Durant la crisi econòmica de 1929, el president Franklin D. Roosevelt explicava al poble nord-americà: “No hem de tindre por a res, excepte a la mateixa por”. Sembla una frase sense massa trellat què no ens hauria de preocupar, però la crisi econòmica que estem patint des de fa vora deu anys, ens obliga a repensar i preguntar-nos a què tenim por i perquè.
Si volem entendre les causes de la por difusa, eixa por què ens desperta de nit, hem de buscar-les en l’atac a les torres bessones l’11 de setembre del 2001. Este fet, va significar un canvi important i l’inici de la guerra contra el terror.
Noël Carroll, ens explica que les estratègies que estan utilitzant-se per atemorir a la població, copien els guions de les pel·lícula de terror. L’estructura que estan utilitzant és la següent:
Incredulitat inicial de les autoritats.
Descobriment de la realitat.
Reconeixement oficial i guerra col·lectiva.
Ve determinada per les noticies alarmants que ens parlen de l’increment de l’atur, la pèrdua del valor de l’habitatge, o el desnonament de més de 200.000 famílies al nostre país, des del començament de la crisi.
Tots estos problemes, generen a tota la ciutadania afectada per la crisi, la sensació d’estar exclòs de la societat i la por a no poder garantir el benestar dels fills.
Darrere de cada noticia hi ha uns fets, però tots sabem que una notícia es pot contar de moltes formes.
La globalització ha concentrat les noticies internacionals en mans d’un grup de agències i diaris especialitzats que generen gran part de la informació que escoltem a la televisió. Això produeix un silenci mediàtic de moltes altres noticies què són ignorades i de vegades ocultades. A més a més, cada mitjà de comunicació administra tota esta informació amb la pròpia línia editorial i pensant en l’audiència.
El tractament informatiu de les noticies què ens arriben de Veneçuela, s’ha convertit durant l’últim any, en una ferramenta de manipulació que moltes cadenes de desinformació han utilitzat per confondre i atemorir als espectadors.
La crisi econòmica i l’arribada de les xarxes socials a la ciutadania, ha afectat de forma directa al món informatiu i els ha obligat a adaptar-se. La frase de: “només són notícies les males notícies” ha creat una forma molt concreta d’informar i al mateix temps, ha alimentat encara més la por i la mateixa crisi.
La voluntat dels mitjans de comunicació per mantindré les audiències, acumulen una gran quantitat de noticies que ens fan por: assassinats, violacions, guerres, van apareixent tots els dies ocupant un percentatge de més del 60% del total de noticies. Tot això converteix els informatius en un espectacle ple de sang, on l’audiència queda paralitzada.
Però el missatger, no és el culpable de les males noticies. Els governs són els responsables últims d’haver-se sotmès als dictats dels mercats.
La font del problema és econòmica, però la causa de la caiguda és política i s’alimenta amb l’estratègia de l’austeritat. Els governs ens administren la por a la crisi, com si fora un medicament.
És veritat que el controls del poder sempre ha generat por al poble i això garanteix la supervivència del govern, però com va dir el politòleg Joseph Nye, el govern pot administrar un poder fort combinat amb un altre més suau (soft power). Es coneix com una forma de lideratge on el polític aconsegueix els objectius sense fer servir la força o la coacció.
Però en l’actualitat, el govern ha decidit centrar tots els seus esforços, en administrar polítiques d’austeritat, substituint les promeses electorals per ajustos i retallades socials. Sembla que el govern democràtic ha substituït la por per una mena de fòbia esquizoide què ens fa témer de nosaltres mateixos.
La política de la fòbia, genera antagonisme i hostilitat mentre busca un enemic del poble al qual poder culpabilitzar de tots els problemes: el poble jueu, grups terroristes àrabs, immigrants subsaharians o ideologies progressistes com el socialisme. L’estratègia es basa en la divisió de la ciutadania per provocar una fractura social.
Es una forma d’aïllar els enemics polítics mentre agrupa i uneix les bases amb un missatge populista a l’estil del Tea Party o el Front National.
Per altra banda, la intimidació genera obediència i conformisme davall el marc del pare autoritari que proposa George Lakoff al seu llibre “No penses en un elefant”. La idea és buscar un pecat compartit per tot el poble com per exemple: “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. Esta culpa ens obliga a totes i a tots a patir una penitència i un sacrifici molt fort.
Per suposat, estes dos formes d’administrar la por, es poden utilitzar de forma conjunta a l’estil de Mariano Rajoy, el qual combina l’herència rebuda pel Partit Socialista, amb la imatge d’un pare estricte, què castiga i culpa a tots els seus fills.
Naomy Klein en el llibre “la doctrina del shock”, ens explica que totes estes estratègies de la por, només funcionen si no sabem que existeixen. Només ens poden atemorir si no estem preparats per respondre. Segons explica, “la lluita dels moviments obrers, ens ensenya que si volem polítiques socials contra la crisi, per fer d’este món un lloc més sa, just i pacífic hem d’eixir fora i exigir-les”.
