El barquet de la innocència i l’iceberg de merda

La pel·lícula ‘La batalla d’Alger’ (Gillo Pontecorvo, 1966) fou terriblement incòmoda en la seua època i ho continua sent ara. La seua eficàcia s’ha vist escassament minvada per aquesta realitat que s’entesta a imitar l’art, i que, com no li surt bé, insisteix i insisteix i cada volta la caga més, com fan els copistes dolents. Segurament, era la primera vegada que el cine, un art popular per a bé i per a mal, tractava d’oferir, amb voluntat pedagògica, una explicació dialèctica del terrorisme, tant del que se n’emporta la fama com del que practica l’estat. En ella es podia i es pot veure com l’un i l’altre es retroalimenten, i com la ciutadania aporta els seus prejudicis, pors i actituds a tall de combustible, com el seu comportament i la seua ideologia s’ajusten, de manera quasi mecànica, a uns interessos particulars que cada u considera legítims, però que, vists en conjunt i des d’una perspectiva aliena i distant, no ho són sempre i no ho són de la mateixa manera.

Quan, en aquesta pel·lícula, les bombes comencen a explotar en les cafeteries modernes de la part europea de la ciutat, ocupades majorment per francesos, ningú se li ocorre preguntar per què. En aquest punt de la pel·lícula, els esglaiats espectadors ja n’intueixen les raons. Es pot veure com la culpa s’estén per tota la geografia urbana i social com una taca d’oli —de petroli, de fosfats, de coltan—, igual que s’estenen els terroristes, que els militars busquen entre els carrerons d’un barri miserable, i ja estan en el centre de la ciutat, infiltrats entre la innocència, que quasi sempre és benestant.

Diacrònicament, també es pot i segurament s’ha de veure d’aquesta manera. Tot el que tenim, tot el que fem, segurament tot el que som, se sustenta en una història que vessa sang per totes les seues clivelles, procedent d’un sens fi de víctimes propiciatòries, d’horribles expiacions, de castics diferits, de venjances cegues, d’una cruel, estranya i quimèrica recerca d’un equilibri a què mai s’arriba, que sempre es trenca —el trenquen molts i ningú en particular— per algun cantó. En la mesura que som subjectes de la història —que ho som: aquest és el nostre autèntic pecat original que cap exorcisme ens pot deslliurar—, ningú no pot dir que és alié a res, encara que ho siga, encara que ho senta així, encara que el sentiment d’injustícia ens arrase l’ànima quan ens arriben les ones d’aquesta despietada entropia.

Les raons últimes de tota aquesta devastació s’enfonsen en el pantà de la política, formen un iceberg amb una part submergida que ha anat adquirint unes proporcions monstruoses, que tendeix cada vegada més a la invisibilitat però que, de vegades, mostra la seua cresta gràcies a la intercepció d’un grapat de mails per part d’algú que se’n surt del guió, o per la calculada franquesa d’algú que, en un cert moment, necessita utilitzar un tros de veritat com a munició.

Tres dies després dels atemptats de París, un dels ponents de la cimera dels G20 va dir que «hi ha més de quaranta estats que estan finançant els terroristes, i molts s’hi troben ací». En bona lògica informativa, la càmera hauria d’haver girat perquè poguérem veure els rostres dels interpel·lats. Però no ho va fer, va continuar enfocant el ponent. El realitzador que s’hi feia càrrec es va reservar les cares d’aquells personatges al·ludits, que callaven com a putes, com a jugadors de pòquer amb cartes fraudulentes repartides per mànegues i butxaques. Sap que més d’un farà falta, en algun moment, per a eixir a la palestra i llançar una arenga en nom de la democràcia, en nom de la llibertat, en nom de tots nosaltres, contra aquells terroristes als quals, segons totes les aparences, ells mateixos els financen els vicis.

Ni les confidències de mil éssers bons —o simples criats indiscrets, que han contat el que han sentit des de la cuina—, com sembla que són Snowden, Lassange o Manning, ens descobriran mai el que hi ha en el femer immens que s’amaga davall la part visible de l’iceberg polític. Segurament hauríem de prendre’ns seriosament el nostre paper de subjectes de la història si no volem acabar convertits en els seus simples objectes i, a més, objectes espedaçats. La nostra única opció és fer servir, de la manera més sàvia que puguem, el marge que encara ens queda, modular la nostra intel·ligència amb tot el coneixement que aconseguim acaparar, actuar en conseqüència i no equivocar-nos massa, tractar de no donar oportunitats als faves, desemmascarar a tots aquells que enxampem emboçat en la falòrnia, l’escamoteig, la impostura i els molts modes de cobdícia assassina, i, sobretot, procurar que cap mico descervellat tinga accés mai a una pistola, a un púlpit o a una acta de president.