Àngel Velasco és un treballador infatigable; s’ha proposat treure de l’amagatall on, els mandarins del sistema, han empresonat a Gonçal Castelló (1912-2003) i, sobretot, posar en relleu els seus escrits memorialístics i literaris: la València dels anys 20, 30 i 40 del segle XX, “La clau d’un temps. Dietari de joventut” (1982), “València dins la tempesta” (1987) i “Sumarísim d’urgència” (pròleg d’Avelí Artís-Gener, Prometeo, 1979, El Llamp, 1990, 2ª ed.), el “Dia a dia dels Països Catalans”, pròleg de Joan Fuster, La Magrana, 1977, “Viure a Madrid (Cròniques des de l’altiplà)”, pròleg de Josep Melià, Gorg, 1973, “Terra guanyada i altres contes”, 1985, “Vida i miracles d’Antoni Miró” (1994), “Formall d’històries”, València, Tàndem, 2002. I inclús, -per si no n’hi havia prou-, les obres inèdites com “La llarga nit”, 1989 “La Gangrena”, 1988 i “Una facció més. Memòries de Ferran Selfa, militar carlí del 1833 al 1844”. “El seminarista”, “Eros i Thànatos” aquest dos textos últims lligats per l’autor en un mateix volum.
Per això, Àngel Veslasco, -per treure a la llum la vàlua de la vida i els textos de Gonçal Castelló-, va fer una interessant introducció “mestre de vida”, que és un balanç literari i vital de l’interés de Gonçal Castelló i va acurar l’edició del seu darrer llibre “Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats” de Gonçal Castelló, 2010, de 600 pàgines, amb pròleg de Joan M. Monjo i va coordinar, el 2010, per a l’event, la celebració d’un Congrés a Gandia, amb el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcal (CEIC) “Alfons el Vell” per recordar a Castelló. En aquelles darreres memòries, Gonçal Castelló sintetitzava la seua vida: “Jo havia passat en el curs de la meua existència per ser un ‘espanyol’; després ‘regionalista’; més tard, ‘valencianista’; i ara, en llegir aquest assaig de Fuster, arribava a ser ‘catalanista’ convençut i independentista, cosa que em plantejava seriosament la necessitat de separar-nos d’aquella entelèquia que anomenen ‘Espanya’”. En un altre text del “Dia a dia dels Països Catalans” prologat per Fuster, precisava:” […] i ara, en llegir aquest assaig de Fuster, arribava a ser ‘catalanista’, un català de nissaga, nat a Gandia, que es plantejava la necessitat de separar-se d’eixa entelèquia que alguns malintencionadament anomenen Espanya”.
Als anys vint i trenta, a la Universitat de València inicia la seua militancia política i intel·lectual, al partit comunista, o pròxim, a l’esfera cultural, de “Nueva Cultura” o d’”El Camí”, on hi havia gent valencianista com Emili Gómez Nadal, Josep Renau, Ricard Blasco, Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Enric Navarro, Manuel Sanchis Guarner, Maximilià Thous, Josep Llavador, Francesc de Carreres i de Calatayud, després coneixerà a Mallorca, a Andreu Crespí, el seu mestre en catalanisme, on anà abans de la guerra a treballar de professor de francés a l’Institut de Felanix. El 1937, Gonçal Castelló va participar en el 2n Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, que es va fer a València (el primer es va fer a Paris el 1935); potser el sovietisme i la manera d’entendre l’internacionalisme, dificultaren que Castelló i la majoria dels comunistes valencians feren seues les reivindicacions nacionalistes valencianes i catalanistes, tret de Gómez Nadal i alguns pocs més (potser Josep Renau), ja que, en general i de manera hegemònica, els comunistes de llavors eren ‘espanyolistes’ i consideraven el ‘valencianisme’ com una cosa ‘vetusta’ de petits burguesos preocupats per la tradició, per la llengua i per la cultura pròpia, molt poc cosmopolites. Entre els primers comunistes valencians, a més de Castelló, hi eren Ángel Gaos, Alejandra Soler (“La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos. Al final de todo… sigo siendo comunista”, 2005 PUV), Manolita Ballester, Antonio Deltoro, el germans Josep i Juanino Renau, els germans Manuel i Amàlia Martínez Iborra, els germans Ángel i José Antonio Uribes Moreno, Pascual Pla y Beltrán, Josep Escrig, Bernat Clariana, Alfonso Tortosa Palau, Vicente Sánchez Estevan, Salvador Chardí Rússies, Manuel Garcia Balari o Vicent Talens Singra.
