De Jesús Huguet va dir que havia nascut a Onda (Plana Baixa), resideix a Alberic (Ribera Alta), que estudià Dret i Filologia.
Ha estat professor i coordinador dels Cursos de l’I.C.E. de la Universitat de València sobre “Lingüística Valenciana”. Professor convidat a les universitats de Múrcia, Istituto Orientale de Nàpols (Itàlia), Autònoma de Zacatecas (Mèxic), Estatal de San Petersburg (Federació Rusa) i San José (Costa Rica). A més ha impartit conferències o cursos a les universitats de Sassari (Itàlia), Santiago de Compostel·la, “Jean Monnet” de Paris (França), València (Estudi General), Universitat Politècnica de València, Autònoma de Barcelona, etc.
Ha publicat diversos llibres d’assaig literari (“Els darrers: Generació del 70”, “Recercant un novel·lista. Rafael Comenge”, “Onda como tema literario”, “Damunt el Port de Càrcer”, etc.), de poesia (“La processó de Kirk o no te n’isques de la fila”, “Els llibres d’Alb Sebelaci”, “Esmicolat calendari”, “Canastrell”, etc..), de narrativa i d’assaig històric (Orígenes de la imprenta valenciana….), biografies (“Ibn al-Abbar, polític i escriptor àrab-valencià”, “Matilde Salvador: dona, llengua, poble”, etc.)
Ha col·laborat en diverses publicacions periòdiques (Destino, Cormorán y delfín de Buenos Aires, Mexico i Novedades de Mèxic, El Punt, Serra d’Or, Papers de Campanar, etc.) i diaris (Levante, Mediterraneo, Diario de Valencia, El Periódico de Catalunya, El País, etc). Cal destacar sobre tot la seua aportació a projectes de literatura infantil com el protagonisme en el naixement de la LIJ valenciana o els seus estudis i articles al voltant de les primeres manifestacions de llibres per infants en la València dels anys 30, així com la direcció i gestió de la “Biblioteca Infantil”.
La Unió Europea ha editat diversos treballs seus sobre polítiques lingüístiques. No obstant, tot i que Jesús Huguet ha treballat infatigablement a favor de la llengua i la cultura valencianes, això li ho reconeix gairebé tothom, encara no s’ha aconseguit que el partit al qual pertany ens deixe expressar-nos en la nostra llengua catalana als parlaments espanyols o europeus. Perquè -tant el PSOE com el PP- per desgràcia, s’han oposat a aquesta possibilitat, així com permetre la llibertat d’expressió lingüística als mitjans de comunicació públics (i privats) de l’estat espanyol, on s’imposa el castellà com a única llengua a visibilitzar i la resta a ocultar, en una certa continuïtat -monolingüe- amb la dictadura franquista, tot que la ‘constitució’, per suposat, ‘espanyola’ a la manera castellana, retòricament, proclamara, el 1978, un tractament ‘especial’ per a les ‘altres llengües’… Serà que el tractament ‘especial’ és no reconèixer-les en condicions d’igualtat, inferioritzar-les, marginar-les i maltractar-les? No tinc cap dubte que si estigués en mans de Jesús, segurament, ho canviaria això, però el seu partit no ens mereix massa confiança pel que fa a la defensa de la llengua catalana i dels drets lingüístics dels valencians al País Valencià perquè no es vulneren els nostres drets com a ‘ciutadania de primera’ i no de segona, on ens ubiquen, de manera sistèmica des de l’estat i les seues sucursals provincianes.
Com editor privat ha publicat més de cinquanta títols en col·leccions com “Taberna de Cimbeles”, “Proposta poètica”, “L’Eixam”, “Bonaire”, etc. Com editor institucional són centenars les obres dirigides en col·leccions com “Biblioteca Infantil”, “Clàssics valencians”, “Fonaments”, etc. de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana de la qual fou Cap de Publicacions.
