Però, el projecte cultural republicà no pretenia només alçar edificis escolars, sinó construir un nou model d’ensenyament: públic, unificat, gratuït i laic. En pocs mesos, des de la proclamació de la República fins a desembre del 1932, es crearen 9.620 escoles i la mitjana de noves places de mestres va créixer fins 3.232 per any. Mestres i professors eren un factor clau per a estendre els ideals republicans perquè no només treballaven amb els xiquets de les escoles, sinó també amb adults. El mestre representava una força influent en els pobles i en les viles més xicotetes. I com que la República era considerada com una obra de reconstrucció, els mestres havien de cooperar de valent en la modernització del país.
Entenent així la importància que l’educació i l’escola tenien per a la República, no sorprèn que, malgrat les terribles urgències de la guerra el 1936, a la zona republicana es procurés atendre l’educació de la infància i l’alfabetització dels adults, fins i tot en les trinxeres. Una bona mostra d’aquest interès eren les campanyes d’alfabetització entre els soldats. Les anomenades Milícies de la Cultura, formades per mestres adscrits a unitats militars, buscaven promoure l’alfabetització de la població adulta i combatent.
Les últimes dades del Ministeri d’Instrucció mostren l’activitat del primer any i mig d’acció. El nombre de docents actius en les Milícies de la Cultura va arribar a superar els 2.000 (sense comptar personal de suport), es van crear 2.047 escoles elementals, 117 llars del soldat i 809 biblioteques. Un total de més de 75.000 soldats i milicians van aprendre a llegir i a escriure, es van impartir més de mig milió de classes col·lectives i es van superar les 390.000 individuals.
Pel que fa al País Valencià, el 1934 va ser un any especialment significatiu per al sorgiment d’iniciatives valencianistes que buscaven la defensa del valencià en el nou model educatiu. Aquest era un tema que preocupava, des de feia anys, nombrosos docents, a causa de la profunda castellanització que s’estava produint entre els més joves de casa. Els nous temps de llibertat republicans portaren a la creació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, un col·lectiu de mestres que promovien l’ús del català a les escoles valencianes, capitanejades per destacats lingüistes i valencianistes com Carles Salvador i Enric Valor.
de la llengua. Tanmateix, els mitjans amb què comptaven i les possibilitats del moviment valencianista d’aquells anys eren molt limitades. Encara així, gràcies a aquestes iniciatives, centenars de professors estudiaren valencià i decidiren emprendre una lluita per reviscolar la cultura pròpia.
Llibreta i llapis en mà, de poble en poble, recorrent comarques, en una tasca de divulgació lingüística i cultural que ningú no hauria d’oblidar mai. Són els mestres de la República doncs, un llegat que cal posar en valor: per dignitat i memòria. Són aquells que dedicaren la vida a l’atenció del poble, amb coratge i valentia, oferint el més apreciat que una persona pot adquirir, coneixement. Pels qui vingueren, pels qui som, des de l’àmbit rural fins la trinxera d’assalt. Pels qui vindran.
