El canvi climàtic i la ‘dignitat’ de Grècia

En un dels llibres més interessants que m’he llegit des de fa anys, “Això ho canvia tot. El capitalisme vs el clima”, de Naomi Klein. A la part final del llibre, després d’haver analitzat la consistència i la inconsistència dels arguments negacionistes, donant-li la raó a la dreta perquè el canvi climàtic ataca el cor del sistema capitalista i la necessitat de posar límits i frenar el lliure mercat que incita el model extractivista i productivista actual, després d’haver analitzat les conseqüències del canvi climàtic, d’anar a les arrels, perquè massa grups ecologistes van presentar el canvi climàtic com un petit problema tècnic amb una infinitat de solucions rendibles dins del sistema del mercat, no com la necessitat de canviar de sistema econòmic i social i abandonar del tot les energies fòssils, d’haver denunciar els multimilionaris que es presenten com ‘salvadors’ ecologistes, vinculats a grups ecologistes disposats a tapar-los les trampes, mentides i enganys, amb la cobertura d’administracions que defensen els interessos de les grans multinacionals extractives, inclús del fracking, després de denunciar les mentides de la ciència tecnològica de la geoenginyeria disposada a inventar-se solucions màgiques que podrien desencadenar unes catàstrofes encara majors que les que provoca el canvi climàtic, després de posar exemples de lluites, unes exitoses, altres no tants, de grups ecologistes i pobles indígenes insubornables en defensa de la seua terra, aire, aigua i formes de vida respectuoses amb la natura… a les conclusions Naomí Kein esmenta a “La riquesa de les nacions” on Adam Smith es postulava en contra de l’esclavatge, amb uns arguments que tenien poc a veure amb la moral i tot a veure amb els marges de benefici. La feina feta pels treballadors assalariats, deia, “acaba resultant més barata que la que fan els esclaus”: els propietaris d’esclaus no tan sols havien de fer-se càrrec de les elevades despeses de manutenció i deteriorament de les seues propietats humanes sinó que, afirmava Adam Smith, els treballadors assalariats tenien més incentius per treballar dur. Molts abolicionistes dels dos costats de l’Atlàntic van fer seus aquests arguments pragmàtics.

No obstant, Kein, argumenta que, amb tot, a mesura que l’abolició del comerç d’esclaus agafava volada a la Gran Bretanya cap a finals del segle XVIII, gran part del moviment va posar bastant més èmfasi en la farsa moral de l’esclavatge i la visió corrosiva del món que el feia possible. El 1808, l’abolicionista britànic Thomas Clarkson descrivia la batalla sobre el comerç d’esclaus com “una confrontació entre els qui creuen fermament en la felicitat i l’honor dels seus semblants i els qui, mitjançant costums mesquines i l’impuls de l’avarícia, han trepitjat els drets sagrats que els corresponen per naturalesa, i fins i tot han intentat esborrar de les seues ments tota semblança a la imatge divina”.

De la mateixa manera que amb l’abolicionisme d’esclaus es produí un canvi de mentalitat i de paradigma, la ideologia del lliure mercat ha quedat desacreditada per dècades de desigualtats i corrupció cada cops més profundes, i ha quedat despullada de bona part del seu poder de persuasió (si bé no, encara, del seu poder polític i econòmic). I les diverses formes de pensament màgic –des de la fe cega en els miracles tecnològics a la veneració dels multimilionaris benèvols- que han desviat una energia preciosa, també perden empenta ràpidament. A poc a poc brilla en molts de nosaltres la idea que no sortirà ningú del no-res i solucionarà aquesta crisi: que si hi ha d’haver algun canvi només serà perquè el lideratge emergirà des de la base.

Les noves estructures nascudes sobre les restes del neoliberalisme –des de xarxes socials a les cooperatives de treballadors passant pels mercats agraris o els bancs d’intercanvi- ens han ajudat a trobar un sentit de societat malgrat la fragmentació de la vida postmoderna. De fet, gràcies especialment a les xarxes socials, molts de nosaltres estem contínuament ficats en una embolicada i sorollosa conversa global que, tot i que de vegades és exasperant, no té precedents pel que fa al seu abast i el seu poder.