Després el feren comandant (major) de l’Exèrcit Republicà i el 1938 el nomenen Cap d’Estat Major de la divisió 54 del cos de l’exèrcit en el front de Llevant en la defensa de València. Acabada la contesa bel·lica, li arriben notícies que hi hauran vaixells a Alacant per fugir i cau en la trampa del port; va passar pel camp de presoners d’Albatera, des d’on va poder fugir fins arribar de nou a València, on enceta la tasca d’ajuda a favor del Servei de Socors Roig Internacional, amb el dirigent comunista Heriberto Quiñones, per tractar d’arreglar les eixides dels fugitius dels camps de concentració. Per aquest motiu i per la participació en la guerra, fou pres i condemnat a sis anys a la Model de València, on es dedicà a perfeccionar el seu nivell d’estudis de dret i llengües (sobretot, l’alemnay i l’anglés). El 1945 troba feina al despatx de l’advocat i jurista de Reus, Antoni Pedrol Rius i es va casar amb l’actriu Lola Gaos, tan present als films de Buñuel, posem per cas, a Viridiana i Tristana i de Garcia Berlanga a “El verdugo”, etc.
Des de Gorg i Quadern Gorg, dirigides per Joan Senent i Enric Valor, Gonçal Castelló, va començar a perfilar per escrit, als anys seixanta i setanta, el seu valencianisme que, poc a poc, s’anava tornant, -com és lògic-, catalanisme; després, durant l’anomenada “Transició”, Gonçal Castelló, denuncia que s’inventà, l’anticatalanisme, per a impedir la recuperació nacional de la Catalunya completa, per a mantenir invertebrat el País Valencià, internament, amb el foment del blaverisme i amb la desvertebració dels Països Catalans, que prescriu la Cosntitució de 1978. A la revista “Canigó” que dirigía Isabel-Clara Simó i Xavier Dalfó, va denunciar les maniobres del sistema des de Madrid i de les seues sucursals, per impedir que res no canviara, canviant alguna cosa. El “cas valencià”, com analitzà també Alfons Cucó a “Roig i blau. La transició democràtica valenciana”, Tàndem, 2002, fou clau, perquè no hi hagués cap autogovernn seriós ni cap trencament democràtic, perquè tots els partits oficialistes, espanyolistes i estatalistes, encapçalats pel PCE de Santiago Carrillo, el PSOE de González i Guerra i inclús el PSUC “no consideraren l’aspiració de la Taula d’instaurar un autogovern “en el moment del trencament [democràtic]”.
Des de la revista ‘Canigó’, 772, el 1982, Castelló reclamava “la unitat ha d’ésser possible”: “la possible unitat de totes les forces nacionalistes i de tots aquells que no volen ser manats des de Madrid, tota altra cosa són “bufes de pato””. Denúncia com des de “Las Províncias” es tractà de convertir el català en l’enemic número u. Assenayala el mallorquí Miquel López Crespí, a “Els oblidats: Gonçal Castelló” a www.ixent.org, 2003, com s’ha intentat marginar i deixar de banda autors com Castelló, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Salvador Espriu per les seues concepcions literàries i polítiques; i a “El paper del reformisme i de l’esquerra revolucionària en la Transició. A: DDAA. De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans, Lleida, El Jonc, 2006 diu López Crespí: “l’independentisme revolucionari dels Països Catalans era el principal enemic a batre perquè qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francés i espanyols”.
