En realitat Marta Rovira investiga com el franquisme va ser sotmès a un tractament d’oblit durant la “transició”, que semblés que canviaven algunes coses, legalitzant el PCE, mentre es reproduïen les estructures fonamentals del règim anterior en el “nou/vell estat democràtic”. Com deia Mario Benedetti, i esmenta Rovira, “l’oblit és ple de memòria”. Precisament la ‘Transició’ conté una política de memòria –excessiva, abusiva, reiterativa i autocomplaent- que ha servit per amagar el Franquisme que contenia i també per legitimar la reubicació política d’aquells que, venint de règim anterior, han esdevingut pares, líders o factòtums de la “democràcia”. D’una democràcia antidemocràtica, que vulnera els drets humans, lingüístics, culturals i nacionals dels altres, de nosaltres, que fa servir la tortura i el terrorisme feixista per a reforçar l’estat i un nacionalisme espanyol que s’imposa per la força bruta o “constitucional”, per lleis injustes antivalencianes contra la possibilitat de federació o confederació dels països amb la mateixa llengua i cultura, que nega el dret a l’autodeterminació de les nacions distintes a la Castellana o Espanyola, d’entre les quals el País Valencià .
Marta Rovira analitza la (de)construcció del ‘mite’ de la Transició “exemplar”, “modèlica”, mira de prendre distància i apareix com es va fer la legalització del PCE, després dels assassinats dels advocats laboralistes a Atocha, però, alhora, com no es va permetre legalitzar Esquerra Republicana de Catalunya a les primeres eleccions. Com s’integrava “els comunistes” espanyols, pactant i negociant, com a col·laboradors necessaris per donar una imatge “democràtica” a nivell internacional, mentre a les darreres dècades s’ha continuat estigmatitzant els independentistes com a “separatistes” i “perillosos”, reproduint exactament la mateixa ideologia, semblant relat i el mateix llenguatge que la dictadura franquista. S’ofereix una visió crítica d’aquell període i l’anàlisi de relats que recuperen la centralitat de les lluites antifranquistes tant des dels moviments d’esquerres com des d’una altra perspectiva nacional en el cas de Catalunya.
Nosaltres, la valenciana gent, no podem continuar acceptant els enganys, les mentides, les trampes i els mites espanyolistes, del franquisme i de la “transició” construïts per un estat monolingüe, hereu de la ideologia reaccionaria i autoritària, producte del nacional-catolicisme i d’una monarquia pre-revolució francesa, amb tics culturals i nacionals totalitaris, que no reconeix el plurilingüisme, la pluriculturalitat, la igualtat i la diversitat de la ciutadania ni la pluralitat de cultures i nacions que hi ha a l’estat espanyol. El dret a decidir és un principi bàsic i irrenunciable en una societat democràtica, sobretot quan s’ha estructurat la nació espanyola des d’un estat opressor que impedeix la llibertat dels altres pobles que no formen part del ‘poble espanyol’ (o castellà).
L’altre llibre és el de Ramón Cotarelo, des de Madrid, a l’assaig “La desnacionalización de España. De la nación possible al estado fallido”. Cotarelo és dels escassos intel·lectuals espanyols que reconeix el dret a decidir i el dret a l’autodeterminació de tots els pobles, catalans, bascos i gallecs… per tant, també el dret a decidir dels valencians. No obstant, em sembla massa ingenu o ‘benvolent’ amb la ‘Transició’ quan afirma, des d’un nacionalisme espanyol d’arrel “orteguiana”, que “la Constitució de 1978 inaugurà una ‘nova planta’ territorial del ‘país’ amb la qual es pretenia ‘clausurar l’asfixiant centralisme’ de la dictadura anterior i donar ‘satisfacció’ a aquelles aspiracions amb un grau elevat de descentralització política”.
