La popularment coneguda com a Batalla de València -que més bé en podríem dir la pallissa- va deixar tocada i enfonsada l’esquerra valencianista pel clima de crispació i de confrontació que es visqué per l’ofensiva antivalenciana, organitzada per la dreta regional i amb vistiplau de les forces de Madrid. Però, si alguna cosa s’ha après d’aquest episodi, ha sigut fer el pas per deixar enrere batalletes estèrils que no ajuden a construir un valencianisme de masses i apostar per una política guanyadora, integradora i inclusiva que no dividisca el poble entre valencians bons i roïns. Evitar l’enfrontament entre valencians i denunciar els qui ho promouen és la política més valencianista que se m’acut. El valencià és un sol poble, amb les dificultats i contradiccions que vulguem, però un sol poble; i no (ens) podem deixar arrossegar per la crispació d’aquells qui alimenten el fantasma de l’enemic extern. L’enemic el tenim a casa.
No vull dir amb això que s’hagen de tancar debats que per a res estan resolts. Els debats són imprescindibles i a la societat valenciana els manquen arguments contrastats i fiables, en bona part per aquesta apatia per l’acció política (d’aquell país perplex que en diria Marqués), i per altra banda com a conseqüència d’una manipulació vergonyosa i interessada de la història dels valencians. No és equilibrat i el relat la dreta regionalista (i per això més antivalenciana) compta amb anys d’avantatge. El diàleg és sempre profitós, però no es dóna. El que hi ha hagut és una imposició i un silenciament per part d’alguns que presumien de defendre els interessos de la Comunitat. La història és sobradament coneguda per tothom.
Aquesta mena d’apatia per l’acció política de la qual parlava Anselm Bodoque passa per treballar en un projecte autònom i una agenda pròpia que faça possible pensar en un imaginari col·lectiu de Vinaròs a Oriola. La desconnexió amb què viu la societat valenciana (de si mateixa!) és insuportable. Em reafirme en la convicció d’una necessària CVMC. Una societat tan políticament feble i tan poc cohesionada com la valenciana no pot romandre molts mesos més sense un espai de comunicació públic, és condició sine qua non per a l’horitzó de construcció d’una majoria en clau valenciana. Ara que el tràmit de la direcció de la corporació s’ha superat només queda donar suport a Marco. L’esbroncada popular està assegurada, no caiguem en el parany de fer-los la campanya pel 2019.