Ha estat assessor de polítiques culturals i lingüístiques de diversos governs i institucions iberoamericanes. Fou comissari de l’exposició “La Impremta Valenciana” celebrada amb motiu del 500 aniversari de l’edició de “Tirant lo Blanch”, també del Congrés “Ibn al-Abbar i el seu temps”.
Funcionari estatal, des de 1963, passà a treballar en l’administració autonòmica en 1984. En 1991 és nomenat Director Gral. de Política Lingüística fins 1995 en què es elegit Diputat a les Corts Valencianes, dins les llistes del Partit Socialista del País Valencià per la circumscripció de Castelló fins 1999. Elegit membre del Consell Valencià de Cultura en 2000 i des del 2002 també forma part del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia de la Generalitat Valenciana. Secretari del Consell Valencià de Cultura des de juliol de 2004. Entre altres premis posseeix l’Ausiàs March de poesia de 1972, així com el de l’Alguer (Itàlia) de poesia de 1972. Està en possessió de diverses distincions com la “Orden al Mérito Postal” i la medalla de l’Euskalzaindia –Academia Vasca de la Lengua–. Membre de diverses institucions nacionals i internacionals sobre temes d’arts gràfiques i història de la literatura, fou el primer en publicar un assaig en valencià a l’Anuari de la Fundació i Museu Gutenberg de Magúncia (Alemanya).
Jesús Huguet confessa que la situació del valencià o català durant la dictadura era molt fotuda, molta gent va haver d’aprendre la nostra llengua de manera quasi clandestina, a les ‘sagristies’, per correspondència, a l’acadèmia de Lo Rat Penat de llavors, ho diu contant que acaba de venir d’un viatge a Tortosa on s’ha entrevistat amb el bisbe d’allà, Enric Benavent Vidal, valencià de Quatretonda, una diòcesi que aplega habitants de les terres valencianes i catalanes, sempre germanes; reconeix Huguet que havia tingut molts càrrecs, havia recorregut molt de món i havia fet moltes coses perquè era ‘sènior’ i que li agradava dir-se que era ‘poeta ‘per casualitat’ a la infantesa i joventut vivia a Onda, on havia nascut, però quan es casa i se’n va a viure a Alberic, als anys seixanta, coneix una sèrie de músics, Ortega, Valldecabres, el grup Folk d’Alberic de la Missa Zeta, etc. i comença a escriure urgit per fer lletres a les cançons dels amics que cantaven. Estellés li dedica el poema “Assumiràs la veu d’un poble”, d’”El Llibre de Meravelles”, per cert, diu Jesús, Vicent Andrés Estellés, a sa casa a Benimodo, al costat d’Alberic, posava les poesies dins de sacs per a no perdre-les… Va explicar com “La processó de Kirk o no te n’isques de la fila”, forma un tot, és un llarg poema dividit en capítols: “l’eufòric”, “se l’emportaren”, “anys plens d’il·lusions i de fe… Volíem lluitar amb el que fos causes justes, plens d’entusiasme, començaren a escopir-nos”… Una poesia social davant l’aurora que ‘anunciava’ l’esclat i els ‘canvis’ de la societat valenciana a la fi del llarg túnel de la dictadura.
Esmenta Jesús Huguet, la lectura de la poesia de Foix, musicats per Ximo Pere Ausia, Ximo Caffarena… la influència de Foix es veu al poema d’Huguet “Per un vaixell a la mar daria un regne…” Remarca que ha fet molts versos per a situacions concretes, homenatges, noces, batejos, cançons de cantants… Recorda l’amistat i la col·laboració amb Matilde Salvador musicant versos seus. Llegeix l’últim poema que li va musicar Matilde Salvador abans de morir, tot i que s’excusa perquè és una oda patriòtica a l’ús: cercarem la terra de la llibertat, trencarem les pedres, guanyarem demà... i llegeix per últim un poema titulat “Gernika” sobre la llibertat d’Euskal Herria davant l’opressió i la dominació prepotent espanyola, per banda d’un estat que intenta exterminar els seus propis pobles, cultures i llengües que no siguen l’espanyola o castellana.
