nit sense veus, em nego
en el dolor de l’aigua
del meu somni.
(Salvador Espriu)
Dos dies a Barcelona, efectivament, és un viatge exterior a Barcelona i, paral·lelament, un viatge interior a un mateix. I el que vol mostrar el viatge interior no és tant la realització d’un procés vital encetat i explicat pas a pas, sinó el camí, no gens planer, que ha escollit l’Aina, l’artista, la protagonista. Aquest recorregut està fet de molts moments i d’estats d’ànim. Ens interessa destacar això: els sentiments, les percepcions de la protagonista, l’artista, davant l’“obra” vital que té al davant i la desafia. Parlem també de la solitud de l’artista, de la seva voluntat de seguir malgrat viure en un món interior, de vegades incert, quan no advers. Són les sensacions del sofriment i de l’alegria durant el procés d’estimar o de l’enamorament, dels records dels camins equivocats i de les descobertes i que li obren noves senderes per explorar.
El viatge interior també és un diàleg de l’Aina, la protagonista, la pintora, en el qual l’artista i la persona s’entrellacen de forma inseparable. És com un joc de miralls que fa plantejar nombroses preguntes que molt sovint no tenen resposta, que parla d’una visió personal del món i la que coneix a través del seu estimat, el Roger, el músic, i que sempre ho ha volgut ser. L’altre protagonista ha viscut i viu radicalment enmig d’un oceà de pedres, nedant a contracorrent, submergint-se fins el fons, bussejant, diguem-ho ara així, a pulmó lliure. Tot plegat, protagonistes que disputen a la raó la missió d’establir normes. O, almenys, mirar de fer sols cas a la raó interior mitjançant l’ànsia d’autoafirmació i autoexpressió.
Estem, doncs, davant d’una història d’amistat i d’amor valenta i lliure, ben contada i escrita, i adaptada, com no podria ser d’una altra manera, als interessos narratius de l’autora. Una narració d’amor —i no farem cas ara de la cèlebre frase de Petrarca quan venia a dir que no era amor allò que es podia contar— que s’allunya dels paràmetres del romanticisme adolescent malentès o sentimentalisme banal, per entrar, en els terrenys, des d’un punt de vista de les relacions d’ara o de la problemàtica de l’existència humana actual. I que, endemés, recorden altres paràmetres de la literatura i poètica romàntica alemanya, especialment aquella que defensava la passió, juvenil o no, la rebel·lió de la vida front a certa raó objectiva alienada a un mateix i la intuïció creadora.
“Saps que si em trenques el cor/ me n’aniré, però tornaré una altra vegada (…)” diuen els primers versos de la cançó I’ll Be Back de The Beatles, i que memoren l’extraordinari poeta alemany Hölderlin quan mussitava, encara que li s’entenia tot, el sentit tràgic o d’infortuni de l’amor i de la vida… Ací, però, al final tot es posa al seu lloc: un amor possible.
Aquesta és la seua primera novel·la, i l’ha publicada a l’editorial Setzevents, una editorial molt particular i lloable, sense lloc físic i que va néixer, segons comenta un dels seus responsables, Manel Subirats, com “una eina de publicació en mans dels autors”; “una xarxa horitzontal on cadascú adopta la seua responsabilitat” i que publica i dóna oportunitat de fer-ho sols que autors del territori catalanoparlant. Una plataforma d’edició que, a més, destina els beneficis a entitats, associacions, o grups dins els àmbits culturals, socials o mediambientals, i que, en alguns casos, és el mateix autor qui elegeix. Per exemple, des de l’editorial m’apunten que han destinat a moviments com el 15 M o l’Assemblea Nacional Catalana.
Tanmateix, han mirat igualment d’orientar aquests beneficis a promoure l’obra d’autors novells, com és el cas que ens ocupa ara, encara que manifesten trobar-se en algun cas en una falta de solidaritat necessària o creença en aquest projecte.
Sóc del pensar que als escriptors i escriptores novells cal donar-los oportunitats. I, precisament, vivim en un context cultural i literari on hi ha molta ajuda a la indústria editorial i poca als autors. És per això que, sense obviar altres maneres, com l’autoedició, o l’edició per comanda, cal presentar els textos als editors. En altres paraules, els que comencen han de portar les obres a les editorials. I, sobretot, com apunta Manel Subirats, “han de buscar el seu propi estil i no anar a remolc de les tendències més generals, que de vegades, en literatura, no són ni de bon tros, les millors”. Unes característiques “on pequen encara alguns dels nostres escriptors que comencen o volen publicar”.
En resum, i arribats a aquest punt, tot açò em fa pensar i dir que no tenim més possibilitat que la recerca de la impossibilitat. I anem fent camí. En efecte, el sentit de la vida pren més volada quan s’arrisca. L’escriptora Anna Murià, de qui ara s’ha publicat alguna correspondència inèdita, a Res no és veritat, Alícia, “Viure!, deia que “la vida és una joguina perillosa, però… cal arriscar-hi”. És evident que, com en la novel·la de Caterina Cortès, cal aprendre dels desencerts i fer el propi trajecte vital. Com en els principis del romanticisme més alliberador, la finalitat de l’home o de la dona, com la dels nostres protagonistes, s’orienta a materialitzar la visió personal pròpia, al lliurament del seu ideal o a la seua acció vocacional al preu que siga, i d’aferrissada fidelitat al sentiment interior que ens empeny a viure un destí.
Comptat i debatut, estem davant un llibre “ètic” —per la proposta i actituds de l’autoria i la plataforma on es publica— i, d’altra banda, una novel·la que ens mostra la vinculació de la literatura i la realitat, o de quina manera poden vincular-se, i la necessitat de l’anàlisi de totes les fonts de coneixement per a interpretar el nostre territori, interior i exterior, canviants.
