Una bandera no té significat en soledat. No hi ha banderes d’un ni té sentit l’existència d’una sola bandera per a tothom. Cal que hi haja algú amb qui afirmar-se i algú davant de qui reafirmar-se. Les banderes t’interpel·len: «Estàs amb mi o estàs contra mi?». L’única variant acceptable per a esquivar una resposta tan simplista com aquesta pregunta és: «Estic amb una que és amiga», però de cap manera es pot dir: «No en tinc cap». En això les banderes són com les religions, a les que, per cert, solen anar associades.
Uns la cusen, la saluden, la besen, l’enlairen; altres la cremen, la xafen, l’esgarren, es torquen el cul amb ella, s’hi caguen, i no s’adonen que, en fer-ho, excreten la seua pròpia bandera. Considere’s això un apunt de caràcter antropològic: en la mesura que les banderes compleixen la necessitat de marcar territori, característica d’espècies animals assimilables a la nostra, no són diferents d’una micció o una deposició estratègicament dipositada.
Hi ha qui té por de no existir si no va degudament senyalitzat, i fa de si mateix un puzle de banderes, banderoles, banderins i banderetes: la de la pàtria, la del club de futbol, la el seu poble, la de les seues quimeres. Com un bou ple de banderilles, com un santó recobert d’estampes, com un pal ple d’anuncis. La bandera és el títol de propietat que s’estaca sobre un cervell, de la mateixa manera que se senyalitza un solar, un naufragi, una mina, una cota. Les banderes tenen tendència a ocupar tots els territoris, sobretot els mentals. Si no estàs en territori d’una, estàs en el d’altra. No poques vegades et veus obligat a triar. I d’ací, també, la temptació a adherir-se a qualsevol perquè et deixen en pau, però, sobretot, per a evitar caure en territori de ningú, perquè, en qüestió de banderes, això no existeix. Dubtosa manera, la de les banderes, de proporcionar identitat, quan per a aconseguir-la necessites enrasar-te amb una multitud prèviament allisada.
Les banderes viuen dels vius, però són també uns ens notablement necròfags. Se solen abalançar sobre els morts i els cobreixen com una amant embogida, com per a evitar que ningú més que ella els toque. Apoderar-se de certs cadàvers i de la seua memòria és una de les seues obsessions característiques. És un tret que adquireix tints especialment obscens si, com esdevé tantes vegades, el mort ha mort per ella. O això diuen, perquè ell no pot al·legar ja res.
Les banderes són com el paper d’atrapar mosques. Els que no se senten prou atrets per la seua aroma i els seus colors, i no cauen en la seua substància viscosa o aconsegueixen desenganxar-s’hi, són considerats traïdors. Un ésser sense bandera és un traïdor a totes les banderes, i elles tractaran de fer d’ell un pària. Anar pel món sense bandera és anar nu, en pèl, suposa quedar exposat a inclemències socials que poden arribar a ser d’una virulència extrema. Per això hi ha qui en porta tres o quatre en la butxaca. Les banderes, principi i fi de l’homogeneïtat són incompatibles amb qualsevol forma d’heterodòxia. Les banderes són enemigues acèrrimes de la complexitat i representen sempre, per definició, l’ortodòxia. Per això són un emblema més aviat dubtós per a qualsevol revolució.
Una bandera va sempre a dalt, molt per damunt de qualsevol caparró, no sols per a fer-se visible, sinó, sobretot, per a proclamar la seua ascendència sobre tot el que és davall seu. Recluten fàcilment als qui tenen una gran inclinació gregària per satisfer, als qui tenen el sentit de l’orientació avariat i l’autoestima esmorteïda, encara que, potser, no tant com l’ambició. S’ha dit que als canalles, als impostors, als mentiders els agrada d’utilitzar les banderes a tall de refugi. El que realment fan és abrigar amb elles tots aquests altres éssers necessitats consol, que solen ser multitud.
Darrere de cada bandera sol amagar-se una immensa rialla. De vegades l’apartes i no hi ha ningú. O de vegades trobes, acatxapat al darrere, diguen-te bona nit, al qui ahir enarborava entusiàsticament la bandera contrària. O al diminut Màgic d’Oz, pujat a un tamboret, donant ordes a la teua consciència a través d’un descosit. I és que, ben mirat, també s’assemblen a una cortina.
Joan Dolç
Balanç d’existències