Tenint en compte aquests factors, Naomí Kein pensa que no hi ha gaire dubte que una altra crisi ens tornarà a fer sortir a les places i els carrers i ens agafarà a tots per sorpresa una altra vegada. La veritable pregunta és què en faran, les forces progressistes, d’aquest moment, de la confiança i el poder que es generaran. Perquè aquests moments en què, de sobte, l’impossible sembla possible són extremadament poc freqüents i, per tant, preciosos. Això vol dir que s’han d’aprofitar més. La propera vegada en què en sorgeixi un, s’ha d’utilitzar no tan sols per denunciar com és el món i construir espais fugaços d’emancipació. Ha de ser el catalitzador per construir de debò el món on tots puguem estar segurs. Hi ha massa coses en joc, senzillament, i massa poc temps, de manera que no és qüestió de posar-s’hi per menys.

I acaba el seu magnífic assaig contra el canvi climàtic i el capitalisme contant un dinar a Atenes: “Fa un any, jo estava dinant amb uns nous amics a Atenes. Els vaig demanar que em donaren idees sobre quines preguntes podia fer a Alexis Tsipras, el jove líder del partit de l’oposició a Grècia i una de les poques fonts d’esperança en una Europa arrasada per l’austeritat.

Algú em va suggerir: “Pregunta-li: La història ha trucat a la seua porta. Li ha obert?”

És una bona pregunta per a tots nosaltres”, afirma Naomí Kein per terminar el seu monumental i preciós assaig.

L’anunci d’un referèndum a Grècia va suscitar una indignació quasi unànime i sense precedents dels màxims dirigents a la Unió Europea de l’Europa del capital que prefereixen que continue sent la troica, el FMI i el govern dels bancs els quals marquen les directrius europees sense que les poblacions i la ciutadania de les nacions europees puguen opinar i siguen consultades sobre una qüestió política, social i econòmica que els afecta i concerneix directament. Tot i alguna ‘errada’ de negociació de Varoufakis o de Tsipras, o d’ambdós, potser pressionats pels seus socis en el govern, sobre la necessitat de fer ‘més’ despesa militar, quan caldria suprimir-la tota, els governs europeus no podien permetre que aquesta exigència democràtica de participació iniciada per Grècia s’estenguera més enllà a l’Europa del sud que són els països que més estan suportant les pressions causades per les polítiques d’austeritat o austericidi, que els convé als bancs alemanys, francesos i centre-europeus. Per això, després del referèndum a Grècia encara han pressionat més des de la troica per humiliar la ciutadania grega i afirmar que ‘ells’ tenen la paella pel mànec. He llegit algun capítol del llibre on Varoufakis li explica economia a la seua filla adolescent, com els negocis es fan dilatant el temps i carregant sobre les esquenes de les pròximes generacions els deutes, els problemes ecològics i s’augmenten aquests problemes, greument, en compte de fer la transició a les energies alternatives, de trencar les polítiques de la troica…

Com afirmava Jürgen Habermas en un article sobre ‘El govern dels banquers’ la unió monetària continuarà sent inestable en tant que no siga completada per la unió bancaria, fiscal i econòmica. Però això, significa –si no volem declarar sense cap vergonya que la democràcia és un mer decorat- que la unió monetària ha de desenvolupar-se per a esdevenir en una unió política. Estem de nou en crisi amb Atenes perquè a la cancellera alemanya, ja en maig de 2010, els interessos dels inversors li importaven més que una quitança del deute per a sanejar l’economia grega. En aquest moment s’ha posat en evidència altre dèficit institucional. El resultat de les eleccions gregues representa el vot d’una nació que es defensa amb una majoria clara contra la tan humiliant com depriment misèria social de la política d’austeritat imposada al país. El propi sentit del vot no es presta a especulacions: la població rebutja la persecució d’una política el fracàs de la qual ha experimentat en les seues pròpies carns de manera dràstica. Investit d’aquesta legitimació democràtica, el Govern grec ha intentat introduir un canvi de política a l’eurozona. I ha entropessat, com el Quixot amb l’Església, a Brussel·les amb els representants d’altres 18 governs que justifiquen el seu rebuig remetent fredament al seu propi mandat democràtic. Habermas denuncia l’estret pensament nacional-estatal i la manca de formació d’una opinió pública europea com a ciutadania en comú pel que fa a les transcendentals febleses polítiques al si del nucli europeu. Conclou que la crisi grega és una altra prova que hauria de ser la ciutadania, i no els acreedors, els qui decidisquen sobre el futur de la UE i afirma l’estultícia per banda dels directius europeus i internacionals perquè es reconega una muntanya de deutes que l’economia helena mai podrà pagar. És evident que les pressions que ha rebut Tsipras pel fet d’haver fet el referèndum a Brussel·les, confirma que els directius europeus prefereixen construir una UE d’esquenes a la ciutadania on els banquers, els tecnòcrates i els polítics al servei de l’Europa del capital tinguen l’última paraula. De fet, després del referèndum, han considerat necessari els representants de la troica, endurir les mesures austericides sobre Grècia per advertir-los que la UE no permet cap eixida o consulta democràtica.