No obstant, compartisc amb Cotarelo, quan -després de les bones intencions de l’estat durant la transició de “clausurar l’asfixiant centralisme” – reconeix, que “tanmateix, al cap de quasi quaranta anys de funcionament del ‘nou ordre’, aquest no ha aconseguit ‘acomodar’ la realitat plurinacional espanyola en un marc d’estabilitat i sense tensions i ‘el país’ es troba en una cruïlla que no per coneguda deixa de ser preocupant”. Continua l’ofec del centralisme des d’una recentralització que fa feredat perquè mostra, sense màscares, la brutalitat del Leviatan mono-nacional espanyol.
Per això, amb tots els respectes al senyor Cotarelo, si hagueren pretès clausurar l’asfixia del centralisme franquista, com afirma, llavors, hagueren reconegut, almenys les quatre llengües de l’estat en igualtat de condicions (català, èuscar, gallec i castellà), a més de l’asturià i l’aragonés, hagueren acceptat el dret a l’autodeterminació de les nacions que hi ha a l’estat espanyol, hagueren respectat el dret a federar-se o confederar-se de les comunitats amb la mateixa llengua i cultura, com els països de parla catalana, valenciana i balear… I ha sigut just tot el contrari per continuar el genocidi cultural i nacional dels altres. Per açò, no podem ni atorgar-los el benefici del dubte ni la presumpció d’innocència. El que volien, des del 1707, des de les dictadures i la “transició” fins ara, doncs actualment es veu més clar encara, era continuar asfixiant “les altres llengües”, cultures i nacions, distintes al castellà o espanyol, d’una manera més subtil o més ‘enèrgica’… Perquè al final de la dictadura franquista hi havia una certa ‘rebel·lió’ a les aules i molta gent es posava a l’escola, els instituts i les universitats a fer les classes en català-valencià, a pesar de les lleis repressives i autoritàries en sentit contrari. L’aprovació de la LUEV que pretenia satisfer, alhora, als més “catalanistes” i als més espanyolistes, duent el valencià al gueto de la invisibilitat i la minorització estava condemnada al fracàs i encetava la possibilitat de les rebaixes i entrebancs al propi sistema educatiu valencià, d’entrada, ben retallat per una doble línia als pobles catalanoparlants, per la voluntarietat a les zones castellanoparlants i a les grans ciutats, per les exempcions en massa, per la desídia per banda de les distintes administracions, etc. ocupades en castellanitzar i atentes a extrapolar qualsevol tensió o conflicte per a reforçar el ‘només en espanyol’.
A l’Estat espanyol i al País Valencià es va legislar, durant la “transició”, políticament i lingüísticament, per separar, particularísticament, el valencià del català, per impedir les relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i polítiques entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, per a reprimir i reconduir el català-valencià al gueto de la doble línia a l’ensenyament, per a dir-li ‘valencià’ sense cap referència al català, per a imposar els símbols de la dreta franquista pre-democràtica (nom, senyera…) sense cap pacte més que repartir-se el poder i els negocis els franquistes i una esquerra claudicant que acceptava totes les imposicions de la dreta “valenciana”/antivalenciana, a canvi, de repartir-se el botí, com els pirates de “L’Illa del tresor” d’Stevenson. Un model de capitalisme mafiós, de saqueig, destructor i malbaratador que denuncia Thomas Pikkety a “El capital al segle XXI” perquè les desigualtats socials i econòmiques no deixen d’augmentar; com també l’extermini ecològic.
Després de la curta primavera del president de la Generalitat Valenciana, Josep Lluís Albinyana, això fou el “monsonisme” d’UCD i el ‘lermisme’ (PSOE), una dreta i un “socialisme”, ambdós rabiosament espanyolistes i sense cap o molt poca sensibilitat pel País Valencià més que el servilisme, el complex d’inferioritat, la subordinació i la submissió a Madrid en permanent ofrena i acatament a les noves glòries d’Espanya enteses a la madrilenya. Els del PP han elevat aquesta visió ‘valenciana’ claudicant i servil vers Madrid fins l’infinit i el ridícul, han augmentat les distintes humiliacions de l’estat contra el País Valencià, en finançament, en inversions, en espoliació fiscal, en llengua i cultura, en manca de reconeixement, en agenollament… fins el paroxisme d’arribar a visibilitzar-se com un dels pitjors eixos de la corrupció d’Europa, com a manera de desprestigiar el País Valencià, de vèncer-lo del tot, de fer fallida al sistema bancari “valencià” per substituir-lo pel madrileny, per a fondre a fosc i tancar RTVV i censurar els mitjans en català-valencià, per destrossar l’Horta, per tal d’agredir els nostres principals ecosistemes de les muntanyes, els rius i de la costa, enmig d’una bombolla immobilitària i especulativa, d’una crisi econòmica que paguen els qui menys tenen, de lladronicis diversos, de desnonaments, de pèrdua de drets laborals, educatius, socials, d’austericidis varis, balafiaments, privatitzacions i corrupteles interminables. La transició ha reproduït els vicis estructurals, procedimentals, de contingut i ideològics del franquisme, des d’un nacionalisme castellà que asfixia les altres nacions, cultures, societats, economies i llengües distintes a la de Castella.