Miquel De Renzi de la Fuente (Barcelona, 1941) és poeta i científic. Des del 1977 viu a València, on és Catedràtic de Paleontologia de la seua Universitat i membre del també universitari Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la mateixa institució. Ha mantingut una llarga trajectòria en l’àmbit de la paleobiologia, en especial en paleobiologia evolutiva, i de la tafonomia; a més de la problemàtica epistemològica i històrica referida a la biologia i paleobiologia, amb especial interès en la teoria de l’evolució.
Miquel De Renzi explica que alguna vegada hi ha gent que s’estranya que sent científic s’hi dedique a fer poemes i a la pintura però haurien de recordar Goethe, gran escriptor i gran científic lligat a l’estudi de la biologia; també Kant, gran filòsof que pren com una de les bases per a la seua vasta reflexió filosòfica les teories de Newton, o que a la “Critica del Judici” podem trobar la base racional de la teoria de l’evolució que després explicitarà Darwin, quan afirma que tots els animals obeeixen a un esquema comú. Per tant, és absurd el plantejament dicotòmic, ciències o lletres?
Ens conta Miquel De Renzi que, una vegada ha publicat els 2 primers volums d’obra poètica, a continuació hi ha una etapa intermèdia que pensa si se li ha acabat la font i s’espanta, i li eix una exploració. S’embarca gairebé simultàniament en el poemari autobiogràfic “Descripció d’un riu” (1983) i en la reflexió sobre la pintura continguda a la ‘plaquette’ “Un projecte pictòric” (també del 1983). Després vingueren els poemaris “L’assalt al jardí” (1986) i “El missatger i les ciutats” (1990). Aquest darrer sorgí durant un viatge a Verona; la llavor en fou l’enunciat del propi títol, que li féu reflexionar sobre qui era el missatger i què eren les ciutats. Més tard vingué “Flocs de temps” (2001), que tractava d’agafar els moments més fugissers de la vida, viatges a autocars, moments de la vida quotidiana… Tota aquesta producció, des de “Descripció d’un riu” fins a “Flocs de temps”, té en comú el caràcter discursiu.
“Flocs de temps”, un llibre de poemes en prosa, té diverses parts; una n’és ‘Un altre poeta a Nova York’, escrit a la seua estada de llicència d’estudis a la Universitat de Yale, amb reflexions, entre d’altres, sobre el que veia els diumenges a la Yale University Art Gallery: pintures, Mesopotàmia, avantguarda russa…
Als museus de Yale observa les pintures d’Edward Hopper, que aconsegueix que sentim que l’aigua ens arriba als peus en obrir la porta d’una cambra, pinta la incomunicació i el silenci, hi ha el quadre de la dona nua mirant per la finestra els teulats d’una ciutat qualsevol… “Les mirades no es creuen dins aquesta confortable illa deserta d’aspecte amable; una dona nua a la finestra sent una forta tensió mentre contempla els terrats de la vila enmig d’un silenci imponent […] La solitud és un edifici subtil, i ningú no podrà mai endinsar-se als seus fonaments a la recerca d’un cristall que permeti apropar els rostres dels altres“.
A partir del 1984 comença el material inèdit: el llibre ‘Mapa esborrat’ és el primer, trenca amb tot l’anterior, hi ha la pèrdua de la innocència, tot i que segueix sent discursiu; però hi ha altres dos poemaris, i n’ha publicat poemes solts a revistes com Abalorio, Diàfora… La revista “Els plec de l’Udiva” publicà recentment un poema de “Mapa esborrat”. Finalment, comença una experiència sobre trencar el llenguatge, des de la lliure associació, és una experiència psicoanalítica i poètica alhora, amb un llenguatge fragmentari que fa servir ara mateix per expressar-se. Aquests poemes experimentals, de trencadissa del llenguatge, també poemes breus, fets amb mots sols encadenats, són inèdits; un ha estat reproduït directament del quadern de notes, a la revista Mètode, a instància de Martí Domínguez, que li demanà, a més a més, un escrit i una aquarel·la sobre què són els mapes.
