La teoria del cigne negre, explica que les ciències socials no es poden predir amb exactitud degut a fets inesperats, que tenen un gran impacte en la població i canvien la lògica de la historia.

El 15 de maig del 2011, un grup de persones, van decidir acampar en la Puerta del Sol de Madrid per demanar una democràcia participativa allunyada del bipartidisme i del poder polític de les corporacions financeres.

En gener del 2014, un grup d’intel·lectuals van signar al diari Público un article anomenat: “Mover ficha: convertir la indignación en cambio político”. D’esta forma, es creaven les bases per al sorgiment de Podemos com a partit disposat a enfrontar-se a la democràcia postfranquista i al bipartidisme PSOE-PP que ens havia governat durant quaranta anys.

Des d’eixe dia, hem anat passant d’unes eleccions a altres, fins arribar a l’enfrontament actual entre dues formes diferents i antagòniques de governar. La negació del PP a reconéixer la necessitat de negociar, ens obliga a pensar en Grècia i en la difícil situació política en què es troba el partit de Pedro Sánchez.

Tots els partits polítics són conscients que la legislatura no durarà més de dos anys i servirà per consolidar un Parlament plurinacional on la governabilitat estarà condicionada per la capacitat de pactar i arribar a acords.

La situació actual, ens obliga a acceptar uns canvis que marcaran per a sempre, el futur del país, sense que cap partit puga canviar-ho ni tampoc evitar-ho.

En el cas de noves eleccions, les enquestes diuen què el partit de Mariano Rajoy continuarà sent el més votat, i que l’abstenció augmentarà encara més. La ciutadania culparà als partits polítics d’incapacitat per arribar a acords i formar govern.

En l’actualitat, més de la meitat dels votants del PP són majors de 65 anys i com diu Nuñez Feijó, estan morint-se. Al mateix temps, el grup de votants de Unidos Podemos tenen menys de 35 anys i molts, han emigrat a Europa per buscar treball. Això explica, les dificultats que han tingut per votar des de l’estranger en les dues últimes eleccions generals.

Sembla evident que s’acaba un cicle polític i que els pròxims anys, marcaran una nova forma de governar què obligarà a la monarquia espanyola, a acceptar un Estat plurinacional en què la capital ja no és Madrid.

En este context, el nacional catolicisme que orientava el pensament i la educació de la societat durant el segle passat, deixa de tindre sentit i obliga el Vaticà a reformular la relació amb l’Estat.

En l’última enquesta del CIS, l’independentisme català ja no apareix com una preocupació. La unitat d’Espanya ha deixat de ser un problema i això obligarà als partits polítics espanyols, a canviar d’estratègies.

El futur de la Unió Europea o el corredor Mediterrani, són els interessos d’una societat del segle XXI que compara al PP amb l’extrema dreta europea i busca un nou partit liberal conservador lliure de casos de corrupció.

El gran èxit de Podemos ha sigut agrupar a totes les confluències nacionalistes i donar-los la representació política que es mereixen. Esta setmana, ha acceptat presentar-se a Galícia davall les sigles de En Marea. Amb este fet, el partit de Pablo Iglesias accepta una estructura plurinacional i es prepara per a governar en moltes Comunitats Autònomes, amb forces nacionalistes d’esquerra.

Al llarg de les pròximes setmanes, el PSOE haurà de prendre una decisió, que determinarà el seu futur polític. Són conscients que la societat ha canviat i el discurs de Felipe González recorda molt al d’Aznar. Les agrupacions del partit estan envellides i no aconsegueixen il·lusionar a la joventut. La pressió és forta i l’ombra del PASOK grec, està cada vegada més present.

Des del País Valencià, el tripartit, que guanyà les eleccions autonòmiques i governa des de fa un any, es presenta com una bona ferramenta pel canvi i ofereix, als qui vulguen vore-ho, un camí segur en esta segona transició cap a una democràcia europea del segle XXI.

Comparteix

Icona de pantalla completa