A cap valencià se li escaparà que el nom amb què des del vessant més acadèmic ha aprés a anomenar eixes grafies no coincidix amb el de la seua parla espontània. Molts estudiants es qüestionen -i rarament obtenen resposta- si és preferible dir forçosament efa, ela, ema etc. quan de forma més natural dirien efe, ele, eme…
Els ensenyants i els manuals de llengua haurien de dedicar més temps del que ho fan a justificar les seues normes, com és el cas que tractem ací. Quan una norma xoca tant amb la parla del carrer, cal buscar la solució del conflicte i, per damunt de tot, raonar els arguments a fi de donar una solució coherent. En el cas de la dualitat del nom de les lletres, quina forma hem de considerar més adequada, eme o ema? Tractarem d’explicar-ho a continuació:
Fins ben entrat el segle XIX, tot el domini lingüístic català usava formes sense vocal final per a expressar el nom d’eixes lletres (deien ef, el, em, en, er i es ). Estes formes són les patrimonials i sens dubte les més genuïnes de la llengua, però malauradament no han arribat fins als nostres dies i han quedat obsoletes. Els catalanoparlants hem preferit sistematitzar el nom de les grafies amb una vocal final de suport per tal de fer més uniforme el vocabulari, tal com ho ha fet per exemple el castellà, la influència del qual també hem de reconéixer.
Com a vocal de suport, el català sempre utilitza les vocals mitjanes del sistema: la ‘e’ i la ‘o’. Com que el gènere gramatical de les lletres és el femení, es començà a aplicar a tot el domini la vocal ‘e’ per a les sis lletres citades (així, la efe, la ele, la eme, la ene, la erre i la esse). Aleshores, d’on prové eixa ‘a’ que no se sol emprar com a vocal de suport i que als valencians ens resulta tan forçada? I, sobretot, és preferible el seu ús per algun motiu? Vegem-ho:
No fou fins a la codificació gramatical de Pompeu Fabra que començà a estendre’s l’ús de la ‘a’ com a vocal de suport d’eixes sis lletres mai abans documentat, i l’explicació la trobem en la fonètica: el català oriental pronuncia com a vocal neutra les àtones ‘e’ i ‘a’, la qual cosa pot generar certa confusió en l’escriptura. El fet determinant, però, és la pronúncia barcelonina d’eixa vocal neutra, que tendix a obrir-se en una ‘a’ (a Barcelona i la seua àrea d’influència s’ha perdut la vocal neutra en detriment de la ‘a’ i no és estrany escoltar ‘’para’’, “mara” “Pera” o “Carma” en lloc de pare, mare, Pere i Carme”). És a dir, on els barcelonins llegien “esse” pronunciaven “essa”. Eixa aplicació errònia a l’escriptura fou la causant que es batejaren amb ‘a’ final les sis lletres de què parlem. Com que no hi havia massa documentació al voltant del nom de les lletres, Fabra normativitzà la pronúncia barcelonina i evità de passada la coincidència amb el castellà.
Fou arran d’eixe procés normativitzador que els valencians de l’època començaren a introduir el nom de les lletres amb ‘a’ final, tal com havia establit al nord el mestre Fabra, substituint així les formes més naturals i fins llavors majoritàries amb la ‘e’ com a vocal de suport.
Arribats a este punt, hauríem de corregir un alumne o qualsevol usuari quan parla de la lletra eme? Motius lingüístics no en tenim cap. Ben al contrari, és la forma que s’adapta amb més precisió a la nostra fonètica, que mai no ha confós les vocals àtones i, per tant, no ha vacil·lat en la vocal de suport. L’AVL ho arreplega encertadament en la gramàtica i el diccionari i manté les formes amb -e final com a prioritàries.
Així doncs, respectant els usuaris que fan servir les formes amb –a (efa, ela, ema…) i assumint que estes formes han sigut codificades amb gran èxit en la llengua culta, faríem un gran favor a la nostra parla mantenint i potenciant les formes més naturals per als valencians: efe ele, eme, ene,erre, i esse
