Ja m’haguera agradat que l’enterrament de Franco haguera sigut al més pur estil de la comèdia britànica
Death at a Funeral, un Funeral de Mort. Humor negre per a tancar una etapa negra, molt negra de la nostra història i l’enorme interpretació de Peter Hayden Dinklage, d’alçada baixa com la del dictador. El funeral de Franco no va tenir humor perquè hi havia massa dolor i ara quaranta anys després molts encara no l’han volgut enterrar i cada vint de novembre comencen entonant açò de les files marcials i les esquadres per a rematar la pàtria, justícia i pa, no sense prosseguir amb les muntanyes nevades, banderes al vent i acabar amb la camisa nova.
El Benicadell encara no estava nevat, feia dos mesos de l’inici del curs, el primer any en l’institut quan aquell matí de tardor, i abans que sonara el despertador, ma mare em va dir que Franco havia mort “perquè ho acaben de dir en la ràdio”. Allò va suposar lliurar-se uns dies d’anar a classe, uns dies sense matinar i sense tortuós trajecte en la Beniganense, l’autobús que cada dia ens deixava en l’Albereda de Xàtiva i tan sols havíem de baixar l’escalinata per a accedir al José de Ribera. Els que no estaven assabentats de la noticía van anar a Xàtiva de bon matí com un dia més, però no va haver-hi classe i els van fer una excursió al castell, ho havia oblidat però fa uns dies m’ho recordava l’amiga i professora Rosa Ribes. Aquell matí va ser en blanc i negre, com tots els anteriors, però més incert perquè ningú o quasi ningú sabia res ni deia res.
L’expressió full de ruta no formava part del vocabulari de l’època, sí les paraules repressió i clandestinitat. La democràcia era una esperança pintada d’utopia i amagada entre les quatre parets de cada casa. Parlar de política o millor dit de la política més enllà del cèrcol del moviment i de l’esperit nacional era subversiu. Han passat quaranta anys d’aquell dia en el qual ens van dir que Franco havia mort, de la imatge del taüt i el cadàver embalsamat, ho hem vist centenars de vegades però hi ha qui encara no ho creu.
Passades les sis del matí, poc abans que mon pare isquera de casa per anar a treballar a la fàbrica del Balneari de Bellús, a Ràdio Nacional i en boca del ministre d’Informació i Turisme, León Herrera Esteban, es donava a conéixer la notícia. La seua veu va sonar uns segons, els suficients. El text rescatat de l’arxiu de RNE cada vint de novembre és precís i arranca dient així: “Amb profund sentiment done lectura al comunicat següent. Dia 20 de novembre de 1975. Les Cases Civil i Militar informen que segons comuniquen els metges de torn, el Generalíssim acaba de morir per aturada cardíaca”. Després de fer una explicació mèdica sobre la peritonitis, el ministre afegia un important avís i no un era altre que el president del Govern, en Carlos Arias Navarro, es dirigirà a la nació per Ràdio Nacional d’Espanya i Televisió Espanyola a les deu del matí. Quatre hores per davant per a resar pels pecats del finat, per a celebrar-ho o per fugir per temor al que poguera passar.
Seguint l’anunci radiofònic, a les deu en punt del matí Arias Navarro compungit i amb semblant fúnebre va dir allò d’espanyols, Franco ha mort, entre més sospirs que llàgrimes. Franco no va morir a les cinc com van dir Arias Navarro, sinó a les dues de la matinada, segons es va saber després, necessitaven temps per embalsamar i vestir el difunt amb l’uniforme de capità general de gala per a complir el que era un desig del mort, el qual havia escrit en el seu llibre
Raça que la gala militar és per a casar-se, per a la festivitat del Corpus Christi, i per a entrar en batalla abans de morir. Una batalla que als seus 82 anys va mantenir contra tot el que es moguera i que no pintara blau. Dos mesos abans no li va tremolar el pols quan va ordenar les últimes execucions del franquisme, cinc afusellaments a l’alba. Ni tampoc li va tremolar cap dia des del cop d’estat del trenta-sis.
Quasi que hem viscut tota una vida i segueixen obertes les ferides per molt que es parle de Transició i de Democràcia. Els morts segueixen en les fosses i els vius sense poder enterrar els morts. Els polítics sempre diuen això que cal complir la Llei, però al PP no li dóna la gana complir la Llei de Memòria Històrica. Valga com a exemple el suplici viscut per dues famílies valencianes, la de José Celda, afusellat durant la dictadura franquista i enterrat en una fossa comuna de Paterna en 1940. Les despulles de José van poder ser lliurades a la seua filla Josefa després d’anys lluitant per a aconseguir l’exhumació i identificació de son pare. Com també ha lluitat la família de Teófilo Alcorisa, assassinat per la policia franquista l’any 1947 i enterrat en una fossa comuna del cementeri de València.
