Com tots els matins a l’hora de l’esplai i de l’esmorzar, s’obrien les portes del patí del centre per a eixir a la mateixa arena de la platja. (cal dir que l’IES Isabel de Villena es troba pràcticament a vora mar, junt a l’actual passeig marítim, que en aquella època no existia). Amb l’entrepà a la mà es muntava immediatament el partidet de futbet unisex. En una de les jugades un xut potent del company Lauren, va tombar la moto d’un dels guàrdia civils de la parella, que cada certs temps recorria la platja de caserna a caserna controlant per si hi havia “moros en la costa”. La caiguda de l’agent va comportar la detenció del company i el seu trasllat emmanillat al quartell davant del nostre silenci i les carreres d’alguns per comunicar el succeït al director.
Han passat un bon grapat d’anys veritat? I alguns poden pensar que la benemèrita és ara un altra cosa, que té un altre tarannà. Tal vegada. Però tota aquesta història la voldria relacionar amb la notícia publicada aquesta setmana al voltant de la celebració a València dels 170 anys del cos. Aniversari que consisteix en tot un programa d’activitats de portes obertes, amb exposicions, concerts i desfilades on els més menuts podran aconseguir el seu títol de “guàrdia civil junior”. I també on cal ressenyar l’acte central d’hissar una gran senyera espanyola donada per la senyora alcaldessa de la ciutat i que es lluirà en una desfilada amb integrants del cos, un centenar de vehicles policials i un batalló de les forces armades. I tota aquesta parafernàlia es complementa amb la visita de les escoles a l’acte d’hissar la bandera.
Doncs pot ser no han canviat molt les coses. És cert que no es canten himnes patriòtics a l’hora d’entrar a l’escola, ni molts centres tenen penjades les banderes ni els retrats dels caps de l’estat. Els aires de llibertat i de democràcia corren encara per la majoria de les aules dels nostres centres educatius malgrat actes de confessionalitat, directrius poc participatives i actes de supervisió poc tolerants. Però darrerament aquests vents s’estan carregant d’una pudor autoritària, controladora i patriòtica, que envoltada amb la bandera de la privatització i les retallades pot acabar emmanillant les generacions futures i transportar-nos a temps de fa 40 anys.
Tan de bo no siga premonitòria aquesta reflexió. Caldrà guaitar i no deixar de lluitar i reivindicar per aquesta educació que hem construït amb ganes de superar èpoques passades. I respecte a la guàrdia civil podem continuar cantant aquell poema interpretat per Paco Ibañez de: “el dia de la fiesta nacional, yo me quedo en la cama igual, pues nunca la música militar me pudo levantar”.
