El IV Congrés de l’IEVA celebrat a Benigànim

El passat divendres 28 de novembre a l’Auditori de Benigànim es va iniciar el IV Congrés de l’IEVA (Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida).

Després de l’inici a càrrec del president de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida, Juan Puchades, del president de Caixa Ontinyent, Antonio Carbonell, de l’alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, del vicerector de la Universitat de València, Jorge Hermosilla, i del president de l’IEV, Josep Calatayud, la conferència inaugural va anar a càrrec de Joan Francesc Mira, president d’Acció Cultural del PV: “Identitat i territori: els cercles de la consciència”, sobre els processos d’identificació i d’adquisició de consciència nacional, il·lustrada i universalista.

Després es va fer una taula rodona sobre les “Perspectives econòmiques de la Vall d’Albaida”, amb José Francisco, de Caixa Ontinyent, Joan Ramon Peris, de la Unió de Llauradors i Ramaders, Empar Fayos, presidenta de l’Associació d’Emprenedors Rurals, Sergio Pomar, vice-president d’ASELEC i directiu de COEVAL i INNOVALL, i Natalia Quilis, tècnic de Turisme de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida, moderats per Mª José Vañó, professora de la Universitat de València i secretària de l’institut d’Economia Social, Cooperativisme i Emprenedoria.

Acte seguit, a la Casa Ribelles de Benigànim es va inaugurar l’exposició “La Universitat de València i els seus entorns comarcals: La Vall d’Albaida”.

Divendres no vaig poder assistir, però dissabte no podia faltar perquè havia de fer una ponència al IV Congrés de l’IEVA. Dissabte, a les 10 del matí, un taxi portava des de València a Benigànim l’especialista en història del dret valencià, Vicente Graullera, per fer una xerrada sobre el copista dels Furs de Benigànim “Jeroni Tarazona. Un jurista del segle XVI”. Durant el viatge en taxi a Benigànim li vaig preguntar què sabia de Tarazona perquè jo havia llegit algunes coses d’Arcadi Garcia Sans fa temps però no en sabia molt més; el professor Graullera em va confessar que no sabia quasi res de Tarazona perquè no hi havia res a la documentació arxivística, almenys la que ell havia vist; també em va dir que diria que era castellanoparlant i faria la xerrada en castellà, li vaig matisar que veia que estava parlant en valencià sense cap problema i em va dir que sí però que la seua família era aragonesa, de Terol. En preguntar-li pel poble, aquell era un poble valencianoparlant de la Franja i em va reconéixer que la seua àvia parlava el valencià o català de Terol. No obstant s’expressava millor en castellà i en valencià no sabia escriure. Tot i que li vaig dir que hi hauria qui estaria disposat a esmenar-li les errades, s’havia de respectar la llibertat de cadascú per parlar com vulguera.

En arribar al Congrés de l’IEVA m’havia perdut la ponència de Vicent Ortiz sobre la “Reconversió del sistema financer: per què Caixa Ontinyent sí i altres no?”, i la d’Alfred Bernabeu sobre “El trienni liberal a Ontinyent”, així com les xerrades d’educació i didàctica: 1. “Conseqüència d’allò que som: alfarrassem des d’una perspectiva crítica” d’Esther Sanz; 2. “La Vall d’Albaida i Otos amb ‘Pana negra’ i ‘Vespres de sang’, novel·les escrites per Joan Olivares, una proposta de ruta literària” de Marina Castells, Melània González i Maria Girona; 3. “Joan Antoni i els torpalls” d’Alicia Boluda. També les exposicions d’història i patrimoni: 1. “Identitat ‘nacional’ i toponímia local. Els noms dels carrers de la Vall d’Albaida (1931-1950). Una proposta d’investigació” d’Aurelio Martí; 2. “Jaume de Vilaragut, el Tirant lo Blanc i la Vall d’Albaida”, d’Albel Soler; 3. “La batalla de Llutxent” de Josep David Garrido.