No són pel·lícules ni històries passades, les famílies Celda i Alcorisa viuen ara i ací en aquest País Valencià del segle vint-i-u amb el menyspreu de qui no ha volgut complir la llei i qui segueix sense condemnar els crims franquistes. Queda molt per fer i per a soterrar del tot Franco per no parlar dels carrers o places que evoquen al dictador. Encara que sempre s’ha dit que el dubte ofén en aquests moments aclaparen els dubtes. Fa uns dies i després dels atemptats de Paris els experts – com categoria superior als opinadors- en terrorisme jihadista creixien com a bolets en totes les emissores de ràdio i les cadenes televisives. Els mateixos que la setmana anterior eren experts en sobiranisme català. I a continuació tots eren experts en franquisme i transició. El periodisme és tan atrevit com a necessari i no sempre és del tot tan transparent com requisit inexcusable. Els més puristes, les ànimes blanques de l’opinió que sempre accepten matrimonis de convivència amb el poder sovint saben que parlen de tot encara que sàpiguen de poc.
M’havia proposat escriure sobre allò que quaranta anys després encara solta llast en una societat immersa en els dubtes, tant per les sospites com per les aparences, sense més arguments que les vivències i sensacions. Després d’uns dies de reedició de l’agonia, mort i tan grapejada transició, tinc la impressió que Franco no estarà mort fins que els polítics de la dreta més obtusa no soterren de veritat el franquisme. Al País Valencià tenim notoris exemples i no solament apuntar els ultra d’Espanya 2000 o els de Democràcia Nacional com casos aïllats. La simbologia, crits i càntics feixistes ens agafen a prop en l’espai i en el temps, sense anar més lluny el passat 9 d’octubre. Per a situar-nos en escena recomane tornar a llegir l’article de Francesc Viadel “Bastidas, el PP, el 9 d’Octubre i el fàstic” publicat l’11 d’octubre.
Quan la dirigent popular Elena Bastidas, ara cap de llista per València del PP a les eleccions del 20 de desembre, va voler traure el cap de manera desafortunada, ho va fer oblidant la dita que cap geperut es reconeix el seu gep. Fent una miqueta de memòria hauria recordat quan a principis d’agost de 2013 el Partit Popular va defensar un dirigent que es va retratar amb una bandera nazi. La resposta va ser que era l’error d’una persona jove i que el dia de la foto en el partit de futbol el xic sols volia divertir-se. El protagonista en qüestió va ser el secretari d’Esports de l’executiva del PP de Xàtiva, Jorge Roca, en la foto a més de mostrar una bandera amb un símbol racista, ell amb altres joves es divertien amb el braç alçat a la manera de la salutació feixista.
Les polèmiques suscitades pels cadells populars s’han mogut sempre entre el silenci i les justificacions més curioses. Un altre exemple succeïa de nou a Xàtiva quan el president de Noves Generacions en el seu perfil de Facebook mostrava una foto amb el braç en alt fent la salutació feixista en companyia d’amics. Lluny de qualsevol condemna, els dirigents adults del PP s’apressaven a afirmar que els comptes de Facebook i Twitter del dirigent juvenil havien sigut manipulats, per la qual cosa recomanaven no fer cas a publicacions estranyes. Sense eixir d’aquesta formació vam trobar la imatge del secretari general de Noves Generacions de Gandia fent la salutació falangista davant un monument als caiguts del bàndol franquista en la guerra civil.
És públic i notori que les xarxes socials, els partits de dreta, les hemeroteques i els cementeris saben de les exhibicions franquistes i des del PP ens volen fer creure que són coses quasi que de xiquets, per afegir un toc d’innocència. Per no abundar en detalls de les manifestacions sobre les víctimes del franquisme de Rafael Hernando, portaveu adjunt del PP en el Congrés dels Diputats. Serà per ignorància, estupidesa, hipocresia o per cinisme, però les anomalies democràtiques no les curen els metges, ni el temps, ni mirant a un altre lloc. Els polítics sense sospita d’albergar enyorances patriòtiques saben que toca acabar amb aquesta llosa i acabar vol dir justícia i reparació com ara ensenyar la història sense biaixos en les escoles. De res servirà una segona Transició si en una societat que vol ser democràtica i lliure, cada vint de novembre es fan misses, actes i sopars per a elevar Franco als altars i seguir cantant El Cara al sol. Alguna cosa falla.
