Dies arrere vaig escoltar una entrevista que li feien en una emissora de ràdio a Diego Neria Lejárraga. Ell és el primer transsexual rebut pel papa Francesc després de demanar-li suport davant el rebuig i la incomprensió que pateix pel seu canvi de sexe. Diego de 48 anys és catòlic i practicant i encara que va nàixer dona, com consta en la partida de naixement, sempre s’ha sentit home. Des de la infància recorda el seu cos com una presó i que cada any per Nadal quan escrivia la carta als Reis els demanava que el convertiren en un xiquet.
En morir sa mare es va posar en mans de cirurgians per a fer realitat el que tantes vegades havia demanat a ses majestats, els que mai li van fer cas tal vegada perquè venien d’Orient. Quan va aconseguir canviar el seu aspecte físic va retornar a la ciutat que el va veure nàixer i viure amb cos de dona, però es va trobar amb el repudi social. Com t’atreveixes a entrar ací, tu què eres, fill del dimoni? És el més bonic que li va dir un sacerdot quan va voler tornar a l’església. Solament tenia ganes de tancar-se a casa i plorar fins que un dia va decidir escriure al Papa i explicar-li el seu sofriment. El 8 de desembre, festivitat de la Puríssima, rebia una trucada, “sóc el papa Francesc”, va ser la salutació, per a afegir que la seua carta li havia arribat a l’ànima i que volia conéixer-lho en persona. Diego es va traslladar a Roma i durant la trobada li va preguntar si hi havia un lloc per a ell en la casa de Déu. La resposta de Francesc va ser abraçar-lo.
En l’entrevista de ràdio, a més d’explicar el seu particular calvari, Diego va reconéixer que el Papa és una cosa i que la rància cúria de l’Església Catòlica n’és una altra. Aquests, els rancis, són -va afirmar- els que no volen que res canvie i per molt que en públic diguen el contrari tampoc volen a Francesc. Aquests, tenen nom i cognoms, són el cardenal Antonio María Rouco Varela, el bisbe Reig Pla, l’arquebisbe Manuel Ureña o el de València, Antonio Cañizares, el mateix que en pocs dies ens ha deixat tot un rosari de titulars i de vergonyes, a veure quin de tots més desafortunat i més impropi de qui diu predicar l’Evangeli.
Un dia abans del seu setanta aniversari protagonitzava una memorable intervenció, quan va dir allò del “trigo limpio” referint-se als refugiats de guerra sirians. Un discurs en el qual feia ús de termes com “invasió” o de “cavall de Troia”, paraules pròpies de la dreta més conservadora i segregacionista i que tot seguit generaven una allau de reaccions. Pel to i el calat de les crítiques fa suposar que el quinze d’octubre -santoral de les Teresa- no cantaria l’aniversari feliç ni en la versió de Marilyn ni en la de Parxís. De totes les reaccions, el rebuig més contundent li ha arribat de la Xarxa d’Immigració que l’ha denunciat davant la Fiscalia General de l’Estat, en considerar que amb les seues afirmacions va poder cometre un delicte d’odi.
L’Església Catòlica, la més afí al Papa, marcava distàncies amb el cardenal oriünd d’Utiel al pronunciar-se el mateix Francecs sobre el fons del drama dels refugiats en aquests termes “preguntem-nos per què tanta gent fuig, per què hi ha tantes guerres i tanta violència. No oblidem els qui fomenten l’odi i la violència, i tampoc els qui especulen amb les guerres, com els traficants d’armes. No oblidem tampoc la hipocresia dels poderosos de la terra, que parlen de pau mentre venen armes sota corda”. El monsenyor valencià no es donava per al·ludit ni amb el que ha dit el pontífex ni amb allò que opinen destacats representants de les institucions públiques del País Valencià, però ha tingut el suport i la comprensió del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, qui manifestava que els refugiats són persones que en aquests moments ens toquen el cor -per no dir els collons que queda molt lleig en un devot de pro com ell-. I ficat en el paper de portaveu eclesiàstic i d’advocat defensor, deia no tindre cap dubte que Cañizares és un eminent representant de l’Església. Per molts capots que li llançara el ministre de Rajoy, la desfeta despassava el test de les crítiques per totes les vores. Tres dies va tardar el ministre de Déu a demanar perdó a la seua manera. El
my way de Cañizares no va convéncer. Ho feia a través d’un comunicat en el qual lamentava sentir-se víctima d’un linxament i per queixar-se que les seues paraules s’han manipulat. Amb l’església més rància ens hem topat!
