Confessa l’autor que “era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: “La conya”. Reconec que no en sabia trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit”, avisa Ferran Planes. És impossible no relacionar aquesta crònica de l’èxode i l’exili després de la Guerra Civil a l’Estat espanyol de 1939 amb l’èxode de jueus a la II Guera Mundial, l’actual èxode de la població de Síria cap a Europa, fugint de les guerres que arruïnen l’Orient Mitjà, en gran part causades pels interessos geopolítics de les grans superpotències mundials. En un hivern cru que s’acosta i pot causar un cataclisme entre la població que fuig per tal de trobar refugi a Europa, davant una certa paràlisi de la UE, que no s’afanya prou a prendre les mesures adients, en un ambient on hi ha cardenals que fan declaracions racistes i xenòfobes que alimenten l’ou de la serp del feixisme fent als immigrants caps de turc de les crisis mundials. Confondre les víctimes pels botxins i maltractar-les hauria de ser considerat delicte per apologia de l’odi als més indefensos.
Després de l’exili, en explicar-nos la seua família i els pobles on va viure, nasqué a Bagà, l’Alt Berguedà, però el maig de 1921 la seua família es traslladà a Balsareny, quan ell tenia set anys, compraren una botiga de roba i el seu pare era sastre i la seua mare s’encarregava de la botiga. Ens conta els enfrontaments entre el Centre Catòlic, clerical, i els del Casino, centre liberal progressista, mig republicà i on cada diumenge feien ball. Al revés de Bagà, a Balsareny era el clergat que manejava les cireres. Ens conta com anava a un col·legi de capellans i com es va presentar a un concurs escolar promogut pel diputat Creixells i recorda una frase d’aquest diputat, que li sembla a Planes demagògia de dretes i, una mentida i una bestiesa, dient: “- Què hi hem d’anar a fer, al Marroc, si, en el fons, és un país més civilitzat que nosaltres?”. Ferran Planes sembla que no copsa el matís pacifista i potser antiimperialista de Creixells en criticar el fet d’anar a fer una guerra a Marroc per a defensar unes colònies i els interessos econòmics extractius dels cacics espanyols.
Ens conta la seua estada dos anys al Seminari de Vic i com pren la decisió de no tornar més. Després enlluernat per les figures filosòfiques de la Universitat de Madrid, sobretot Ortega y Gasset, se’n va a Madrid a estudiar filosofia, a Barcelona havia estudiat algun curs abans, però la guerra li talla els estudis filosòfics. D’ajudant d’apotecari, arriba a secretari de l’aAjuntament amb dèsset anys només, però després es cansa i torna a treballar a una farmàcia a Barcelona.
Ens conta com es reincorpora a la seua unitat militar a Guadalajara, les seues peripècies militars a Madrid, a Granada, etc., i com que no tenien municions, feien la guerra més en el paper que en la realitat del front. Conta els enfrontaments ideològics al Front Popular durant la guerra sobretot entre els anarquistes i els comunistes i entre els del PCE i el POUM i la impossibilitat de guanyar una guerra davant d’un exèrcit professional espanyol que contava amb el suport de l’Alemanya de Hitler i de l’Itàlia de Mussolini, a més de l’exèrcit de mercenaris marroquí, tot i que afirma que “fou com un combat de boxa que arriba al darrer assalt. Ens guanyaren per punts. No hi va haver K.O.” Per això, afig Planes, davant el colp d’estat, la guerra i la imposició del model feixista de l’estat espanyol per una victòria militar, que: “Això significa que la incògnita d’Espanya encara està per aclarir”.
Apareixen també les Brigades Internacionals quan a València les acomiaden. A Madrid, explica que va arribar una jove al front a ajudar-los a llavar la roba i fer el menjar, el narrador anota, de manera masclista, que era “més lletja que un pecat”, anaren a veure el film rus “Todo por la patria”, que no li va agradar perquè estava molt lluny d’altres films bons com “El cuirassat Potemkim”, “El camí de la vida” i tants altres, al cinema li tocava les cames a la miliciana voluntària i eren ossudes i primes, peluda i sembla que la tocava amb desgana, després ens diu que aquella xicota potser era una ‘quintacolumnista’ que havia denunciat uns globus que enlairaven en el front de guerra.
Tracta d’explicar Ferran Planes, el perquè de tot plegat del fracàs de la República, el tradicional retràs d’Espanya, conta com el 16 de febrer de 1936 els partits republicans i els socialistes es presentaren units i compactes a la lluita electoral. A José Maria Gil Robles se li pujaren els fums al cap, s’ho volia menjar tot amb el seu eslògan de “A por los trescientos”. Segons Planes “El 16 de febrer es rubricà, doncs, la sentència de mort de la República del 14 de abril. Nascuda en una època en què el parlamentarisme pur estava en crisi, en un temps en què la mística comunista s’expandia per tot el món i en el moment que el capitalisme internacional creia més en les solucions expeditives del nacionalsocialisme germànic i del feixisme italià, era obvi que una República ‘de cotó fluix’, dirigida per ‘intel·lectuals’ i recolzada per una ‘classe mitjana’ no pas gaire voluminosa, havia de sucumbir a les mans d’una reacció o d’una revolució. Guanyà la primera. I tal com he dit abans, guanyà per punts, no pas per un fora de combat”. Per això el que s’imposa per la força, democràticament, per la voluntat de la població de les nacions sense estat que formen part de l’estat espanyol, per la força del vot, poden decidir constituir-se en estat propi i alliberar-se del jou opressor.
Ens conta que “la proclamació de la República catalana del 6 d’octubre de 1934 tingué, si fa no fa, sis hores de vida. Fou, ben mirat, un simple somni d’una nit de tardor. Ni temps va tenir per veure la llum del dia”. Des de Madrid, consideraren que la Generalitat de Macià i Companys, des de l’ajuntament, s’havia situat al marge de la llei, en un net i clar moviment de sedició, i el generat Batet va rebre l’ordre directa del cap de govern de la República, senyor Lerroux, per proclamar l’estat de guerra i reprimir la rebel·lió. I així ho va fer, detenint i empresonant els consellers de la Generalitat i el president Lluís Companys. Tot plegat un desenllaç grotesc i tràgic alhora, amb alguns assassinats de catalans a mans dels militars espanyols que, des de fa segles, defensen la “unidad” d’Espanya a trets i per la força de les armes o de les lleis molt injustes que oprimeixen, desfan, fragmenten i espolien els Països Catalans. Sense la força bruta de les armes o de les lleis anticatalanes l’estat espanyol no podria mantenir la seua dominació i opressió.
És la de Planes una novel·la que s’acosta a la d’aventures. I tanmateix “all is true” (tot és veritat): “Em proposo fer una crònica del nostre temps entrevista a través d’alguns fragments de la meva vida. Vosaltres també em podríeu explicar la vostra, però avui em toca a mi. No us diré pas tota la veritat, però us prometo que res del que us contaré no serà mentida. Diuen que la veritat, si no és integral, és la pitjor de les mentides. Jo no m’ho acabo de creure.”
Una crònica turbulenta i atroç dels nostres temps passats que encara tenen repercussió i conseqüències a Catalunya i a tots els Països Catalans, que han de suportar devastacions causades per dictadures i “democràcies” antidemocràtiques d’un estat espanyol que no és el nostre, perquè no ens reconeix ni respecta, es comporta com el nostre principal enemic i ens tracta a Catalunya, el País Valencià i les Illes com territoris colonials a espoliar, oprimir i dominar, sense respectar el dret a decidir de la població i de les col·lectivitats territorials que conformen els Països Catalans.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