Per això a la “Proposta pel País Valencià” s’indica que la crisi és una estafa, per a tallar les vies de redistribució de la riquesa i incrementar més l’explotació de les persones treballadores, per augmentar el sofriment de la gent, dels animals no humans i de la natura… I explícitament es diu: “El postfranquisme ha consumat l’empobriment del poble valencià mentre continuava convertint en solars edificables tot el seu patrimoni natural (des de primera línia de platja fins als boscos i muntanyes d’interior, des de l’horta i les terres de conreu fins als barris de les ciutats), mentre asfixiava la indústria i la agricultura, mentre liquidava l’immens negoci de les caixes i cooperatives de crèdit valencianes, mentre les infraestructures i inversions necessàries deixaven pas al balafiament dels grans esdeveniments”…
Cal que el Dret a Decidir del poble valencià arribe a les institucions i genere canvis reals i necessaris per recosir-nos i reconstruir-nos com a País Valencià després del tsunami de llarga destrucció que han generat les polítiques espanyolistes del PSOE i, més encara, les del PP, agafats de la mà quan es tracta de saquejar i d’anar en contra dels drets nacionals, econòmics, culturals, lingüístics, ecològics i socials del País Valencià.
Per això cal un procés constituent al País Valencià cap a un estat democràtic, social i avançat. S’ha de fomentar el respecte entre els ciutadans i ciutadanes. S’ha d’iniciar la construcció d’una democràcia real. Des de baix, des del País Valencià i per al País Valencià i el planeta Terra, prioritzant els nostres interessos econòmics, infraestructurals, d’inversió a l’eix mediterrani, perquè Catalunya és la nostra porta a Europa i tant el Principat com les Illes formen part de la nostra llengua i cultura. Enllaçats en llengua, cultura, economia i voluntat de futur, si així ho vol la valenciana, catalana i baleàrica gent.
Per això, s’han de defensar les expressions democràtiques ciutadanes constructives i de denúncia, condemnant enèrgicament qualsevol atemptat contra les llibertats del poble i comptant amb l’adhesió de tots els agents democràtics, per tal de fer visible i d’aïllar el terrorisme d’Estat.
Cal construir relacions i espais per afavorir la transició cap a un estat modern i preparat per assolir l’amenaça d’un mon globalitzat, transició que ha de servir per a fer que els valencians i valencianes disposem de les eines que ens han d’ajudar a fer el nostre futur.
Cal el Dret a decidir, construir una democràcia de veritat, que comença per la capacitat de revertir les decisions contra el poble i, molt especialment, dels pactes secrets i de les decisions sense cap legitimitat, a les portes de les eleccions, “representants” que tenen clar que perdran la seua cadira. És el cas de l’amenaça d’un nou PGOU sobre l’horta de València per a continuar servint l’especulació, i de molts altres com el de l’abocador de residus animals de la Vall d’Albaida. Cal paralitzar projectes destructors i contaminants; cal revertir la destrucció i salvar l’Horta de València i els ecosistemes que ens protegeixen i són l’abric i el rebost de futur. Per a nosaltres i per a les generacions venidores. Volem llegar l’Horta, l’Albufera, el Saler, la marjal del Moro, els rius, muntanyes i valls, una costa adequada perquè hi haja un futur viable.