Per acabar, recorda Miquel De Renzi que el seu amic des del 1968, Francesc Serra i Balaguer, que havia viscut la gènesi de l’obra i havia estat el seu corrector, ja que era un excel·lent professor de català, justament aquell matí –el 28 de maig– havia mort. Recorda altres noms importants a la seua vida: Anna Invers, professora de ciències naturals; Francesc Gomà, professor de filosofia; Maria Novell, familiar de López-Picó i professora de literatura que enquadrava les obres al seu context social; Miquel Crusafont, el mestre que l’introdueix en l’evolució; la llibretera Anna Maria Esteve; Joan Argenté, advocat i poeta de Badalona, que exerceix un veritable mestratge i li recomana presentar-se a premis; Imma Julian, crítica d’art que li presenta Joan Brossa… Quan arriba a València, a meitat dels anys setanta, 1977, es posa en contacte amb Eliseu Climent, recomanat pel seu amic, Joan Brossa, també l’indica a Vicent Andrés Estellés i coneix Marc Granell, Josep Piera, Josep Lluís Bonet… És un gran cinèfil i sovint ha recordat el cinema de l’Eixample a Barcelona on d’infant anava a veure films de reestreno, a l’“Alondra”, com Terenci Moix, on feien grans pel·lícules d’Orson Wells i d’altres obres clàssiques.
El poeta Lluís Roda pregunta pels poetes de la generació dels anys setanta, “Els darrers” i Jesús esmenta “Carn fresca” i els inicis de l’emergència de la poesia en català al País Valencià a final del franquisme. En un article a la seua web, Jesús Huguet escriu:
“D’aquella “Carn fresca” alguns (Josep Ll. Fos, per exemple) dimitiren de tot intent literari; altres (Lozano, Franch, Ventura Melià, Piera i jo mateix en certa manera) cercàrem nous gèneres (novel.la, assaig, periodisme); alguns continuaren amb més silencis dels que fóra necessari ( Doménec Canet, Navarro, Jàfer, Bonet) creant versos, però tots som conscients que els trossos dipositats al llibre d’Amadeu no són més que un indici d’un projecte de lletraferit. Per tant, amb major o menor mesura i intensitat, l’evolució ha superat (si és per a bé o per a mal no em correspon a mi assenyalar-ho) l’efervescent esclat”.
També ha escrit Huguet i al·ludeix a la xerrada, els versos curts o haikus en català, fent un recorregut d’homenatge per la tradició poètica hispana (García Lorca, Juan Ramón Jiménez, César Vallejo…) a la manera de la poesia japonesa.
Ens diuen que s’ha de tancar l’Octubre i que no hi ha més temps per a debatre sobre poesia, em quede amb les ganes de dir-li a Jesús Huguet, per una referència humorística que ha fet a l’inici, assenyalant-me, que alguns van aprendre català a les sagristies, que no fou a cap sagristia, sinó a les classes impartides pel professor de català Avel·lí Flors, de Castelló de la Plana, a la facultat de teologia de Montcada, quan estudiava filosofia a meitat dels anys setanta, tot i que allà, l’assignatura de català es deia “Lengua Valenciana”, perquè l’església ‘valenciana’, tret d’alguns pocs casos honrosos, com Saó, sempre ha sigut aferrissada enemiga de la llengua i la cultura catalana, ha sigut partidària del secessionisme lingüístic i de la castellanització totalitària del País Valencià, des de l’arquebisbe Mayoral, després del decret de Nova Planta amenaçant d’excomunicació els qui feren servir el català al registre o a la predicació fins a l’actualitat, un tal cardenal Cañizares, pràcticament tots aquests jerarques castellans posats per espanyolitzar el País Valencià, s’han dedicat, desesperadament i amb zel inquisitorial, a la ‘sagrada missió’ de perseguir el català de València com a lacais botiflers de Madrid, amb la finalitat d’eradicar la llengua i la cultura valencianes; amb ‘paraulotes’ grosses i, sobretot, males pràctiques ben grolleres, fetes de barbàrie i insults, d’agressivitat i violència que atempta contra els drets humans de la ciutadania del País Valencià i de la llengua dels valencians amb la qual els senyors arquebisbes s’han torcat, des de llurs poltrones, els seus excel·lentíssims culs, com deia Joan Fuster; una jerarquia clerical que només mereix la nostra indiferència i menyspreu.
