Si es pertany a una nació on hi ha molta gentada conscienciada en defensar el propi país, com passa a Euskal Herria, per una banda va la gent vinculada al PNB i per l’altra la de l’Esquerra Independentista, tot i que també hi ha els de Nafarroa Bai o Ezkerra Batua, que estan enmig i no sé si s’organitzen el seu propi sarau o s’afigen a algun dels bàndols hegemònics o si decideixen quedar-se a casa. Al Principat també hi ha molts grups diferents, però, si anem un Onze de Setembre al Fossar de les Moreres al costat de l’església de Santa Maria del Mar o a la manifestació per la vesprada o a la cadena humana veurem que tots fan pinya perquè units hi ha molta més força i dividits es perd perquè ja ho diu la dita “divideix i venceràs”.
Tanmateix, al País Valencià, la cosa sol ser diferent, com que som tanta gent disposada a defensar els interessos del nostre país i el dret a decidir del País Valencià (o dels PP.CC.), en fiscalitat, infraestructures, inversions, llengua, cultura i societat, sembla que hi ha grupuscles i gent que prefereix no només fer moltes conferències, xerrades i debats diferents a la mateixa hora i el mateix dia, sinó, inclús, a la manifestació es permet el luxe de dividir-se i d’anar cadascú per una banda potser amb la intenció d’afeblir-ho tot i explicitar, públicament, l’enorme inconsistència que patim, allò que diu la dita valenciana: “quatre gats i, a més a més, dividits, enfrontats i barallats”.
Com a membre i portador de la pancarta “El País Valencià pel dret a decidir”, em quedí ‘perplex’, quan, després de fer la volta a la Plaça de l’Ajuntament de València, un sector de l’Esquerra Independentista (E.I.), va continuar pel carrer de les Barques partint la manifestació en dos. Afortunadament, a pesar del desconcert inicial, perquè no sabíem per on anar, la majoria de la manifestació va decidir continuar avant pel carrer Sant Vicent fins arribar a la plaça de la Reina i per tortuosos carrers estretíssims arribàrem a la Plaça de Manises. L’any passat, perquè alguns no estaven d’acord amb el manifest final que havia redactat Acció Cultural del PV i els grups adherits, aquesta part de l’E.I. de València, va decidir caminar a una certa distància i quedar-se al carrer de la Pau, sense arribar al Parterre, em va semblar un gest de protesta que no feia massa mal, perquè podia servir perquè el manifest següent fos més reivindicatiu políticament i més inclusiu; no feia mal perquè, tot i la distància, expressava la pluralitat social, perquè s’havia anat junt gairebé tot el recorregut; ara, enguany, es fa servir la “bifurcació” divisòria com a forma d’afeblir la manifestació o internament es fan servir els maximalismes de voler que “o són tots els Països Catalans els que s’independitzen o res de res”, que al remat, amb tot el respecte, és res de res, inclús amb amenaces d’expulsió dels que no estiguin d’acord amb aquesta posició monolítica, cosa que sembla que es segueixen les petjades dels inquisidors; o quan es parla que el nacionalisme ‘catalanista’ al PV va optar per “ocupar les poltrones institucional” (com podem observar a totes les institucions valencianes!!!); ara bé si la intenció era cremar banderes, millor que se separaren, perquè, al meu parer, l’acció de cremar banderes, almenys al País Valencià, ubica aquest gest al lloc que més li convé a l’estat, en l’acte del ‘nacionalisme’ tribal, minoritari, exaltat o extremista; perquè minoritzats esdevenen molts més instrumentalitzables per aglutinar la majoria hegemònica social actual de la dreta espanyolista valenciana (o la dreta o l’esquerra espanyolista) i perquè res no canvie. Una altra vegada en compte de convocar al mateix lloc i a la mateixa hora per a després dividir-se, millor convocar en llocs diferents i a hores o dies diferents. Em compte de fer propostes unitàries, propositives i constructives, veiem com, sovint, es fa tot el contrari, com si el que interessara fos allò de “quan pitjor millor”, quan més dividits més divertit… Sovint davant d’aquestes maniobres divisòries fan ganes de quedar-se a casa.
Com em sembla molt desafortunat, que, quan es fa una taula rodona, des del “progressisme” valencià per a les eleccions europees i es deixe de banda a Esquerra Repúblicana, amb uns candidats, de Girona i el Camp de Morvedre, com Josep Mª Terricabras i Elo Chamarro, pel País Valencià, que, com va remarcar Terricabras a l’acte del col·legi Peset Alexandre, és l’única candidatura estrictament d’àmbit nacional, dels nostres països de parla catalana.
