I així continua: “Cada vegada que llig l’últim butlletí de cursos de perfeccionament, em vénen de seguida ganes de deixar-ho tot i tornar a l’escola. Tanmateix, fins ara continue essent un adult inculte i imperfecte…” Fa un moment que acabe de rellegir aquest article i m’he trobat totalment representat. Tan sols hauríem de canviar, amb l’objectiu d’actualitzar un poc els temps, “per correspondència” per “on-line” i “bústia” per “correu electrònic”. Evidentment, quan Woody Allen va escriure aquest article, a finals dels anys 60 o inicis dels 70, era impensable pensar en els avanços tecnològics que tenim actualment, però es veu que, en la societat americana de l’època, acabaven igual de farts que jo de tota aquesta propaganda de cursos, màsters, postgraus i més cursos encara que, lligats a frases del tipus “has de ser emprenedor”, “t’has de formar contínuament” o “ si t’esforces i mostres un tarannà optimista, arribaràs on vulgues” aprofiten per a buidar les butxaques d’uns quants i omplir les d’uns altres.
Ja fa temps que venia percebent un augment desmesurat d’aquest tipus de cursos, però no va ser fins fa aproximadament quatre anys, coincidint que vaig perdre la feina per la tan esmentada crisi econòmica, que me’n vaig adonar de la seua magnitud. Després d’agafar-me un parell de setmanes, per tal de descansar i aclarir un poc cap on volia encarar el meu futur, va arribar el moment de buscar quina classe de formació podria anar millor per tal de tornar al món laboral, i tot eixe procés em va deixar un regust amarg. De fet, va acabar assemblant-se al procés de compra d’un cotxe, d’un aparell electrònic o d’uns simples pantalons: arribaren a telefonar-me assíduament, prometent-me materials increïbles, professors amb una experiència i un saber inigualables i, sobretot, oferint-me grans descomptes i ofertes econòmiques si em matriculava de manera immediata o fent esment a les importants i fructuoses relacions laborals que podria aconseguir en entrar a formar part de l’elit de cadascun dels centres privats que m’oferien eixos grans nirvanes de saviesa i de xarxes professionals.
Em fa la sensació que, amb els temps que corren, tota aquesta oferta eductiva s’ha convertit en un gran negoci que s’aprofita de la situació tan roïna, laboralment parlant, que estan travessant moltes persones d’aquest país. No vull dir amb açò, ni de bon tros, que no em crega la formació contínua. Evidentment, amb els temps que ens ha tocat viure, amb una evolució constant de la societat i del món laboral, és absolutament imprescindible. Però no m’agrada que ho exposen com la solució a tots els nostres problemes. I encara m’agrada menys que coste tants diners i que ho hages de pagar sempre de la teua butxaca. Les empreses demanen que et formes contínuament, però són molt poques les que et paguen eixos cursos. Realment, tant d’interés tenen que et formes? Et diuen que has d’invertir en tu mateix però, el benefici propi que en treuen les empreses no compta?
Cada vegada hi ha més i més centres privats que ofereixen formació. I no és, per cert, gens econòmica. La pressió que hi ha sobre els joves en edat d’accedir al mercat laboral, o sobre les persones que s’han quedat en situació d’atur és insuportable. I molts d’ells tenen la sensació que, malgrat que no disposen de molts diners perquè no treballen, els han d’utilitzar pagant una formació que els ajudarà, segons els publiciten i els venen, a trobar una feina. Mentrestant, la igualtat d’oportunitats va desapareixent, perquè qui té diners, se la paga. I exactament igual que quan estava estudiant enginyeria de camins a la Politècnica de València, hi havia qui, com que no era capaç de treure els estudis per ser una carrera excessivament dura, acabava anant a una universitat privada i es pagava el títol, actualment, es paguen un màster de seixanta mil euros en una escola de negocis meravellosa. I així, les relacions, quasi sempre són entre els mateixos.
Andreu Ahullana projectes educatius