Treball guanyador del 10 Premi d’Investigació

Segons Ribes, s’enaltia la industrialització catalana mentre es menyspreava la valenciana. Va descriure les diferents fonts d’energia (hidràulica, tracció animal, carbó…) i l’aparició del vapor. Com no hi havia mines de carbó i ferro al País Valencià es va iniciar un procés de desforestació al segle XIX immens que encara estem pagant. Afirmava que l’escola de Barcelona donava bastonades de cec perquè deien que no es veien les fàbriques: ho negava dient que els claustres gòtics s’aprofitaren com a fàbriques i reivindicava que a la primera revolució industrial, a Vinalesa es va instal·lar la primera màquina de vapor, el 1833, ‘abans’ que a Catalunya. Va esmentar la fallida de la seda, que enyorava Blasco Ibañez als seus escrits, la indústria tèxtil, de llana i de paper a Alcoi i Xàtiva. Va desmentir la tesi que els interessos agraris s’invertien només en més agricultura (arrossars, tarongers) i va dir que els empresaris agraris també tenien interessos industrials i invertiren capital agrari en la indústria. Va qüestionar l’obsessió per les bones comunicacions com un senyal d’industrialització perquè a la Vall d’Albaida -amb només camins de ferradura- hi havia industrialització: cànters i botiges a Ràfol de Salem; fàbriques de cera, ciris i campanes pel gran nombre de personal eclesiàstic al segle XIX; rajoles, sabó, teules i el midó (Xàtiva); les salines de Manuel, la indústria a Morella, Énguera, etc. Va al·ludir a la pèrdua de les colònies d’Amèrica com el fracàs de la primera revolució industrial a València.

El que no féu, al meu parer, és analitzar amb dades i contrastar la quantitat i la qualitat de la indústria entre el País Valencià i Catalunya, la seua solvència, ni va assenyalar la col·laboració històrica constant entre Catalunya i el País Valencià, sobretot, a les comarques centrals, de la Vall d’Albaida, el Comptat i l’Alcoià. Per això li vaig preguntar que no compartia les seues tesis tan ‘anti-fusterianes’; perquè Fuster quan escriu “Nosaltres, els valencians” hi havia la indústria que hi havia en aquell moment i ell la consigna tota o quasi tota, amb l’ajuda de la informació industrial i agrària que li dóna Francesc de P. Burguera i Fermí Cortés. Igualment, al segle XXI, li vaig recordar a Ribes que l’empresariat valencià afirmava que calia deixar-se de baralles de ‘veïnat’ (o entre pobles germans) que ens duen a la ruïna i buscar formes de col·laboració entre comunitats autònomes que tenen moltíssims punts en comú: en llengua, cultura, història, costums, interessos econòmics; davant la globalització, perquè calia impulsar el corredor mediterrani, i el mercat entre el País Valencià i Catalunya era el més important que teníem per menysprear-lo.

Replicat, va dir que Joan Fuster era un ‘cavaller’, que ell havia estat a sa casa parlant molt sovint fins les set del matí, però que va beure de l’escola de Barcelona. No obstant, se’m va oblidar preguntar-li al senyor Ribes per què a la Institució Alfons el Magnànim que dirigeix, en compte de respectar la llibertat intel·lectual, com si estiguérem en una democràcia, censuren i prohibeixen el terme “País Valencià”, com si estiguérem a una república bananera. Fuster era un ‘cavaller’ però els que censuren el terme País Valencià i català no arriben ni a demòcrates perquè fan servir el seu poder per imposar un totalitarisme identitari que no respecta la llibertat d’expressió ni de pensament, en no reconèixer els altres com a ciutadania.

Després hi hagueren xerrades sobre art, història, llengua i literatura i educació, sobre la pintura de Joan Reixac a Bocairent i Banyeres de Mariola de Josep A. Ferre; un retrat inèdit de la beata Agnés de Benigànim atribuït a Gaspar de la Huerta d’Ignasi Gironés i Vicent Guerola i sobre conservació i restauració de les façanes de José M. Juan.

Conferència Vicent Ortiz Mora.

David Mahiques ens va fer un retrat de Vicent Salvador Alberola, advocat quatretondí, liberal i republicà (1875-1940) que, espantat per la revolució a Rússia es va fer conservador i inclús partidari de la dictadura de Primo de Rivera, tot i que va patir una certa repressió. Frederic Oriola ens va explicar un cas del roder i heroi “Batistes el Marcat de Quatretonda”, un exemple de l’ús de la memòria, a l’estil de l’assaig sobre bandolerisme de Joan Fuster i els estudiats per l’historiador saforenc, d’Oliva, Manel Arcos. Agustí Ventura ens va explicar amb una documentació magistral “Els sarraïns vençuts”, amb dades sobre Pere III, el Tractat d’Almirra, Xàtiva, Montesa, Benissa, Pere Eiximenis i les cartes en àrab “litteras sarracenas”, Bernat Desclot i Bernat Escrivà, autor de la crònica de Pere el Cerimoniós, esmentant Miquel Coll i Alentorn, acabant amb la conquesta de Xàtiva per Guillem Escrivà, on els sarraïns vençuts s’incorporaren a les tropes de Jaume I com ballesters amb molt bona punteria. “Les rondalles de la Vall i del vell” de Pep Estornell; Josep David Garrido va lligar literatura i festa amb “les ambaixades de moros i cristians de la Vall d’Albaida”; i sobre educació, Joan Giner va explicar “El valencià de Terrateig, Benicolet, Llutxent, Quatretonda i Pinet”; Iolanda Ibarra va fer un “Retrat i anàlisi de la societat valenciana a través de la secció d’esports de Canal 9”; Jacob Mompó va explicar a “Francesc Climent Pons, la premsa del segle XIX i el còlera del 1890: Introducció a l’estudi i edició del seu dietari” i Esther Morant va explicar les aportacions del col·lectiu Xucurruc a l’educació infantil.