Elo Chamarro, no va parlar només del dret a decidir desconectat dels problemes del País Valencià, sinó que, sobretot va parlar i remarcar els principals i greus problemes que hi ha al País Valencià d’ara mateix, els problemes greus i dèficits que hi ha a l’agricultura, a la indústria, de la situació de l’atur cada vegada més nombrós al País Valencià, de la lluita contra la pobresa i dels problemes socials, del tancament de les línies en valencià, de l’educació, de la sanitat, dels atacs al nostre país a tots els àmbits, d’un sistema que desmantella els serveis socials i que ens està portant a la ruïna amb l’austericidi, va proposar crear all parlament europeu una comissió de lluita contra el feixisme i la xenofòbia, a favor dels drets dels immigrants, amb el nom de Guillem Agulló i Salvador; Joan Tardà, insistí en aquest aspecte contra les polítiques neoliberals i capitalistes, com ens estàvem portant, en cosa d’uns cinc anys, a una involució social, laboral i política ruïnosa que no podíem consentir i havíem de lluitar per tal d’aturar el reaccionarisme de l’espanyolisme imperant que ens està imposant el capital i les polítiques neoliberal, extremista i antisocial del PP, que s’ha carregat l’universalisme en la salut i la llei de dependència, llevant-nos drets socials, laborals, educatius, de sanitat, lingüístics, culturals, etc. Cal tornar a fer un 14 d’abril de 1931 quan Francesc Macià va proclamar la República, si no ens deixen fer la consulta, obrirem un procés constituent modèlic i proclamarem la República. I Josep Mª Terricabras es va comprometre, davant la ciutadania valenciana, que omplí el local de gom a gom, dalt i baix, a defensar el País Valencià a Europa, a ser la nostra veu valenciana i a venir al retre comptes i explicar la seua tasca al parlament de l’UE, sobre el que està passant. Va reclamar els drets de ciutadania, drets civils, de les dones, gais i els drets humans sense discriminació, davant d’una Europa dels estats, que no podem fiar-nos, si no que hem de canviar les regles de joc perquè el parlament europeu siga més democràtic.
Davant la deixadesa de la manca d’inversions al corredor mediterrani, vital a les nostres mercaderies o els atacs contra la immersió lingüística i la nostra llengua, des d’Europa ens han ajudat per aturar les agressions de l’estat espanyol. Perquè, com deia M. Azaña a les seues “Memòries polítiques”, la dreta espanyola, al segle XIX i XX, estava ‘assentada’ sobre l’Estat i això encara perdura al segle XX, lleis d’educació, salut, lleis proto-feixistes, a València el tancament de RTVV, els atacs a l’Escola Valenciana, la malícia es veu. Va explicar que a Espanya la corrupció està 10 punt per sobre de la mitjana Europea, això impedeix la creació de llocs de treball, inversions en educació, salut, serveis socials, etc. Cal que el parlament europeu tinga més poder sobre l’economia i per sobre dels estats.
En finalitzar li comentí a Terricabras que a TVE, a “24 horas”, uns periodistes madrilenys, s’estranyaven que haguera eixit a les enquestes del CIS el millor valorat entre els candidats a les eleccions europees; exclamaven que això havia de tractar-se d’una “errada”, perquè no estava previst en els seus càlculs’, per tant no podia ésser; i en la seua enorme ignorància, deien, però, si no el coneix ningú, nosaltres no el coneixem, tot i que fa més de trenta anys que Josep Mª Terricabras és un dels filòsofs més brillants del panorama hispànic i catalanoparlant, amb aquell famós assaig de filosofia que és una incitació “Atreveix-te a pensar: la utilitat del pensament rigorós a la vida quotidiana”, el dietari “Idees de combat”, “Raons i tòpics: catalanisme i anticatalanisme”, sobre ètica i la llibertat, les traduccions de Wittgenstein, etc. Per als de TVE si ells no el coneixen, no existeix, ha d’ésser una errada… una anomalia perquè només “ells” tenen dret a tenir drets i a ésser prestigiats, reconeguts i molt valorats.
Al míting, Terricabras, va remarcar també la necessitat de conjugar llibertat i justícia, perquè llibertat sense justícia era només privilegi i la justícia sense llibertat era una submissió, autoritarisme i paternalisme. I davant del públic valencià assistent, va dir, amb humor, que després de la intervenció de Tardà i Chamarro, va estar temptat de donar només la “benedicció” i posar punt i final, però no volia que s’enfadés Tardà que s’havia reclamat més ateu que ningú i, l’alhora, va advocar perquè “Déu ens agafe confessats” davant les polítiques involucionistes actuals que venen des de la troika. Va terminar la seua intervenció esmentant Ovidi: Hi ha gent que no vol que parlem, pensem i visquem en català, és la mateixa gent que no vol que es parle, es pense o es visca”. Fou un acte emotiu i d’interés perquè la construcció d’Europa no pot deixar-se en mans dels estats, menys encara des del nostre país de països.
Evidentment, a les eleccions europees 2014, des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, hi haurà gent que li votarà a la candidatura Primavera Europea que encapçala Jordi Sebastià de Compromís, o a la de d’Esquerra Unida, on va Marina Albiol, a la d’Esquerra Repúblicava- Nova Esquerra on va Elo Chamarro, a la candidatura de l’Europa dels pobles, formada per Bildu i el BNG, a la que presenta el partit socialista o a la de Podem, etc. que si no pose a ningú del País Valencià és perquè no conec la llista ni cap nom dels valencians o valencianes que es presenten en les candidatures que he esmentat. Perquè, per damunt de tot, el que ens uneix a aquesta Plataforma Valenciana és la diversitat política, el pluralisme i el respecte a les propostes, més o menys d’esquerres, de les altres forces polítiques i la voluntat de decidir la construcció de la nostra societat i la nostra història valenciana, des del País Valencià, sense les imposicions externes. Perquè cal ser molt crítics davant de qualsevol estatalisme i d’un capitalisme que va contra la gent i prioritza els interessos del nacionalisme dels estats, de l’empresariat i dels bancs impulsats per la troika al servei de les directrius que marca el partit conservador d’Angela Merkel.
