Després de la desfeta

Forma part de la litúrgia de la nit electoral treure el bo i millor d’uns resultats que sovint són qualsevol cosa menys bons. Però perdre (o guanyar), més enllà del fet en ell mateix, té unes conseqüències sobre la vida de les persones i això és el que ara intentaré analitzar des de la perspectiva de les responsabilitats.

Després d’unes eleccions, quan hom perd, ha de dimitir? I, la dimissió, si es fa, en base a quins criteris s’ha de prendre? Tenim una oportunitat magnífica per a aquest tipus d’anàlisi en l’actual escenari en què, en el termini de 6 mesos, hi ha hagut dues eleccions a partir de les quals es poden mesurar els resultats de les diferents estratègies.

Una primera lectura plana d’uns resultats electorals podria dur a concloure que si hom perd percentatge de vots i/o escons, ho ha fet malament, i cal que plegui. Amb aquesta perspectiva tant Pedro Sánchez com l’Albert Rivera haurien d’anar-se’n, per la davallada en diputats, però la realitat és que han mantingut, si més no, el percentatge de vots i, al remat, han sigut l’objecte de totes les crítiques i del destí de dues estratègies que van ser orquestrades just després del 20D. La primera anava destinava a laminar Ciutadans, amb una vergonyosa i antidemocràtica crida al vot útil que, com sabem aquells que sempre hem votat opcions minoritàries, és el vot més inútil. La segona anava dirigida a laminar el PSOE, mitjançant una aliança vella, tan vella com el seu artífex Anguita, tot considerant que la coalició de tots contra el PSOE seria suficient per a deixar el PSOE com a tercera força.

Al PP, li ha anat bé la seva estratègia car sols necessitava d’uns pocs vots en llocs estratègics perquè se’n sortís; però, a Podemos, no. Temps hi haurà d’estudiar els motius. A mi, el que m’interessa és posar de manifest les conseqüències i, en aquest sentit, cal recordar que fins a l’últim moment es va intentar una coalició, pomposament anomenada, del Prado que comportava indubtables avantatges per al poble menut però que Podemos va impedir, per la qual cosa, ara ens enfrontem a una duríssima realitat. Al País Valencià, amb tot el que ha caigut, el PP torna a ser la força clarament hegemònica i, a Espanya, Rajoy i les seves polítiques surten reforçades. Hem perdut la possibilitat d’un salari d’inserció, una reforma laboral més justa, d’aturar l’austericidi, d’acabar amb la llei mordassa, d’aixecar polítiques de regeneració democràtica i de començar el disseny d’una nova arquitectura institucional a l’estat. Tot açò, i més, és el que s’ha perdut i és, si més no, el resultat d’una estratègia duta endavant per Pablo Iglesias, fins i tot contra Errejón, i, a casa nostra, per Mónica (no he d’oblidar l’accent tancat) Oltra i els popes d’Iniciativa, juntament amb una part del Bloc que, front als que vam defensar anar sols a les eleccions, van oposar “Die Groβen Koalition”, això si, sense Esquerra, no fos que algú es molestés.

Recapitulant, per què s’ha de dimitir? “Pels números” o per les conseqüències?. Sensedubte la resposta és la segona, la qual cosa és lògica. Si posem al centre el fet polític, les anàlisis poden anar en dues direccions: de fora a dintre, és a dir, de l’anàlisi d’allò que importa al partit com, per exemple, els motius de la pèrdua de vots, la distribució de la pèrdua, etc., o de dins cap fora, és a dir, de l’anàlisi d’allò que importa a la gent. En aquest sentit, és l’anàlisi de les conseqüències el que és important. També, l’anàlisi de les conseqüències per a la gent treballadora i els que estan en risc d’exclusió o ja, directament, exclosos i, en últim termini, però no menys important, la construcció democràtica del País Valencià. Les conseqüències han sigut tan grans que les responsabilitats han de ser-ho igualment i hom esperaria, de gent que s’ompli la boca amb ètica, que tingués la decència d’admetre el dany causat i dimitir.