Just un any després de l’apagament de RTVV hi hagué una taula redona sobre mitjans de comunicació feta pels periodistes de Benigànim Isabel Donet, Josep Carbonell, Toni Cuquerella i Silvia Alabort, moderats per Maria Bravo: “La percepció de la Vall d’Albaida des de l’exterior”. En general es va fer una mirada crítica davant el malbaratament, la corrupció i la manipulació informativa que va desprestigiar RTVV i causà la desfeta. Isabel Donet va reivindicar la memòria per fer justícia i sobretot per poder fer una nova RTVV pública, de qualitat, de servei a la societat valenciana, transparent i viable. Va esmentar el periodista polonès Ryszard Kapucinski sobre la necessitat d’interrogar-se i fer-se preguntes, perquè hi ha periodistes que no s’han interrogat –moralment- sobre el seu ofici, com ho està fent Laura Ballester a l’accident del Metro per denunciar com es va silenciar aquesta tragèdia des de RTVV; la necessitat de mitjans de comunicació, amb una informació veraç, al servei de la ciutadania i no del poder de torn, amb una agenda pròpia perquè si no no és útil a la societat, per identificar-se i cohesionar-se des d’una visió diferenciada. Va criticar que siga, el País Valencià, l’única comunitat autònoma amb llengua pròpia sense RTV pròpies, bàsic per vertebrar el nostre territori. I va criticar el fracàs d’una RTVV centrada en el futbol, les festes i l’oratge; en la manipulació política i les mentides compulsives i va criticar el desastre que suposa el tancament de RTVV perquè deixa fosc l’espai comunicatiu en valencià. Es va preguntar per quin model de RTVV volem i va recordar amb Kapucinski que era propi de les dictadures la censura informativa i la necessitat que tenia la ciutadania valenciana de veure un mitjà que siga un espill de la nostra societat, on ens sentim reflectits, per un futur sense corrupcions, censures, manipulacions i mentides.

Josep Carbonell va destacar la marginalitat i la irrellevància de la Vall d’Albaida al sistema de comunicació valencià. Amb RTVV i sense. Com exemple va posar el cas del tenista Ferrero, d’Ontinyent, campió del món, que se l’anomenava “el tenista alicantino” i inclús un embolic pitjor “el tenista alicantino, nacido en Ontinyent”, sense saber que Ontinyent no es troba a les comarques alacantines. Per tant, va concloure que no eixia la informació esportiva de la vall d’Albaida ni l’altra tampoc, només els successos i els accidents, com un territori colonial.

Toni Cuquerella va subratllar la importància del món digital als mitjans de comunicació, com ha retallat les corresponsalies dels mitjans de comunicació hegemònics; va assenyalar el “low cost” dels mitjans analògics, Facebook, xarxes socials, Twitter, que entres en allò que t’interessa, és com passejar per un carrer de botigues. Des de Madrid l’únic que els interessa dels valencians són els accidents, les desgràcies i la corrupció (Gürtel…); hi ha mitjans autonòmics escassos, informació provincial i provinciana. No hi ha vertebració territorial ni realment comarcalització del País Valencià. Va esmentar Joan Fuster modificant-lo: “la informació que no ens fem nosaltres, la faran contra nosaltres”. Es va concretar en general que el que es demanaria és un model de RTVV independent del poder polític, que estava regulat per llei però no es va respectar, una informació i gestió econòmica transparent i democràtica, que deixen treballar als professionals i que estiga al servei públic amb el màxim d’objectivitat. La necessitat d’aprendre del passat, de les errades, per no repetir-les de nou. Silvia Alabort va remarcar, des del seu treball de periodista a Madrid, la llunyania d’uns mitjans espanyols d’esquenes al País Valencià, la necessitat d’entrar als mitjans locals del País Valencià per assabentar-se d’allò que passa a la Vall d’Albaida i al País Valencià.

