L’11 de setembre, diada nacional de Catalunya, el poble va eixir al carrer per demostrar el que sentien i el 27 de setembre van anar a decidir lliurement el seu futur. A decidir què volen ser i qui volen ser, sense tindre en compte totes les intoxicacions premeditades i moltes d’elles falses, arribades des de ponent. Quan Pablo Iglesias parlava de guerra de banderes, secundant-lo “Catalunya sí que es pot”, es referia al fons que va agafar la campanya electoral. Però quin fons s’havia d’agafar? Des d’un primer moment es va veure que aquestes no serien unes eleccions qualsevol i no ho serien després de veure algunes de les coalicions formades pels diferents partits nacionals. L’objectiu dels principals partits anava en la mateixa direcció i això es pot comprovar veient la coalició de “Junts pel sí”, quan els principals partits que l’encapçalaven, “Convergència Democràtica de Catalunya” (CDC) i “Esquerra Republicana de Catalunya” (ERC) no tenien cap punt en comú excepte el del full de ruta independentista. El poble de Catalunya es jugava molt en aquestes eleccions plebiscitàries. Eleccions que va haver de convocar Mas amb el beneplàcit de gran part de l’oposició després que una vegada rere altra Mariano Rajoy i els seus sequaços es negaven al fet que el poble decidira en referèndum el seu futur com a poble. La manera de fer del govern de l’Estat espanyol en casos delicats és sempre la mateixa: no deixar a la ciutadania expressar-se democràticament. Fa poc ho vam poder comprovar després de l’abdicació de Joan Carles I. El que passa que ara, a diferència de fa 40 anys, no podran dir allò de “lo dejamos todo atado y bien atado”.
Els resultats electorals són prou clarificadors: la meitat dels votants estan d’acord amb una Catalunya independent de l’Estat espanyol i els partits independentistes han aconseguit la majoria d’escons. Hi ha prou amb eixa mínima majoria? Podria ser que no, però el govern de Mariano Rajoy no ha donat cap altra alternativa. Ni el govern de Rajoy ni el govern del darrer inquilí de la Moncloa, Zapatero. Aquell que deia “aprovaré el estatuto de autonomía que apruebe el parlamento de Cataluña”. Fet que el que va comportar va ser que tot anara molt més ràpidament del que haguera anat. Doncs ni per eixes. I des d’aleshores…
Ara diuen que una majoria parlamentària no és suficient per tirar endavant cap procés independentista, ja que “Junts pel sí” i la “Candidatura d’Unitat Popular” (CUP) no tenen la majoria en vots. A més, van ser ells qui tampoc van deixar fer un referèndum en el qual sols hagueren comptat els vots; una persona, un vot. Ells són els qui han fet les normes, aleshores no haurien de dir certes coses sols aptes per a hipòcrites i demagogs?
Fins a dia de hui encara no s’han posat d’acord els independentistes per poder formar govern i podria ser molt provable que no es posaren d’acord. Com a conseqüència s’haurien de convocar eleccions una altra vegada, les quartes en poc més de cinc anys i això seria sense cap dubte un fracàs de tots.
David Casanova
PDaD – Castelló