És el Dret a Decidir sobre els propis recursos, sobre un sistema de finançament sense espoli, sense apropiació i sense intervenció de la hisenda central depredadora. Sobre la legitimitat del deute i sobre les responsabilitats “dels mercats” a l’hora d’afavorir el balafiament i la corrupció. Sobre una educació pública, laica, integradora, de qualitat i en valencià, amb immersió lingüística plena. Sobre una sanitat justa i igualitària, sense cap exclusió, cap vulneració dels drets humans, cap negació d’assistència sanitària. Sobre la redistribució dels recursos a partir d’una renda mínima garantida, del suport social front a les situacions de màxima necessitat respecte a l’alimentació, la salut, l’educació, etc. Sobre el dret a l’habitatge digne, a accedir a lloguers socials, al foment de l’accés a l’habitatge i a la protecció front a l’especulació, front als desnonaments. A la penalització de l’acumulació d’habitatges sense ús i de l’abús de preus, al sòl lliure d’especulació…
És el dret a una llei electoral justa, sense barreres ni manipulacions a favor dels partits amb préstecs de la gran banca i caixes B plenes dels qui esperen cobrar-se els favors. El dret a la revocació dels i les qui usen la representació per a furtar i protegir-se de la justícia. El dret a les iniciatives legislatives populars sense que la representació de la ciutadania les puga rebutjar sistemàticament, a les consultes populars impulsades per la ciutadania.
El Dret a Decidir sobre això i sobre tot, que s’ha de sustentar en un procés constituent al País Valencià.
Durant els pròxims anys de transició del País Valencià, l’avanç cap a una societat moderna, avançada i amb capacitat productiva pròpia, vindrà del desenvolupament d’una nova administració propera, pròpia i eficaç, que defense els interessos de la ciutadania del poble valencià davant els de les elits econòmiques o de fora, que només veuen el nostre país com a saqueig i negoci.
La situació actual, esdevinguda d’una política centralista contrària al nostre poble i que només afavoreix l’espoli i l’explotació dels recursos i del poble valencià, és la conseqüència de la inestabilitat de l’estat espanyol agreujada per la crisi econòmica i pel fet que les estructures de l’estat espanyol són obsoletes i contràries al desenvolupament dels pobles cap a una democràcia real, al desenvolupament econòmic, social, cultural i de drets bàsics (educació, sanitat, etc.) que responga als interessos de la majoria.
Per a donar resposta a les necessitats de la societat valenciana avançada, la planificació de les infraestructures i d’altres polítiques de desenvolupament econòmic s’ha d’assolir sota els imperatius de servei i eficiència, sense duplicitats ni mecanismes de subjugació als interessos aliens a la sobirania valenciana; com passa amb l’existència de les diputacions i en un país encara provincià i sense comarcalitzar.
S’ha d’afavorir i fomentar la participació de les valencianes i valencians en aquest procés necessari i modern de deixar enrere la política centralista, en el treball per la denúncia i supressió del model de control polític ‘provincial’ dels grans partits espanyols. Hem de construir el futur de la ciutadania valenciana amb llibertat des del marc dels drets humans.
València, capital del País Valencià, exercici de sobirania per tal de facilitar la vertebració del país. La ciutat de València mai ha de ser un nucli de concentració del poder i d’esquenes al poble. El País Valencià, heterogeni i plural, ha de disposar d’un sistema de repartiment de les estructures de decisió al voltant de les ciutats i amb les comarques i les sinergies supracomarcals com a referent, tot superant les artificials divisions provincials. València ha de ser referent, vertebradora, potenciadora de les reivindicacions del País Valencià, impulsora de nodes amb les altres grans ciutats valencianes.
Des de la PDaD-PV, pensem que cal que les candidatures polítiques que s’acrediten com la garantia del canvi que necessita el País Valencià han d’assumir –públicament i explícitament- el Dret a Decidir de la ciutadania del País Valencià. Per poder-los votar. Per poder guanyar el canvi, cal superar el model del 78 que reprodueix el règim franquista al servei de les elits de Madrid.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