Al debat sobre els mitjans de comunicació van eixir alguns ‘estereotips’ i prejudicis espanyolistes que no responen a la realitat: algú va comparar, fora de lloc, la TV3 amb RTVV, en quant a malbaratament o sobre-dimensió de la plantilla laboral, matisant que l’única diferència és que la Televisió Catalana feia un servei públic i gaudia de la complicitat de la societat catalana; s’haguera pogut comparar molt més adequadament RTVV amb TVE que -realment- ha sobredimensionat i malbaratat els diners públics de tota la ciutadania de l’Estat espanyol, pagada sobretot per la gent que habita els països de parla catalana, en una TVE, ni públiques ni privades, que no ens permeten mai que parlem en la nostra llengua catalana. També em va semblar un desgavell que es diguera que a TV3 s’havia manipulat al debat sobre el 9N, perquè d’acord amb l’objectivitat dels fets i d’una graella feta per un periodista espanyol a les tertúlies la gent que va defensat el dret a decidir davant el 9N:

TVE, a favor 0 en contra 30 Tele 5, a favor 3 en contra 39 8TV, a favor 17, en contra 20
TV3, a favor 29 en contra 22 Antena 3, a favor 3, en contra 41
Sexta, a favor 2 en contra 30 La Cuatro, a favor 3, en contra 25

Després de dinar va haver-hi una ponència molt interessant de l’historiador Josep Marius Climent, amb un toc foucaultià, “Castigar el cos per doblegar la voluntat: els Batallons de Treballadors a la Vall d’Albaida 1939-1945. Poder local i impacte social”. Per desgràcia no vaig poder assistir, però Josep em va comentar alguns dels càstigs brutals, pallisses, disciplinarització dels cossos i les ànimes, sotmetiment, humiliacions, vexacions militars per terroritzar la població amb formes de ‘reeducació’ totalitàries fetes pels guanyadors amb absoluta impunitat i vulneració de drets humans.

Al mateix temps que la ponència de Josep Marius, presentat pel meu jove cosí, Rubén Gomar, em va tocar exposar “l’anàlisi del nazisme des de la perspectiva d’Hannah Arendt a ‘Els orígens del totalitarisme’ i ‘Eichmann a Jerusalem’ per tal d’analitzar el cas Luburic i entendre el nazisme actual”. Vaig tractar de relacionar la noció d’extermini, la perspectiva de Carl Schmitt de considerar l’altre com a enemic per resseguir la formació de l’estat espanyol nazi-feixista de la dictadura de Franco. A diferència d’Alemanya i d’Itàlia que a la pèrdua de la guerra es va iniciar un procés de certa “desnazificació”, a l’estat espanyol succeí tot el contrari, el nazi-feixisme es reconvertí en nacionalcatolicisme i, al meu parer, es va reproduir -el seu afany uniformitzador i unitarista- en una Constitució de 1978 on es prohibeix l’aliança de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua, s’imposa el supremacisme castellà en espanyol i s’inferioritzen les altres llengües subordinades i maltractades fins a l’extermini. No hi haurà possibilitat de convivència real sense el reconeixement de les quatre llengües per a l’estat, com plantejava Rafael L. Ninyoles, i una igualtat real de la ciutadania catalana, basca i gallega al mateix nivell que la castellana. Vaig assenyalar el moment fundacional del País Valencià modern, amb “Nosaltres, els valencians”, quan no existia ni el nostre País tal com l’entenem, vinculat a la catalanitat, sense tant de provincianisme ni tan sols existia el ‘valencià’ fins que Sanchis Guarner va escriure “La llengua dels valencians” per esclarir la catalanitat del valencià, des de les Normes de Castelló. Si volem lluitar contra l’extermini hem d’exigir el reconeixement del plurilingüísme per banda de l’estat. En defensa pròpia, per evitar que ens exterminen i es realitze el genocidi cultural franquista que denunciava Josep Benet.

Les comunicacions finals, sobre cultura popular: 1. Mapa hidrològic i toponímic de sèquies i braçals de l’horta d’Ontinyent, de David Gironés, Leandre Santonja i Moisés Llopis; 2. Plantes màgiques i animals misteriosos en la tradició popular de la Vall d’Albaida, Josep Oltra i Benavent; 3. Memòries de vida: els jocs de xiquets a Agullent en la dècada dels 50 del segle XX, Bertomeu Pla Soler. Sobre educació: 1. Notes inicials entorn la participació bocairentina a la reploblació postmorisca de la Vall de Cocentaina, per Sergi Silvestre; 2. La creació de l’Institut “Josep Segrelles” d’Albaida (1963) i el seu context històric: la recerca del consens social per la dictadura franquista a principis dels anys 60, d’Antonio Calzado i Vicent Terol; 3. Conéixer el territori per estimar-lo, Xaro Boscà, Josep-Lluís Roig i Rosa Ribes, a partir de les novel·les de la comarca o comarques centrals que permeten conéixer millor la nostra història, la influència de la família Borja, la Gandia cultural, Otos, Carrícola, Albaida, Castelló de Rugat… Les xerrades d’economia: 1. Els efectes demogràfics de la crisi actual a la Vall d’Albaida, Daniel Alfonso Medrano; 2. Carrícola. Un projecte de sostenibilitat, ajuntament de Carrícola: 3. Aproximación al estudio de la industrialización de Albaida: el textil y la cera en el período 1850-1955, Raül Vidal. El documental “Temps de la pansa. La memòria del riurau”, de Carlos Fuster, Casimir Romero i Anmorsigol.

