El temps passà volant i em dirigí a la casa consistorial i en arribar estava ja de gom a gom. Com vaig poder, per un lateral, entrí al saló de plenaris on no cabia ni una agulla i m’arraconí dret mentre saludava alguns veïns. ¡Bon dia! Observí per una finestra oberta que començava a plovisquejar.
El secretari municipal donà inici a l’acte llegint les lleis escaients. L’últim alcalde, del PP, qui havia estat allí els darrers 36 anys, no hi era. No tingué l’elegància de saber eixir com tampoc mai no la tingué de saber estar, però bé, l’acte es desenvolupà segons el previst: nomenament dels regidors i regidores, juraments o promeses, discursos protocolaris i presa de possessió del nou alcalde.
Fran López, un jove advocat de vint-i-quatre anys, era, per primera vegada a la història de Rafelbunyol, el primer alcalde socialista de la localitat, escena similar, a la que es repetia a centenars de pobles al País València. Una nova fornada eixia tova i prometedora per les portes dels ajuntaments valencians, com un núvol de papallones que acaben de trencar el capoll i omplin l’aire de colors nous i vius, una esperança de futur que arraconava la vergonya, la caspa; una brisa que s’enduia la darrera polseguera franquista. ¡Ara o mai! pensí.
Després de les fotografies i felicitacions me’n vaig anar a la meua caseta a la platja de Puçol a passar el cap de setmana en família. Mentre dinàvem, uns trons i llamps enfosquien i il·luminaven el cel alternativament i la pluja augmentava en força sobre una mar grisa que malgrat allò no alterava el seu onatge tranquil i escumós. Sempre m’ha encantat eixe panorama.
Em sentia a gust i pensava: ¡El País Valencià torna a ser d’esquerres! Com no podia ser menys, vaig obrir una ampolla de bon vi del País i a casa tots brindàrem pel futur que acabava de fer-se present. ¡Rafelbunyol socialista! ¡I quants més nacionalistes i orgullosos a Castelló, València i Alacant! No em podia oblidar del camí recorregut per arribar fins ací, els insults, els menyspreus franquistes, els companys aguantant el tipus davant els cafres, però em semblava un no res comparat amb el que acabava de vore a la plaça del poble.
Amainà la pluja i vaig sortir a la porta de casa. L’aire humit i l’olor de les mates de jonc i senill de la propera Marjal del Moro m’omplien els pulmons netejant-los d’un hivern etern i trist. Em vaig girar cap al proper Port de Sagunt i d’allí sortia un Arc de Sant Martí alt i esplendorós que travessava els núvols poderós. Em sentí emocionat: ¡És bon senyal! A partir de demà tot serà diferent, treballarem pel nostre poble, lluitarem com mai per ell i a poc a poc, entre tots i totes les valencianes ens tornarem a aixecar com una Muixeranga perquè mai més sentim la vergonya com la que fins ahir tinguérem de nosaltres mateixos. ¡Amunt!
