municipal, allò que és nostre, que forma part de l’imaginari i la memòria, no té gran vàlua, no hi és equiparable als grans monuments, cas de la Catedral de Burgos, i per tant no hi ha problema en benefici del “progrés”, o siga, dels cotxes, del supermercat, d’una construcció nova, de segur amb varies altures i pisos ‘moderns’. L’anècdota resulta aclaridora, evidencia el complex d’inferioritat que patim els valencians, i que entre altres fou denunciat per Josep Vicent Marqués en ‘País Perplex’ en relació a la llengua, segons el qual allò que ve de fora és millor i cal imitar-lo, cas del castellà.
Doncs bé, al nostre cas venim observant la presència de l’esmentat complex, unit amb el fenomen destacat per Joan Francesc Mira, arran de la seua xerrada a Vilafamés el passat maig, de voler imitar les modes constructives urbanes, per altra banda pobres i d’escàs valor, abandonant les zones històriques i antigues, expandint la zona construïda en detriment dels espais rurals i els entorns. Davant tal practica, ens cal recuperar els valors de l‘arquitectura pròpia a conservar els conjunts tradicionals històrics del nostres pobles, on patologies comunes a tot el territori valencià estan generant una pèrdua d’identitat i valors.
A les nostres comarques, l’activitat urbanística més generalitzada no ha tingut un criteri orientador cap un desenvolupament que mantingués amb vida i activitat els centres històrics, i, menys encara, que la seua millora i condicionament a les comoditats de la vida moderna es feren respectant la singularitat de l’arquitectura popular. Els plans urbanístics s’han elaborat sobre criteris expansionistes cap la perifèria del nucli antic, amb permissibilitat d’ altures, sense reparar en l’impacte paisatgístic. A tot això, afegiríem com el poc respecte envers els entorns rurals, com es veu a les ampliacions de carreteres o enllaços, i, tanmateix, amb polígons industrials.
Podríem atendre’ns a molts tant en exemples concrets de les manifestacions o patologies urbanístiques que observem. Devem interrogar-nos: quants dels nostres pobles no poden presentar espais urbans o zones amb característiques que reflecteixen eixa arquitectura popular, ‘vernacla’ -com diu la UNESCO- dignes de protecció?. Possiblement la categoria de BIC, Bé d’Interès Cultural, no siga d’aplicació a tots els casos, però, existeix altre nivell de reconeixement que està desenvolupat a la llei de Patrimoni Cultural Valencià, com és la de Bé de Rellevància Local, BRL, amb la particularitat que els Ajuntaments hi tenen competències declaratòries.
El principal problema, doncs no és altre que complex de no valorar allò que és nostre i ens representa: masos, conjunts arquitectònics, alqueries, riuraus, batans, esglésies, molins, sènies i molts elements més…Amb la nova situació que vivim al País, d’un canvi de debò, caldria generar consciencia , estima i reconeixement del nostre patrimoni cultural, aquest és el punt, un punt d’inici necessari.
