Des del País Valencià, recuperem la memòria històrica

El 30 de març les tropes de l’exèrcit franquista/feixista entraren a la ciutat de València en el que suposava la fi de la guerra iniciada pel cop militar contra la II República i la derrota de l’exèrcit republicà i de les milícies populars contra el feixisme; no podem oblidar que la República havia quedat aïllada de l’ajuda internacional, que la majoria dels soldats de les Brigades Internacionals havien tornat als seus països, i que l’exèrcit de Franco havia tingut l’ajuda militar, incondicional, del feixisme de Mussolini i de nazisme de Hitler, que amb els seus avions, bombardejaren les ciutats més importants dels Països Catalans (Xàtiva, Manuel-Ènova, Dénia, València ,Alacant, Barcelona, Tarragona…), d’Euskal Herria (Gernika), utilitzant, per primera vegada, els bombardejos contra la població civil, per crear el terror.

La gent que no va poder fugir del port d’Alacant amb el vaixell anglès Stanbrook, que va salpar el 28 de març cap a Orà, va ser detinguda, assassinada o tancada en camps de concentració, d’Albatera i d’altres llocs; molta gent de València abans que entrara l’exèrcit nacional-feixista, se’n fugiren cap a França i foren ingressats als camps de concentració d’Argelés, patint fred, fam i tot tipus de malalties, davant la indiferència, la crueltat i l’agressió del Govern de França que va maltractar els refugiats dels Països Catalans i de l’Estat espanyol d’una manera semblant a com des de la UE es maltracten els refugiats de la guerra de Síria.

No podem oblidar que l’entrada de les tropes franquistes va suposar un període de fam, de misèria, d’extrema pobresa, d’empresonaments, judicis sumaríssims, afusellaments, d’explotació de les treballadores i els treballadors, de l’opressió dels pobles i els seus drets nacionals, de la imposició de l’espanyol i l’acaçament del valencià per eradicar-lo, en un retorn al decret de Nova Planta del 1707, un país devastat que semblava una gran presó o una caserna militar. 40 anys de feixisme a l’Estat espanyol i 40 anys de pseudodemocràcia, sense ruptura democràtica, han deixat al País Valencià una petjada molt fonda. Hem de recordar per superar les ferides encara obertes fetes per la dictadura. Perquè per tancar les ferides cal superar les seqüeles, trencar realment amb els residus i els símbols de la dictadura, fer justícia, reparar les víctimes, descobrir i soterrar els morts als seus llocs, perquè no resten impunes els crims de la dictadura i d’una “democràcia” on han continuat les tortures i el terrorisme d’estat.; que ha continuat amb l’explotació de la classe treballadora i sent un estat opressor dels pobles i els seus drets nacionals.

Hem de remembrar perquè no volem cap bomba més, perquè no volem que la indiferència, la desídia i la crueltat s’imposen contra les persones refugiades de les guerres, perquè no volem participar en aliances militars que han desestabilitzat l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica i han portat a la situació actual d’una guerra que s’eternitza; perquè no volem mirar cap a una altra banda, com fa la UE, mentre es vulneren els drets humans en les seues fronteres.
Perquè és impossible viure sense passat!!

Cap bomba més!!