El dia de la música i dels músics: una aportació

Avui divendres, per tot arreu del nostre País, se celebra el dia de la música i dels músics, tot coincidint amb l’onomàstica de la santa i prèviament màrtir Cecília, donzella romana de les primeres centúries del cristianisme, a qui sempre se l’ha pintada tocant una arpa o també –llicències artístiques comprensibles– un piano, un orgue, un violoncel o tants altres instruments que tardarien segles a inventar-se. És una data ben assenyalada a moltíssims pobles valencians, especialment al meu, d’una gran tradició bandística –anava a posar musical, però caldria matisar-ho molt, ja ho faré un altre dia– fins el punt que és festa local sempre que Sant Joan, que té preferència –com apreciareu, en el santoral catòlic també n’hi ha, de classes– cau en dissabte o diumenge. Cullera, per tant, i amb ella les nostres dues prestigioses Societats Musicals, sempre celebra aquesta jornada amb un especial èmfasi.

En tot cas, al voltant d’aquest jorn –si coincideix en laborable és prou més complicat programar festivitats, així que es fan al llarg de tot el mes de novembre i fins i tot a les primeries de desembre– les Societats Musicals, que inclouen les tradicionals bandes de música, bandes juvenils, orquestres juvenils i simfòniques, escoles de música i conservatoris propis, cors, agrupacions teatrals o líriques i tot un seguit de seccions més, reten honor a la santa principalment amb concerts i audicions, però també –amb la panxa plena el món es veu d’una altra manera– amb trobades gastronòmiques de germanor –avui és dia d’all-i-pebre, per exemple– i altres esdeveniments com desfilades i alguna que altra processoneta… Tot per reconèixer la vàlua, el treball, la dedicació i l’interès dels nostres músics, la majoria d’ells no professionals.

El mestre de Cullera Rafel Talens al Certamen de València de 2008 / Foto: Xavier Pérez

La música i els músics, així com les entitats que els donen aixopluc, activitat que representa un dels més importants patrimonis de tots els valencians, a part de ser una afició que genera moviment econòmic –que dóna i ha donat al llarg de moltes dècades de menjar a tantíssima gent, des de professors fins a artesans i reparadors d’instruments– haurien de ser una prioritat per a qualsevol govern que tinga uns ciutadans tan actius en una vessant artística com aquesta. Doncs no. Els músics, les escoles de música i les societats musicals són la germaneta pobra –quan no clarament la ventafocs– del pressupost del partit que s’ompli la boca defensant –diuen que defensen– el nostre patrimoni i les nostres senyes d’identitat, i que realment menyspreen i menystenen el potencial de les nostres societats musicals, del conjunt del nostre poble.

Les 538 Societats Musicals existents al País Valencià, els més de 42.000 músics federats, els més de 270.000 associats que ajudem a mantenir-les econòmicament ens mereixem més. Sobretot, respecte i consideració, i en això, encara que em dolga dir-ho, la Federació de Societats Musicals –mai s’ha fet servir la força social i de pressió que tindríem tots junts si parlàrem amb una única veu– no sempre ha estat a l’altura de les expectatives. Per exemple, és incomprensible que la quasi –esperem que no, finalment– extinta televisió pública valenciana –la ràdio sí que ho feia, amb Onofre Valldecabres o posteriorment, encara que va ser breu, amb la feina acreditada durant tant de temps en altres mitjans d’Octavio Hernández, a qui des d’ací li envie una afectuosa salutació– no haja dedicat a les nostres entitats un sol programa seriós en més de vint anys d’existència. Ara, que si són capaços de carregar-se tele i la ràdio, què no seran capaços de fer!

Per a molts, la música és el soroll que menys molesta. Aquestes paraules, atribuïdes a Napoleó –dins ses evidents qualitats no figurava la de tenir bon oït– les fan seues a diari molts dels que donen fum en compte de donar llum. Malgrat els personatges que ens desgovernen, personalment em sent orgullós de contribuir al sosteniment d’una d’elles, de la meua, de l’Ateneu Musical de Cullera, en la qual represente ja una quarta generació –els meus nebots, fets socis per son tio des del dia que van nàixer, en són la cinquena–, però també dic que cal fer autocrítica, analitzar seriosament, entre tots, qui som, què som i cap on anem –sense oblidar-nos d’on venim– en una societat valenciana i general canviant que ens exigeix que ens hi adaptem. Només així, ben afinats, continuarem fent honor als nostres antecessors, només així continuarem mantenint ben encesa la flama de la música i de les nostres respectives societats. Renovar-se o morir….

Robert Bodí, un dels grans músics de l’Ateneu Musical de Cullera. / Foto: Xavier Pérez

>