A mi, però, em fa l’efecte que tot aquest tema d’Al-Qaeda i el fonamentalisme àrab en general, té poc a veure en realitat amb la religió. O almenys no tant com podria semblar en principi. De la mateixa manera que tampoc, ni les croades ni la Guerra dels Trenta Anys, foren conflictes únicament religiosos.
Jo crec que el tema del terrorisme islamista és més aviat un atac contra la forma de vida i el pensament d’Occident i el seu màxim representant Estats Units. Aquesta gent –els integristes islàmics– odia, evidentment, el nostre sistema de vida basat en coses tan positives –per a nosaltres– com les llibertats individuals, la democràcia i el respecte als Drets Humans (o certes llibertats sexuals, que per a ells són senzillament inadmissibles); i també però, en coses tan negatives com l’explotació mediambiental, el capitalisme salvatge o l’ambigüitat moral de molts ciutadans amb la seua permanent fam de diners. Ells voldrien una teocràcia segura, paternal i moralista que es basés com sempre en el respecte i el temor cap al més fort, el més poderós. Un poble creient i submís i una fe fèrria i dogmàtica.
També –i potser això és més important encara–, ells voldrien acabar amb l’imperialisme yankee i els seus aliats i els seus omnipresents exèrcits. I també amb la seua riquesa que consideren obscena i ostentosa. El fet que intenten acabar amb l’Imperi d’una manera tan bèstia en nom de Déu, és un fet purament circumstancial. Els nord-americans també solen actuar en nom de Déu i ja veieu com d’immorals poder arribar a ser.
No sé, jo, personalment, si em donen a triar-hi, preferesc l’American Way of Life; però francament, m’estime més no haver-hi de triar. Em quede amb ma casa.
Hi ha persones, ací a Occident, que consideren que la musulmana és una cultura intrínsecament perversa. Davant d’una afirmació tan taxativa, jo no sabria què dir-ne, llevat de considerar-la com una exageració atapeïda d’ignorància, prejudicis i mala intenció.
Sempre he desconfiat de totes les religions, i més encara de les dites revelades (llegiu cristianisme, judaisme i islamisme).
Però francament, no veig que les societats musulmanes (no oblidem pas que estem parlant d’una comunitat molt extensa i heterogènia), siguen essencialment pitjors que les cristianes.
Quant a l’eterna qüestió de la lluita entre el bé i el mal, ja fa temps que sospitem que ambdós són conceptes morals que nidifiquen en, absolutament, TOTS els éssers humans; una altra cosa seria que en certes societats s’hi fomenten més segons quins principis i creences.
Per cert, no sé si em creureu, però he conegut musulmans que eren bondadosos i amables. Ho jure.
En fi, que és tot plegat molt complicat. Davant, però, de tant de dogmatisme imperant, i per si us serveix de consol (no ho crec, però), us diré que jo tampoc estic segur de res. La incertesa és la mare de l’esperit humà.
