Va fer la presentació Francisco Torres, professor de sociologia de la Universitat de València especialitzat en immigració, assenyalant com aquests atemptats a París obriren mil debats que afecten la construcció de l’Europa actual. Des de l’any 2000, quan s’obri Ca Revolta fins avui dia, Javier de Lucas ha participat en molts debats sobre la immigració, des del seu assaig “Portes que es tanquen: Europa com a fortalesa”, 1996, fins a llibres escrits conjuntament amb Sami Naïr, sobre la construcció de la identitat dels fills dels immigrants nord-africans a Europa, qüestions de multiculturalitat, ciutadania, drets, integració, convivència a la UE; de Lucas és un dels intel·lectuals valencians que més ha participat en l’anàlisi i en la comprensió dels fluxos migrants, sobre els drets i les polítiques d’igualtat com a eina d’integració, de reconeixement i de la recerca dels conflictes que es generen al si de les societats multiculturals contemporànies davant la diversitat, el dret de les minories, la integració social i el reconeixement quan hi ha ciutadania de distinta procedència en un context de globalització, marginació i exclusió social, política i jurídica. A més de catedràtic de filosofia política a la Universitat de València, ha estat vuit anys com a director del Col·legi d’Espanya a París.
Javier de Lucas, en una anàlisi lúcida i una mica “desordenada”, va indicar, al principi, que eren massa els aspectes a abordar i li feia por repetir llocs comuns o no estar a l’altura de tantes qüestions com les que es plantegen avui després dels atemptats de París.
Perquè, ara mateix, els atemptats de París ens resulten molts llunyans, tot sembla passat i “superat”, però només és la banalització de les notícies que ens mantenen en un present continu sense analitzar les causes reals del que passa. Els atemptats i les seues conseqüències són un risc per a la democràcia, sobretot pel procés ‘metonímic’ que es deslliga a partir dels atemptats de París. Caldria rebutjar la trampa que ens presentaren del tipus: “Jo sóc Charlie” o “Tots som Charlie” que són missatges de superxeria i d’aprofitament partidari per banda del president Hollande i d’aquells líders polítics que aspiren a ser campions en la vulneració de drets humans i que es posaren al capdavant de la capçalera d’una manifestació que es volia ‘universal’.
Hi ha un conflicte que existeix i que és absurd negar: la utilització política de la dimensió religiosa. Un procés d’estigmatització social que genera vàries metonímies, confusions i trampes per a propòsits obscens, com els ministres d’interior que s’aprofitaren dels atemptats sense cap vergonya, en el doble sentit, sense vergonya i amb molt poca vergonya: l’amenaça de la penetració del gihadisme que hi ha darrere de la construcció del mediterrani com a ‘problema’; el perill gihadista està ‘a les portes de les nostres cases’, és una representació de la ‘metonímia’ (que és una figura retòrica que consisteix en designar una cosa o idea amb el nom d’una altra amb la qual hi ha una relació de dependència o causalitat).
Alain Tourain explicava el ritus social de ‘transformació’ que imposa la mort en la nostra cultura, quan es dicta l’obligació de servar la memòria dels morts oblidant el mal que feren. No obstant això, quan s’imposa un ritme social i mediàtic determinat per una gran commoció que produeix un atemptat de molts morts, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació de masses per ‘impactar’ al màxim, el primer que pateix en eixe procés és la claredat d’idees, com ens adverteixen Noam Chomsky i Ignacio Ramonet en ‘Com ens venen la moto’, en parlar de les guerres i la veritat, substituïda la claredat d’idees per la imposició del ritual de la memòria positiva, el silenci i la metonímia, en el sentit que cal ‘tancar files’. No és pot ser tebi. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres; simplicitat, esquematisme i maniqueisme, amic-enemic (Carl Schmitt); ací s’imposa la unitat, la uniformitat, un desafiament a la democràcia i a la ‘civilització’; perquè sempre que es maten éssers humans esdevé un perill per a la democràcia, alguna cosa falla, sobretot si es tracta d’una revista humorística. Perquè afecta la llibertat d’expressió.
Per això, “Jo sóc Charlie”, en el sentit de sentir el dolor dels morts, en el sentit de donar suport a un pilar fonamental de la democràcia com és la llibertat d’expressió… Ho sóc en el sentit que estic d’acord amb tot el que aquestes persones són i representen, però no amb tot el que feien, perquè m’agrada més “Le canard enchainé” que Charlie Hebdo. Més elegància i subtilesa, humor sense necessitat d’estigmatitzar, condemnar ni d’humiliar els ’altres’, sovint ubicats a Europa en els marges de les perifèries, de la pobresa, de la discriminació i de l’exclusió a les ‘banlieu’.
Davant d’aquests atemptats, es replanteja tot o algunes coses: estem forçats a reflexionar més sobre què significa ‘laïcitat’, llibertat d’expressió, el paper de la premsa en una societat amb una estigmatització barata de personatges morts… He de tancar files darrere de Chalie Hebdo?