Seixanta-nou primaveres i setanta tardors, sent Cañizares el primer arquebisbe valencià designat per al càrrec en vora cent anys, des que ho fóra Enrique Reig Casanova, fill d’una família d’Agullent, a la Vall d’Albaida. Amb independència de l’edat o de la procedència, els creients catòlics valencians i també els no catòlics i no creients no es mereixen aquest d’arquebisbe, i no perquè particularment vegen anacrònica la capa robí amb la qual es podrien revestir el pati de butaques sencer o una dotzena d’escolanets. Potser amb el seu exemple de dedicació, com algun polític aferrat a l’escó, vulga fer bona la proposta del magnat mexicà Carlos Slim, que advoca que la jubilació es retarde als 70 o els 75 anys. Un desgavell que pot ser atenga al fet que en té 75 i el seu assessor González Márquez 73 complits i fent-se mútua companyia volen continuar en l’aparador. Un Felipe González que com Cañizares se sent víctima de linxaments i mentre el disc rallat amb la mateixa cançò, la my way de fer caixa. Com va escriure Quevedo i va musicar Paco Ibáñez, “poderós cavaller és don diners.”
El que faça o diga Cañizares és més important que el que diga un expresident del govern que ha perdut predicament, atenent el pes de l’Església catòlica que segueix sent significatiu en una societat plural i en un Estat aconfessional. Malgrat la separació de poders, la intromissió de la cúria en els assumptes polítics ha sigut i és una constant, un altre exemple el trobem fa unes setmanes quan en vespres de les eleccions al Parlament de Catalunya el cardenal en qüestió feia una altra de les seues i convocava una vigília en la Catedral de València per a mantenir la unitat d’Espanya. No és un fet anecdòtic com des d’alguns mitjans de comunicació ha sigut tractat el tema, perquè en la seua carta pastoral titulada ‘Orar per Espanya i la seua unitat’, demanava que la mateixa s’utilitzara en les misses de la diòcesi de València durant un mes. I, al llarg d’una setmana sencera, en totes les parròquies, comunitats, col·legis diocesans i escoles catòliques i en les universitats de l’Església. Una operació de màrqueting, de bombardeig del missatge i de propaganda a tota marxa. Res és casual i res és nou un any després de la presa de possessió de Cañizares en substituir l’arquebisbe Carlos Osoro conegut pel tarannà moderat però el qual tampoc mai va rebre les Víctimes de l’Accident del Metro de València en perfecta sincronia amb Camps, Fabra i Cotino.
Tornant a Cañizares, les últimes manifestacions no són les úniques públiques i sonades. Essent cardenal de Toledo va demanar en una carta pastoral a les escoles el boicot a l’assignatura Educació per a la Ciutadania impulsada per l’Executiu socialista. O quan va dir que no era comparable el que haja pogut passar en uns quants col·legis, en referència a la pederàstia, amb els milions de vides destruïdes per l’avortament, arran de la reforma de la Llei. Ara sembla que ens estranyem d’una barbaritat tan grossa com la dels refugiats, encara que abans ho havia fet respecte a la pederàstia. Diego el transsexual parlava d’una cúria rància i una cosa rància, siga la cúria o una hòstia és com el seu nom indica passada en les dues accepcions de la paraula. La primera, ens diu que amb el temps pren un sabor i olor més fortes i la segona és la que apunta a fer-se malbé i que pot arribar a desagradable. Definicions que ens permeten concloure que rància és la cúria de l’església valenciana, lluny de la que predica el papa Francesc, en la quan tenen cabuda Diego i els refugiats sirians.
Un dies després del terratrèmol provocat per les declaracions del “trigo” i dels refugiats amb el particular penediment, el cardenal resultava ferit de caràcter lleu en un accident de trànsit en una avinguda de la ciutat de València quan de bon matí anava camí d’Àvila, a punt d’agafar l’eixida de la carretera Nacional III. Toquem fusta, perquè al gener de 1992 el llavors arquebisbe de València, Miguel Roca Cabanellas, també conservador i també de 70 anys d’edat, va morir en un accident de trànsit ocorregut precisament en la carretera Nacional III. “Els camins del Senyor són inescrutables (Romans 11:33)”. Una cita bíblica que s’ha fet expressió popular i que en vista del succés automobilístic molts s’han apressat a jurar i perjurar que no han demanat res dolent al cel a pesar de les proeses ideològiques i verbals del monsenyor, conegut també com el de la insuperable capa magna.
