Així que, amb aquiescència i pau social, l’ofici de polític, era el d’un artista. Tanmateix, d’altra banda, entre la classe manadora, el mot de “polític” era signe i sinònim de subversiu, perquè clar, el que més manava ho feia des de Madrid, tocat pel manament diví, i d’ell cap avall tots eren subordinats servidors, essent el “polític” considerat pel règim, “un trasto don pa contrària“, carn de calabós, en lloc d’un de parer diferent i per tant respectable.
Ara mateix, el mot i concepte, per altres motius és també, potser injustament, ja que no s’haurien de posar tots al mateix sac, desacreditat pels nombrosos assumptes de mal govern, de balafiament i de lladronici que se n’adonen, amb la diferència, que els excessos i desmesures d’abans no s’enlairaven, i ara, d’hora o tard, se saben. Amb les dues circumstàncies, d’artistes res de res.
Però, com que sempre hi ha excepció, dels polítics en la palestra, reïx un de sobre, que se n’adiu bastant amb el qualificatiu d’artista, no pintor ni escultor, ni tampoc qualsevol altre, sinó torero, perquè com a torero, ens toreja des de 2011 el destre en Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda de l’Estat, inclòs manant al País els de la seua molada. Més encara des de la constitució del nou Consell al juny. L’artista atresora, al meu parer, una altra qualitat ben evident, ja que és un hooligan actiu com cap altre de la seua bandada, que agrana cap a casa, aplica el cilindre de la seua causa, per sotmetre’ns i aplanar-nos, per si no ho estiguérem prou. Encara bo, que no vivim als meus temps jovenívols, perquè l’anomenada “llei mordassa” per exemple, ideada per FAES, hereva directa del pensament i principis d’aquell de la veu aflautada, s’haguera quedat curta, comparant-la amb els mètodes i lleis de llavors pel de la veu aflautada, aplicades.
Deia que Montoro ens toreja, perquè el següent pas que ha dut endavant, potser l’estocada de remat, si no ho remeiem, a una llarga faena implacable de greuges, que han engrandit el nostre deute autonòmic fins als 41.000 milions d’euros, minvant la prestació de serveis pel nefast finançament, i que després n’enllestiré més; tot perquè Vicent Soler, el conseller d’Hisenda, arran de l’informe elaborat per la Intervenció de la Generalitat el 30 de juny proppassat, amb el motiu del relleu a l’Executiu Fabra pel nou Consell, hi havia un compromís d’injectar del FLA, a tornar en tot cas, 1.440 milions d’euros al juliol que encara són al quilòmetre zero de l’Estat, perquè els donen llargues. Soler manifesta que, el bloqueig és polític, ja que al govern Fabra, l’any passat per ara, li n’injectaren un bon pessic, 2.000 milions que el feren alenar, la prova de nou d’allò polític, així com perquè també, les comparances són odioses.
Una altra de l’artista torero Montoro, encara calenta, és aquesta la qual diu, que instrueix les autonomies a fi que abonen als funcionaris, perquè vénen eleccions, part de la suprimida paga extra de 2012, acordada en el seu dia pel govern de l’Estat per estalviar. El Consell, més net que un plat, li escriu una carta al ministeri demanant-li finançament, amb la promesa expressa, que el pagament es durà a termini anteposant-lo a qualsevulla altra despesa. Patriarcat de fa quatre mil anys, em sembla poc de temps. Hi ha per amollar a córrer.
De l’enllestida esmentada abans, heus ací un cas flagrant i execrable descobert recentment, el qual a un país “normal” seria de jutjat de guàrdia, perquè hi ha reincidència: Al juliol de 2012, arran que el pare estat posà en marxa el FLA, van finançar 1.700 milions d’euros, per a pagar factures als calaixos sense comptabilitzar pel Consell de Fabra, de despeses de Sanitat i d’Educació majorment; com que la cosa clamava al cel, l’executiu de Fabra, jurà davant “la geperudeta”, no fer-ho mai més. Doncs bé, el Consell actual n’ha tornat a trobar 400 milions per un lloc i 200 milions per un altre, provisionalment, perquè segueixen escorcollant i auditant, i veurem açò com queda.
Qualificar-ho, com fa Soler d’inacceptable i gens democràtic, és un pal·liatiu, perquè el fet, a totes totes, hauria de considerar-se execrable com deia, a més de patètic, perquè l’anterior reincidència fou al 2014, a fi de liquidar un amagatall de factures del 2013, d’un munt de 1.100 milions d’euros pel mateix concepte, torna-li la trompa al xic. Com que el Síndic de Comptes és qui audita, i no hi disposa de la facultat d’anar a la Fiscalia a denunciar-ho, caldria s’atorgaren mitjançant llei, o allò més adequat, poders adients perquè el síndic ho denunciara.
El president de la Generalitat, Ximo Puig, meneja més raó que un sant, quan diu que en aquests moments el nostre autogovern és inviable, nosaltres ja ho sabíem, ja que la penúltima mostra fou l’incompliment de l’enlairada modificació de la llei de finançament autonòmic per part del Govern Rajoy, prevista per al termini de l’any 2014. Un altre toreig més, perquè la llei ens perjudica notòriament, i a més a més, a ulls de molts és inconstitucional, ja que essent una autonomia per davall de la mitjana estatal del PIB, som contribuents nets, puix no es compta amb el paràmetre poblacional.
Respecte del finançament, cal esmentar que, el senyor Rajoy, arran la diada dels majors que se celebrà l’1 d’octubre passat, davant el públic convidat a la Moncloa per commemorar-ho, manifestà entre altres coses que, “España es un país solidario entre territorios a través del sistema de financiación”. El senyor Rajoy, com que no rep el president de la Generalitat, que li ha demanat audiència per tal d’explicar-li el nostre cas, diu el que li diuen que diga. Davant d’açò, la meua gata assabentada, espantada miola tres meus, tres, com a tres cases, i s’amaga sota el llit.
Així doncs tornant a Montoro, és el ministre un artista torero, o no és un artista torero?, i si no ho és, què és? Potser un polític com cal, i FAES i els seus li ho premien? Nosaltres, com no podia ser d’una altra manera, que es diu ara, i tots aquells que hi disposen de dos dits de front, li ho repudiarem enèrgicament, per omnia saecula saeculorum. Amén.
Albal – L’Horta Sud – País Valencià
Pots signatura:
De Rajoy, de moment, no cal parlar més, ja en parlarem després.
