Un home de desconeguda identitat va arribar i va comprar tots, però tots els diaris que hi havia a la prestatgeria de la botiga d’una benzinera. Sembla l’home en qüestió va fer la mateixa operació en altres quioscs de la rodalia, com si segrestant periòdics s’evités l’escàndol. El mal ja estava fet. Seria un fet anecdòtic sinó fóra per la gravetat de les informacions que pesen sobre Rus i sobre el Partit Popular.
La corrupció traspassa tots els límits imaginables. Des del saqueig, a la falta d’ètica política o a l’absència categòrica de decència dels que diuen estar al servei de la societat. Urgeix un pla de xoc contra la corrupció i un compromís ferm d’assumir la transparència com a columna vertebral de les institucions i dels partits polítics.
Per a barbaritats, la que vaig presenciar dimarts en una taula redona que se celebrava a La Nau –Universitat de València- sobre polítiques d’Igualtat. Un acte més per presentar propostes davant les pròximes eleccions autonòmiques i municipals. El detonant el protagonitzava la representant de “Ciudadanos”, Eva María Crisol Arjona -número 27 en la llista autonòmica per Alacant -.
La candidata es va referir a la violència de gènere o masclista, denominant-la domèstica com si fos un concepte ambivalent. La de gènere, terme encunyat pels experts és la que patim les dones pel fet de ser dones. Mentre que dir domèstica és com rebaixar el fet delictiu que té lloc en l’àmbit familiar, de portes endins i entre les quatre parets. Però la gravetat de la qüestió no és exclusivament per la manca en el concepte o en el llenguatge, que pot ser el resultat d’un copiar o pegar de qui no es creu la cosa . Sinó que la representant de Ciudadanos va afirmar sense tremolar-li el pols que en violència de gènere hi ha moltes denúncies falses. Com en el seu moment va fer l’ara desaparegut de l’escena política, l’actor Toni Cantó.
Que això ho diga la representant d’un partit que aspira a ser decisiu en el futur govern de la Generalitat és molt preocupant, és per plorar a llàgrima viva però per guardar les formes els testimonis presencials del ‘ciuta-desficaci’ només ens vam posar les mans al cap. Per si faltava alguna cosa, la senyora Crisol Arjona va presumir de ser advocada de torn d’ofici de violència contra les dones. Per a vergonya i estupefacció de la concurrència que omplia el recinte, el mite de les denúncies falses es posava de la seua boca damunt la taula de l’Aula Magna.
D’entre el públic i participants com Rosa Peris del PSPV-PSOE, Graciela Ferrer de Compromís, Rosana Montalbán d’EUPV i Llum Quiñonero de Podem, li van haver de treure els colors. Li van recordar que segons la Fiscalia General de l’Estat i atenent les dades de l’Observatori contra Violència de Gènere del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el número de denúncies falses representa exactament el 0,01 per cent del total, de les més de cent vint mil que desgraciadament es produïxen cada any.
De la resta de ponents, tant Laura Chorro del Partit Popular com Alicia Andújar d’UPyD, es van limitar a llegir, com repeteixen els lloros, sense més èmfasi els seus respectius programes. Ni l’una ni l’altra van descobrir res nou sota l’univers de les polítiques d’Igualtat. Com posar la mà en la cistella treure dos tomaques i un enciam, elles van traure en perfecte castellà un repertori de polítiques d’aparador.
En el cas de Chorro, no cal obviar que entre allò que ella s’ha carregat, allò que ha menyspreat el seu partit i allò que han deixat de fer tots dos plegat ens han deixat el paisatge com un camp de blat acabat de segar . I ara que ja tenen lligades les bales de palla, els vénen les presses de campanya per vendre polítiques de saldo a preu d’or.
Alicia Andújar, candidata del partit magenta a la Presidència de la Generalitat té poca espenta, atenent que la seua companya de files, la diputada Irene Lozano ha estat reconeguda per denunciar l’assetjament sofert per la militar Zaida Cantero. Lozano ha acusat el ministre Morenés de tapar els casos de violència de gènere en l’exèrcit i li ha demanat que dimitira amb estes paraules “els militars no mereixen un ministre com vostè”, li va dir. Andújar no ha sabut que dir res quan tenia el millor exemple a casa pròpia. Això és també tenir poc trellat.
La certesa i la precisió han de ser les principals aliades quan es parla de qüestions com són les denuncies i la violència masclista. Tot no val. Ni per excés, ni per defecte ni molt menys per una deformació deliberada de la realitat. Una realitat tan agra no pot acabar sent una barbaritat electoral.
Per a desficacis, ja en trobem prou cada dia només en llegir els titulars als diaris, com el que deia que els operaris de la neteja de València creien que ja ho havien vist tot en la ciutat, però no. S’han portat la sorpresa de trobar-se un taüt en ple carrer Sant Vicent a un pas de l’Ajuntament. A qui voldria enterrar Rita?
Per no parlar, d’enfrontaments- no el de Fabra, Rita i Rus- sinó el que ha explotat en el si de la família Le Pen. El pare molt vellet, Jean Marie ha sigut expulsat per la seua pròpia filla del Front Nacional, el partit que ell mateix va fundar el 1972. L’històric dirigent de l’extrema dreta francesa ha assegurat que seria “escandalós” que Marine Le Pen, arribés a la presidència del país. Solament li ha faltat dir això de cria corbs que et trauran els ulls.
També en les millors famílies franceses hi ha desavinences. Com ací en la popular, per repartir-se el poder i el botí, des del polític més gran o de més pes al més xicotet. Aquesta és l’autèntica barbaritat o si ho prefereixen d’aquest és el real desficaci valencià.
