Em sorprén, però, observar alguns horts que temps enrere veia coberts d’una catifa verda d’herba, ara secs i àrids sense tot allò que els donava aquell aspecte de jardí gojós.
Després rememore els treballs, que també hi vaig presenciar, d’unes màquines sorolloses conduïdes per operaris que es recorrien pacientment tota la zona i comprenc que el que feien era ruixar amb herbicides tot l’hort per tal d’eliminar els paràsits i la mala herba (la malea, que solem dir).
Sembla que l’agricultura moderna es basa, essencialment, en acabar amb qualsevol competència animal o vegetal que puga fer minvar els seus productes i, per tant, els guanys. O dit d’una altra manera, l’agricultura intensiva no admet l’harmonia dels antics camps on convivien altres plantes i animals.
Sospite, però, que açò està duent tot el planeta al caos, perquè com ja sabem, el caos és tot el contrari de l’harmonia.
I així, els productes fabricats per les poderoses multinacionals de pesticides, plaguicides, herbicides o com vulgueu anomenar-ho (el nom ací no altera el terrífic producte final) són els responsables directes de la mort de centenars d’insectes, ocells, mamífers i, potser també, de persones.
Però aquesta, torne a sospitar, és només una part del problema que tenim a hores d’ara, perquè en una societat capitalista basada, com ja sabem, en l’explotació contínua de tots els recursos existents al planeta i obligada pel mercat a reduir costos per a augmentar beneficis i seguir creixent contínuament, acabarà, indefectiblement, en el col·lapse final.
És qüestió de temps. No cal ser un gran analista per adonar-se’n.
Perquè com ja dic, açò afecta a totes les àrees de l’activitat humana. La indústria alimentària i els sacrifici diari de milions d’animals per al consum humà; la de la fusta i la tala constant d’hectàrees i més hectàrees de boscos i selves; la indústria farmacèutica, l’armamentística; el sector de l’automòbil, les petroquímiques… per no parlar de la contaminació mediambiental que totes aquestes indústries generen. O de la demografia que, malgrat tot, continua augmentant sense aturall.
En definitiva, que com ja alerten alguns estudiosos i especialistes en aquests temes, el col·lapse o desastre final se’ns acosta a passes de gegants; i no és una qüestió d’un futur llunyà que veuran els nostres fills o els nostres néts. Com ja fa temps que ens adverteixen, això ho veurem i ho patirem nosaltres, perquè estem parlant d’un temps aproximat d’uns deu, quinze o vint anys.
Així que, ja que som incapaços d’aturar aquest desgavell, val més que ens n’anem conscienciant i, i fins i tot preparant; el col·lapse final el tenim ben a prop; el tenim al cantó del nostre carrer aguaitant el nas amb ulls de fera ferotge.