La conferència de cloenda va ser a càrrec del professor d’economia Rafael Boix Doménech, “Economia i Territori al País Valencià”, on va exposar la corrupció del País Valencià, tal com es veu des de les televisions de Madrid, tractant de generalitzar la corrupció valenciana com si fos un afer de tots els valencians i no de l’elit política al servei de Madrid. Va analitzar la necessitat de millorar les infraestructures al País Valencià, la defensa del tren Xàtiva-Alcoi, sobretot la millora de les infraestructures i inversions de l’estat a les comarques centrals, va assenyalar la precarització i la pobresa creixent al País Valencià, els dèficits estructurals, l’augment de l’atur, l’espoliació fiscal i es va preguntar per què des de feia vint anys la valenciana gent votava pel PP mentre mirava de reüll l’alcalde de Benigànim, Juan Puchades, amb qui compartia taula i li demanava excuses perquè no s’enfadara. Finalment, el president de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida, Josep Calatayud i Juan Puchades van fer la cloenda encoratjant-se per a preparar el Vé Congrés de l’IEVA i desitjant que es milloren les condicions de vida de la comarca i de tot el País Valencià, tot i que, al meu parer, l’anagrama de la comarca de la vall d’Albaida hauria d’incorporar la imatge del País Valencià i inclús la dels països de parla catalana per ubicar millor el nostre món lingüístic, cultural, geogràfic, social i econòmic a l’Europa actual.

El president de l’IEVA, Josep Calatayud, va agrair a l’ajuntament de Benigànim les instal·lacions i el personal de la regidoria de cultura, esmentant a la coordinadora tècnica de cultura, Mercè Llàcer Climent, que va contribuir a la realització del IV Congrés. L’alcalde de Benigànim i president de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida va sintetitzar el IV Congrés, esmentant tots els temes que es tractaren, va agrair l’assistència de tots i va remarcar que no s’havia censurat cap ponència, animant els participants a intensificar les preocupacions per la millora de la nostra comarca i el nostre país.

Al meu entendre, s’haurien de superar del tot les perspectives que plantegen els afers del País Valencià amb Catalunya en termes només culturalistes (localistes, xovinistes o d’exclusió de la resta del domini lingüístic, censurant o tabuitzant les nostres relacions), sense tenir gens en compte la dimensió política, social i cívica o tenint-la en termes de rivalització i competitivitat malsana i no de cooperació inclusiva del país dels valencians amb el Principat i les Illes. Perquè, potser, sense l’ajut de la resta del domini lingüístic i la creació d’un espai de comunicació global en la nostra llengua, el nostre català no podrà reeixir i sobreviure molt més a l’avenir, ni superar la crisi socioeconòmica i ecològica que ens afecta de manera tan greu que ens empobreix i precaritza seriosament. La nostra porta a Europa passa per encaixar i relacionar molt més, en xarxa, sense recels anteriors, ni prejudicis, ni baralles estúpides, el País Valencià, les Illes i Catalunya, davant una globalització on la supervivència i la sostenibilitat de les cultures nacionals requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per tots els serveis de comunicació i cultura a l’era digital en xarxa. Com anota Josep Gifreu. Hi ha qui prioritza els afers econòmics als identitaris, i, tanmateix, tot és important; sense resoldre adequadament els deures identitaris valencians, no es resoldran els econòmics i s’agreujaran tots dos; només des del context catalànic, en xarxa, sense jerarquies ni rivalitat o baralles estúpides i estèrils, el País Valencià podrà tenir una major fluïdesa comunicativa, econòmica, social, cultural i política amb Catalunya i poder estar en les decisions de la construcció de l’Europa social per participar en la construcció del nostre futur, decidint autònomament, sense les ingerències constants dels poders de Madrid que ens tracta com a territori colonial, a aniquilar lingüística i culturalment, intentant separar i distanciar el País Valencià i Catalunya i les Illes.