Per això, davant la bona pregunta que Noemí Klein li volia fer a Alexis Tsipras i a tots nosaltres, la història ha trucat a la seua porta. Li ha obert? Podríem respondre que sí, tot i que la resposta està en el vent, Tsipras ha ‘obert’, si més no una mica, la porta, amb la consulta al poble grec, però els comissaris europeus li han pegat una portada al nassos perquè s’assequen les poques fonts d’esperança que emergeixen en una Europa arrasada per l’austericidi, incapaç de prohibir l’extracció de carbó, les centrals nuclears, l’ús de petroli, el ‘fracking’ i de mostrar més solidaritat més enllà dels interessos del Ban Central Europeu i de l’Europa del capital… Després del tercer rescat, en unes exigències que el Govern de Grècia no podrà complir i seran agòniques, perquè tots els diners es destinen per a pagar els interessos dels que han concedit els crèdits i per als bancs grecs i europeus, no li queda a Tsipras més remei que dimitir i convocar eleccions anticipades perquè dins de la seua coalició no estan disposats a donar suport a les polítiques de Merkel; si la Unitat Popular obté un bon resultat electoral, la troica ho tindrà molt més difícil per ofegar més l’economia de Grècia i dur-la a la ruïna, tot i que l’altra alternativa no està exempta de greus riscos. Amb alguns dubtes, ‘sóc’ dels que pensen que potser a Tsipras ‘les cames li han fet figa’ davant els enfrontaments amb les fotudes polítiques de la troica que enfonsen més Grècia. Però la situació actual és insostenible perquè esdevé una estafa per al que votà la ciutadania grega i, fet i fet, se segueix una política, en certa mesura, ‘continuista’ i no de ruptura democràtica del model econòmic i productiu anterior que és el que ha causat les crisis socials, econòmiques, polítiques i ecològiques que hi ha a Europa. I sobretot la crisi de model europeu basada en els estats i en la marginació de les nacions sense estat i la ciutadania del sud d’Europa.

D’entre altres coses perquè no passe el que va passar amb l’empresa Castor a les platges de Castelló fins a Tarragona, passant per la central nuclear de Vandellós, que estava molt a prop, és a dir, que després de causar centenars de terratrèmols i aterroritzar la població d’aquesta costa mediterrània, per deixar de causar els danys ecològics, els govern del PP li ha donat al senyor president del Club de Futbol del Real Madrid, Florentino Pérez, una quantitat milionària en concepte d’indemnitzacions empresarials pels seus negocis ruïnosos i perillosos. No seria convenient que la Generalitat Valenciana s’afegira a la denúncia presentada per la Generalitat Catalana, sense ‘estupideses comarcals’, millor dit, provincianes, que tant exciten als espanyolistes, contra unes pràctiques de ‘francking’ agosarades i perilloses, que han causat un enorme pànic a la població valenciana i catalana i s’hauria d’anul·lar qualsevol indemnització i fer que siga Castor qui indemnitze a la població de Castelló i Tarragona pels danys que ha causat a la gent i al medi ambient? O és que per estar ‘a bones’ amb els Inda i els Marhuenda, que acusen, alegrement, de “radicals” i “independentistes”, perquè no acusen al Govern de la Generalitat Valenciana d’aliar-se amb la Catalana, es deixarà que els empresaris de Madrid s’emporten els milions a mans plenes, com si encara continuaren, ‘manant’ i ‘mamant’, els governs opusdeistes de la dictadura anterior?.

Memebre de la Plataforma Pel Dret a Decidir