“Que noooo!”, m’insistien, “Home de poca fe! Que ho sé jo de cosa certa. No són cap invent de ningú, són reals. Existeixen. És de veres”.
“Com si menjares peres i les cagares senceres?”, preguntava jo tot sorneguer. L’al·ludit, potser, mirava arreu cap a tots els costats i cap amunt com cercant alguna cosa que corroborara les seues paraules, i insistia: “Et dic que és veritat; existeixen, i ningú no pot negar això. Són tan reals com eixe Sol que ara mateix ens il·lumina”, sentenciava amb posat triomfant. Jo intentava esguardar el Sol amb els ulls mig closos i replicava assenyalant amb el dit: “Doncs no és per res, però està una mica núvol. Mira, mira… quin núvol hi ha que amenaça tapar l’altiu, orgullós però pobre i llunyà Sol”.
“Però tot lo món sap que existeixen! Són reals! Què puc fer perquè em cregues?”. “Mira, jo crec que amb això passa com amb Déu. Tot lo món –o quasi tot lo món– diu que existeix, però ningú l’ha vist. I jo, francament, no puc creure en una cosa o ésser que no he vist jo ni ha vist ningú. Sóc una racionalista empíric; què hi farem!. Tu creus en Déu?”.
El meu contrincant va mirar, ara, cap a amunt i cap avall com si pretenguera escarbar-se les butxaques i em va amollar amb un fil de veu: “Home, depén. Hi ha dies que estic de bon humor… i potser sí… hi ha dies que estic de mal humor… i potser no… jo què sé, xe!”.
“És a dir”, vaig soltar jo tot decidit i impetuós, “que en realitat no t’acabes de creure tots els contes fantasiosos dels retors i els polítics de dretes. Doncs el mateix em passa a mi amb els bitllets de 500 euros. Només hi creuré quan els veja”.
“Però jo he vist fotografies d’eixos bitllets en la tele i per Internet!”
“I què? Jo també he vist imatges, pel·lícules i fotografies de Déu per la tele i per Internet. I què em demostra això? No res! El photoshop fa miracles. Ensenya-me’n un –de bitllet, vull dir– i creuré en la seua existència”.
El meu amic va mirar cap al cel com cercant algun ésser diví, després va mirar cap avall com cercant un enigma de l’esperit humà i, finalment, es va traure de la butxaca un bitllet de 5 euros i va dir amb posat de somnolència: “Bé, canviem de tema. Em queda açò per a fer-nos-en l’última. Cassalla i cervesa?”. “Cassalla i cervesa”, vaig aprovar jo.
La gentada, recolzada sobre el taulell del bar o asseguda en taules, continuava enfaenada bevent dels seus gots de cervesa i expectants davant una pantalla on vint-i-dos homes es barallaven per una pilota sobre un terreny de joc verd com… com un bitllet? De quin color són els bitllets de 500 euros?