No vull tancar files darrere d’aquesta comitiva de París perquè no representa els valors de democràcia i civilització; si més no, no estic d’acord amb el model civilitzatori que presenten, vulnerant els drets humans. Perquè eixa gent s’està carregant la democràcia, està deixant caure en la pobresa, la precarietat i la misèria a milers de persones, des del classisme; hi ha una cauterització dels drets bàsics, alguns d’aquests governants, són uns dels majors depredadors de les llibertats, posem per cas, Rajoy i d’altres que encapçalaven la manifestació de París, hem de tancar files darrere d’ells? No em sembla adient.
Sembla que el que intenten dir, sense escletxes, és: “ací hi ha un enemic i eixe enemic és ‘l’enemic’; els súbdits no han de criticar els governants, només han de donar suport”.
I tanmateix, molts escolars francesos es negaren a dir “Jo sóc Charlie” renunciant al que sóc; em sembla bé si no volen dir que estan d’acord amb les morts, si es tracta d’un gest de ‘dissidència’ davant l’aprofitament polític dels atemptats, una protesta davant una identificació unidireccional i davant l’estigmatització dels altres. Ara bé, si vostè no està amb els gihadistes, ha d’acceptar aquest escenari de guerra, o està amb l’enemic? Què està passant? Quin és el problema que amenaça la nostra democràcia? És el gihadisme?
És la idea de por la que fa sorgir la idea d’autoritat; quan cauen les bambolines i quan ofereixen com a ‘vincle social’ una falsedat, a canvi d’una passivitat que ens exigeixen quan ens venen por; és el procés de ‘des-democratització’ de la democràcia. La lluita per la sobirania efectiva que mai es va aconseguir i mai es va perdre. En aquest escenari de la por i del desmuntatge de la democràcia, ens atorguen –impositivament- una representació en la qual no tenim ni el paper d’actors secundaris.
El que es va conquerir per un procés de lluita social esdevé un procés de vulnerabilitat, de vulneració de drets, perquè és la fi de la història, un model de pensament únic i inqüestionable, ‘sense alternatives’… entorn a l’escenificació del decret d’exclusió dels immigrants de la sanitat universal, decret 17/2002, hi ha una vulneració de drets elementals, ara escenifiquen una ‘rectificació’ falsa. No ho fan per respectar els drets bàsics dels immigrants, han fet l’engany perquè volen vendre el relat que hi ha un èxit econòmic, que s’està eixint de la crisi i es fa servir els immigrants com a part de l’escena, ‘a conveniència’.
El que hi ha en l’exclusió dels immigrants de la sanitat universal és una violació dels instruments normatius internacionals de drets humans. Un exemple de manual de manipulació política estigmatitzant els immigrants, ara se’ls admet ‘parcialment’ i falsament, estigmatitzant-los, perquè poden ésser transmissors ‘d’epidèmies’ o ‘malalties contagioses’; immigrants, contagi, epidèmia… Un discurs immoral i indecent, contrari als drets humans, la construcció d’un discurs racista contra els immigrants, un relat ple d’estigma, dimonitzador.
La democràcia no és sinó la capacitat per a resoldre els problemes socials, les necessitats humanes, de salut, educació, treball, habitatge, dependència, seguretat, ajuda en la vellesa, redistribució de recursos, igualtat d’oportunitats, etc. No obstant açò, el govern del PP està buidant de contingut la democràcia, per convertir-la en una caricatura; en aquesta legislatura, s’ha governat amb ‘el decret llei’, en utilitzar la maquinària governamental contra la gent, no només amb enganys i estupideses sobre el ‘turisme sanitari’ o la ‘cirurgia estètica’, no només amb la llei mordassa, sinó amb el desmantellament del sistema de llibertats, amb el desmantellament d’allò públic, educació, sanitat, accés a la justícia, mercantilitzar el registre civil, impedir la protesta. Fet i fet, es tracta del desmantellament de la democràcia.
Molta gent té por a perdre el poc que té perquè està en el llindar de la supervivència; hem muntat un sistema de vigilància, no de rescat, per als desgraciats que volen venir a morir ací… a Lampedusa, Ceuta, Melilla… Hi ha delictes d’auxili, es viola tot el dret internacional del mar per banda dels estats membres de la Unió Europea. Els immigrants pobres del sud són utilitzats com a manera de mostrar la ‘desesperació’ i com a argamassa conformista dels habitants del nord… Violen el dret i mentrestant els governants que vulneren els drets humans i d’auxili s’autoproclamen guardians del dret.
Al debat, preguntat pel gihadisme, Javier de Lucas va aclarir que no era un expert en ‘terrorisme’, però era evident que el gihadisme tractava d’impactar emocionalment en la ment de la gent d’occident, són atemptats que cerquen la commoció demolidora, va esmentar “Els endimoniats” de Dostoiesvsky i també Albert Camus; un impacte que es procura des d’un discurs salvatge, davant el qual no tenim cap instrument; utilitzen l’estratègia militar clàssica i el llop solitari; fan servir estratègies de lluita de l’extrema esquerra, a Itàlia, el cas Aldo Moro, a Alemanya, la banda Baader-Meinhoff, però també de l’extrema dreta… No sabem com actuen els serveis secrets, intuïm o sabem que saben, que s’ensinistren, actuen, s’infiltren i manipulen… Sabem que la intel·ligència coordinada a Europa s’ha descurat, i ens porten a un estat d’excepció permanent, es manipula la realitat i es genera una sospita generalitzada als qui s’acusa de ‘feble lleialtat constitucional’, els qui no comparteixen el relat governamental.
