Podríem dir que a nivell internacional existeix el dret a l’autodeterminació declarat per l’ONU (article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics signat per l’Assemblea General de l’ONU el 1976, i en altres resolucions), que malgrat els anys que han transcorregut segueix sense desenvolupar-se, excepte en els processos de descolonització.
En canvi, una nova teoria del dret, que en unes ocasions parteix del pensament liberal i en altres del comunista/anarquista, està emergint per substituir-lo: el dret a decidir. En aquest context s’entén el que ha passat a Escòcia, Quebec, Catalunya, i l’extensió a altres zones que no concorden culturalment amb l’Estat al qual pertanyen. Lluny del xovinisme, respon a la necessitat d’autogovern de la ciutadania a través de moviments socials, associacions i partits polítics.
L’exigència del dret a decidir ve determinada per la història, que és dinàmica, flexible, i mai ha determinat unes fronteres fixes, és més, les fronteres no tenen tanta vida com es pensa (tot just uns segles, igual que l’Estat de Dret tampoc existeix des de fa molts segles). Precisament, el que avui coneixem com els Estats prové de l’absolutisme, és a dir, del govern de reis, i del resultat de les guerres, no del contracte social de Rousseau de les poblacions ni de referèndums. Convé doncs, no repetir els errors de la història, i plantejar la sobirania com un dret al qual poden accedir lliurement les poblacions, i no com una foto fixa dels territoris que evolucionen o pretenen conformar al seu lliure albir.
Dret a decidir, perquè la democràcia sembla la millor manera de solucionar qualsevol problema social: igual que la democràcia seria una bona solució al poc encaix de Catalunya a Espanya, es podria utilitzar per prendre decisions al revés, és a dir, l’encaix de les comarques castellanes a la seva delimitació territorial actual més catalana-valenciana, com la ciutat de Villena, que apareixen lligades a València per les línies territorials que van traçar de manera autoritària dels governs absolutistes del segle XIX, després de la reforma administrativa que va crear les actuals províncies en 1833 (encara que Villena va entrar a Alacant tres anys després).
El poble català està buscant la seva emancipació, a través d’un procés popular que fa més de 30 anys que s’executa i que rep el més absolut menyspreu de l’Estat espanyol. Sent coherents, les persones que defensem la democràcia i acabar amb les desigualtats, hauríem de donar suport i aprendre el procés constituent català, i a continuació, intentar portar-lo als nostres llocs (com Villena), com un altre intent més de conquesta de la sobirania popular, actualment segrestada pels poders econòmics de la Troica, el govern espanyol i la gran patronal.
Eladio Cortés, membre d’Esquerra Unida de Villena i de la Plataforma pel Dret de Decidir PDaD.