Des de finals dels anys setanta, -quan va conèixer a la seua companya de vida i de reivindicacions, Elisabet Orri-, inicià la seua militància al PSAN i després, als anys vuitanta, a Esquerra Republicana de Catalunya perquè era l’eina més adequada per tal d‘aconseguir la independència i la sobirania de tots els països de parla catalana, de la Catalunya completa i sencera, com remarcava aquest català de Gandia. Va impulsar iniciatives de tot tipus per defensar el dret a l’autodeterminació, junt a Lluís Maria Xirinacs, Josep Guia, Maria Conca, Eliseu Climent, Isabel-Clara Simó, Joan Ballester i Canals, Carod-Rovira, Jordi Carbonell, Artur Heras, Arcadi Blasco, Antoni Miró, Pere Calders, Manuel de Pedrolo…
En la lluita per la recuperació de la memòria d’un País Valencià dins dels Països Catalans i de la literatura com un arma per a sacsejar les consciències dels panxacontents, dels mandarins del sistema, dels ‘pactistes’ perquè tot continue igual, dels embolicadors o del adormidors, hi haurà un lloc ben important per a Gonçal Castelló, com un dels pioners, -tot i que ja major-, de la recuperació completa dels Països Catalans al marge de l’Estat espanyol. Per això, a l’últim capítol “L’arc d’una trajectòria”, on sintetitza el pas del comunisme a un independèntisme lligat a la noció de llibertat i inclús a les pràctiques llibertàries, on l’alliberament personal i dels pobles va unit al reforçament de l’autoestima col·lectiva i social, Àngel Velasco ha triat una frase memorable d’Andreu Nin: “Sembrar, sempre sembrar. Sembrar en tots els solcs. Sembrar a tots els vents. Sembrar a la llum, sembrar a l’ombra. Sembrar incansablement. Sembrar fins damunt les roques. Ací hi és la nostra tasca”.
Evidentment, aquesta era també la tasca de Gonçal Castelló, la nostra tasca d’ara mateix, de compromís amb el propi país i la pròpia societat que ens ha tocat viure. Perquè com s’explica amb una cita de Michel Montaige elogiant el seu pas ‘de la narrativa testimonial al memorialisme introspectiu’: “L’home que no té memoria és com el que té paleta i colors i no és pintor”. Com advertia Isabel-Clara Simó: “els llibres de Gonçal Castelló són del poble i per al poble […] i reivindiquen el teixit social valencià”. Bàsicament feia literatura per comunicar-se amb el seu poble i així ens desperta la memòria. Sens dubte, una memòria fèrtil, cultivada i imprescindible per orientar-se en la política i en els avatars de la vida social, cultural i literària del País Valencià des de finals dels anys vint del segle passat fins a principis del segle XXI.
Al final d’aquest llibre titulat “Gonçal Castelló”, Àngel Velasco detalla les pròpies obres de Gonçal Castelló i un excel·lent suport bibliogràfic, informàtic i digital, de revistes i de catàlegs, inclús obres i catàlegs col·lectius on apareix algun escrit de Castelló; així com llibres on hi ha referències sobre el seu context històric, la seua vida i l’obra, posem per cas, el d’Enric Sòria i Parra, “30 anys de cultura literària a la Safor: 1959-1990”, València, Colomar, 1990, el de Josep Guia a “L’aparició i consolidació de l’independentisme català” dins de “De l’esperança al desencís. La transició als PP.CC.”, 2006, el d’Arnau González i Vilalta “La nació imaginada. Els fonaments dels PP.CC.”, Afers, 2006, el de Santi Vallés, “Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetllada”, 2008, “El pensament valencianista (1868-1939)” d’Alfons Cucó i Ricard Blasco i els llibres i escrits de Miquel Lòpez i Crespí, Faust Ripoll i Francesc Pérez Moragón que ja hem esmentat abans. I d’altres referències molt interessants per entendre el nacionalisme valencià o català actual i les seues arrels en el passat. Perquè qui no es capaç de relacionar i lligar el present amb el passat no sap ni on es troba. Un llibret que cal llegir per situar, -de manera contundent, clara, essencial i convenient-, el mapa i els interessos del País Valencià en el nostre propi context cultural, econòmic, social i nacional. Perquè a l’hora de decidir, decidim per nosaltres i no ens imposen des de fora dient-nos que no tenim dret ni a expressar-nos en la nostra llengua ni a decidir el nostre futur, perquè no tenim dret a tenir drets.
