I amb les mans als ulls, em pregunte, aquestes dones que retiren la denúncia, ho fan per amor?
L’amor és la força que fa treure les persones de les situacions més terribles, fins i tot de la mort. Viktor Frankl ens va deixar per escrit que pensar amb la seua estimada era el que l’ajudava a suportar la barbàrie de caminar pels camins gelats d’Auschwitz. Però és l’amor el que té efectes perversos per a les dones? Almenys, tot això hauria de ser objecte de reflexió, i sobretot amb el tema que ens ocupa, per a les persones que ens dediquem a la política.
Històricament ens han venut el mite de l’amor que ens porta a les dones a fer renúncies constants en la nostra vida. Per amor les dones ens sacrifiquem, renunciem al lloc de treball per tindre cura dels nostres fills, de persones dependents, renunciem a la nostra autonomia econòmica, a la nostra llibertat i a qualsevol cosa. I el pitjor de tot és que creiem que actuem amb total llibertat, i que ho fem per una qüestió de prioritats. Per amor. El fals amor romàntic és el mecanisme més potent per perpetuar el patriarcat, la submissió, la dependència, i per tant, desigualtats, que de vegades, poden costar la vida.
Si en la política tractem de buscar noves formes d’organitzar-nos, preocupant-nos pels altres i pensant amb el seu benestar, això se sembla molt a l’amor. Però aquest amor, és el que ha de ser repensat per les persones que ens hi dediquem. Perquè parlem clar, no és amor quan això genera una relació de poder entre persones, l’amor és la companyia i la complicitat, la preocupació per la resta i no la submissió.
És més necessari que mai aprendre a estimar-nos bé, en un amor basat en el bon tracte i en la igualtat. I eixe nou amor és el que hem de transmetre des de la política a la societat. I per això és fonamental establir relacions igualitàries, en les quals les diferències no ens servisquen per a sotmetre’ns, sinó per a enriquir-nos.
Però també és més necessari que mai dir prou. Ja no valen declaracions institucionals, ni aprovacions de mocions carregades de bones intencions genèriques. Calen polítiques valentes, efectives, implicades i que ataquen directament l’eix del problema: l’educació i la conscienciació. En la lluita contra el terrorisme masclista ja no valen declaracions institucionals ni bones intencions: cal acció!