Preguntat pel reconeixement dels immigrants islàmics davant el que Mario Vargas Llosa ens presenta com una guerra d’extermini dels altres, declarats com a enemics totals, de Lucas respon amb citacions de Simone Weil, “L’arrelament”, Levinas, Axel Honnett, d’aquells que consideren que cal convertir els éssers humans en condició de reconeixement són els intel·lectuals més potents contra la despossessió de l’exigència constitucional de reconeixement dels altres i de no discriminació; afirma -de Lucas- que el discurs de Weil és més vigorós i acurat per analitzar la nostra època que el d’Arendt, (tot i que jo no les contraposaria, perquè el ‘dret a tenir drets’ i el ‘dret de reconeixement’ són equivalents); ‘els altres’, aquells que no són susceptibles de reconeixement, són els que més necessiten els mecanismes d’”integració”, que prefereix de Lucas, anomenar ‘mecanismes de mobilitat o ascens social’, perquè sense aquests mecanismes compensadors, d’ascensor social, d’equitat, quan aquests mecanismes s’espatllen, no funcionen o desapareixen, es busca el ‘reconeixement’ a través del ‘retorn a les identitats primàries’, vincles de família, de sang, llengua o religió.
La manca de reconeixement es produeix quan no hi ha justícia ni llibertat, és la via per a l’exclusió i la desesperació. Hi ha diversos motius que causen la ràbia vers Occident: les guerres, la primera i la segona, d’Irak, Palestina, Líbia, Síria, Líban, els drons a Pakistan… el menyspreu, l’arrogància, els desgavells i la barbàrie que s’ha sembrat mitjançant guerres, la política extractiva de matèries primeres, el neocolonialisme occidental; no oblidem tampoc que Aràbia Saudita finança una part del moviment gihadista. En la mirada cap al passat a Espanya hi ha una ‘comprensió’ molt estranya dels vuit-cents anys de l’islam, com a conquesta o reconquesta, de presència entre parèntesi, d’Avicena i Averroes, uns dels intel·lectuals de llengua àrab, dins de la Península Ibèrica, més importants, però ‘estrangeritzats’, com si foren cossos estranys, habitual en la tradició hegemònica espanyola defensora de la uniformitat nacional-catòlica i excloent dels altres (àrabs, jueus, erasmistes, protestants, republicans…)., tot i que, a posteriori, hem vist que el judeocristianisme no era tan dolent com es pintava i que contenia valors de construcció dels drets davant una globalització dominant del capital que només cerca el profit econòmic, sense cap escrúpol.
S’han abandonat propostes de cooperació nord-sud, de codesenvolupament descentralitzat; el ministre de Defensa, Morenes, és un dels majors comissionistes de la venda d’armes des de fa dècades a l’estat espanyol, Morenes, Serra, Juan Carlos I… Molt sovint es venen armes als països del sud dins dels programes d’ajuda al desenvolupament; inclús Bono, ZP i M.A. Moratinos, amb qui, per altra banda, he tingut una bona relació, van de visita a Guinea Occidental donant suport a una dictadura…
Els governs europeus no volen posar en marxa programes reals de cooperació i codesenvolupament, perquè no volen perdre el control de recursos de matèries primeres posant a sàtrapes a països d’Àfrica.
Què és pot fer? Què podem esperar?
Potser recuperar el contrapoder de la ciutadania, el contrapoder com a denúncia de la vulneració de drets humans, el contrapoder com a control del poder i llurs abusos; nuclis d’informació, activar les xarxes socials quan es coneix una actuació de les institucions i del poder contrària al dret… Una exigència de responsabilitats, un procés constituent, una reforma constitucional…
Post escriptum: com es deia en temps de Tirant lo Blanc i del Quijote, demanant ‘benevolència’, aquest relat sobre “democràcia, gihadisme i drets humans” ha estat fet a partir d’unes notes que vaig prendre a Ca Revolta en el transcurs de la xerrada i d’una reconstrucció, a posteriori, que tracta d’ajustar-se al discurs de Javier de Lucas, però, potser, no és del tot una reproducció exhaustiva i exacta; si hi ha algun desajust, imprecisió, errada o falsedat, se m’ha imputar a mi i exonerar Javier de Lucas, tot i que ell és l’autor de la conferència, de les idees mestres i de tot allò que embasta aquesta anàlisi de la immigració des del prisma dels drets humans i de les causes del gihadisme per a tractar de resoldre d’arrel un conflicte greu que gangrena la democràcia i ens duu a un retrocés en drets, llibertats i seguretat; compte de no confondre els efectes i les causes, perquè les invocacions a la metonímia són advertències davant la possibilitat de confusions i errades.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
