L’altre dia, durant un dinar familiar, vaig vore que una nebodeta meua de dos o tres anys, tot jugant amb els seus joguets, deia els colors de les coses en castellà.
Quan vaig preguntar intrigat perquè ho feia així, els seus pares –ells sempre li parlen en valencià– em van confessar que en la guarderia del Grau de Gandia on la deixaven diàriament, parlaven als xiquets en castellà –a pesar que les mestres són totes valencianoparlants. El motiu? Que hi ha uns quants xiquets que són de procedència estrangera.
Jo, bocabadat, em vaig reprimir la indignació i l’estupefacció i els vaig explicar que allò em pareixia molt mal i que em semblava una falta de respecte cap als natius d’aquesta terra. Que els xiquets d’eixa edat, els vaig demanar, no entenen el valencià? Bé, i probablement, tampoc el castellà ni cap altre idioma; i que de tota manera, els tendres infants estan precisament en la millor edat per a aprendre qualsevol cosa. També els vaig comentar que no li trobe sentit a això de parlar en castellà a tots els nouvinguts; encara que siguen sud-americans. Dins d’un respecte mutu, trobe que són ells els que s’han d’adaptar als nostres costums i a la nostra cultura. És el meu parer.
Sé que molts em podrien replicar que, al capdavall, el castellà o espanyol és una llengua molt més important i útil que es parla en mig món i part del Sistema Solar. Però jo no estic parlant d’utilitat i importàncies; estic parlant d’una llengua, la nostra, que es morirà sense remissió si no la fomentem i la protegim.
També m’imagine que hi haurà gent que els importarà ben poc aquesta defunció cultural o que, fins i tot, se n’alegraran, però estic segur que no és el cas d’altra gent que, potser, llegiran aquest article.
Que en som pocs (uns 10 milions, diuen)? Que hauríem de parlar en castellà als nostres fills pensant en el seu futur? No crec que els txecs, els eslovacs o els danesos, es plantegen res d’això. I en són menys que nosaltres. I si hem d’anteposar la importància numèrica o econòmica per davant dels sentiments, llavors seria més escaient, parlar a tots en anglés (en xinés no, que és massa complicat!). No hem d’oblidar que la majoria dels països hispanoparlants, són quasi tercermundistes, i per tant, amb menys importància econòmica i militar que els anglosaxons. La gent és conscient, torne a preguntar, que amb eixa actitud –de prioritzar sempre el castellà–, estem cavant la nostra pròpia tomba? I que, probablement, som l’última generació de valencians que parlaran la llengua d’Ausiàs March i Joanot Martorell? Els que encara la parlem, vull dir!
Si continuem d’aqueixa manera, tot just restarà sentenciar amb aquesta lapidària frase:
Descansem en pau… en la fossa dels pobles extingits i oblidats per la història!
