Els escriptors valencians hem rebut, en els últims quaranta anys, el pitjor tracte que hauríem pogut rebre: el menyspreu institucional i, per tant, general. El resultat ha sigut efectiu: la llengua amb què escrivim està a punt d’agonitzar. Ja sabem que el castellà ens l’han imposat, per via conscient i per via inconscient. I, ara, ni més ni menys que els col·laboracionistes de l’extinció de la nostra llengua, que compartim amb catalans i illencs, pretenen per via conscient fer-hi l’últim colp, la mort segura que significaria perdre de l’horitzó la unitat lingüística. Perquè aquests individus no intenten res més que això. Pregunteu-los amb quina llengua parlen als familiars, als fills sobretot, a les persones més pròximes. I aclarireu d’una vegada per totes quina és per a ells una llengua morta i una llengua viva. Deixem-nos de bajanades.