Poder gaudir, afablement, les explicacions de dos veterans poetes, en català, com Jesús Huguet i Miquel De Renzi ha estat un plaer perquè ens mostren el corrent de fons, les arrels, els avatars i la vitalitat de la poesia als països de parla catalana des de finals dels anys seixanta fins a hui dia. Un llarg viatge, d’una cinquantena d’anys, combinant la recerca, l’estudi, els paisatges de les paraules, de la música, dels tons i els sons escripturístics, per expressar les nostres maneres de sentir, de pensar, de pintar les emocions i de viure amb tocs de mots i colors l’horitzó on es dibuixa un cert sentit en les nostres vides, com les formes que es plasma, en la deu de la inspiració, el corrent d’aigua d’un gran riu cabdalós… cercant la mar i els mots que s’escriuen a la sorra davant les ones de l’extermini.
Després d’ells, dels nostres poetes sèniors que he conegut més recentment, remembre a la fi dels anys setanta la revista “Lletra de Canvi” al ‘hall’ de la facultat de Geografia i Història, i als anys vuitanta, els poetes de “La Forest d’Arana” al carrer de Dalt i al bar Lisboa, de nit, a Isabel Robles, Jaume P. Muntaner, també, Marc Granell, Salvador Jàfer, Manel Rodríguez-Castelló i Begonya Mesquida, poetes impulsors de L’associació cultural amic de Joan Valls i Jordà, els llibres de poesia d’Edicions de la Guerra del poeta Vicent Berenguer, l’Enric Sòria, Mª Josep Escrivà, Antoni Defez, Martínez Zarzo, Francesc Calafat, Josep Mir i Benimaclet, Pere Bessó, Navarro (s), Josep Piera, Lluís Roda, Maria Fullana, Francesc Mompó, Xelo Llopis, Ramon Ramon, Ramon Guillem, Júlia Zabala, Pau Sif, Manel Marí, Encarna Sant-cel·loni, Manel Alonso, Francesc Viadel, Lorena Cayuela, Alba Camarasa, Maite Insa, Eduard Ramírez, Josep Porcar, Sergi Torró, Juli Capilla, Crhistelle Enguix, Elies Barberà, Susanna Lliberós, Salvador Iborra, Begonya Pozo, Isabel Garcia-Canet, el poe-festa d’Oliva d’Àngels Gregori, que coneguí a “L’H-original” de Barna, Antoni Ferrer, Enric Sanç, Àngels Moreno, Joan Femenia, Aina Garcia Carbó, Imma López Pavia, Josep Lozano i les nits estellesianes i un llarg etcètera -(ja m’excusareu els no esmentats)- d’esclats poètics al País Valencià que li donen vida perdurable al joc de mots en català per encabir la nostra manera de sentir, expressar i veure, amb bellesa, gaudiment i sofriment, el nostre tros de món calidoscòpic, la nostra ‘província humana’ (sovint desfeta i derrotada però mai vençuda del tot ni ‘encara’ extingida i anihilada).
Mentre ‘poemem’, esclaten i creixen mil flors d’esperança amb pètals de mots i metàfores de variacions sorprenents i insòlites, combatem l’angoixa, el tedi i la mort.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
