No m’atreviré a parlar si més no de mediocritat intel·lectual, per què? Perquè sobren les dues, la primera perquè va més enllà de ser mediocre, que també i la segona, simplement perquè seria un oxímoron. No obstant açò, caldria començar dient que els bous no desapareixerien – parlem amb propietat – com a molt desapareixeria la versió genèticament seleccionada del bou, és a dir, el bou de lídia. Per tant, el que desapareixeria seria un cerimonial de tortura sagnant i un fosc negoci rendible, encara que açò últim és molt qüestionable, que només apunta al sacrifici públic d’un innocent, en uns casos, o a la posada en escena de la utilització d’un ésser viu com a instrument per a un joc violent que constitueix un risc no solament per al bou, sinó també per als participants en aquests actes, en qualsevol de les seues modalitats, bé es tracte de ‘bous al carrer’ o d’un altre tipus de tancaments, per no esmentar el repulsiu i aberrant torneig del Bou de la Vega que ja té màrtir per a la seua pròxima edició.
Per fortuna, el nou espectre polític il·lumina un viratge cap a un nou escenari on les tradicions atàviques i obscurantistes estan sent encarades i canalitzades cap a posicions cíviques i ecologistes.
Fa uns dies va arribar a les meues mans un text on un ciutadà esgrimia les raons que li havien portat a modificar el seu criteri, fins al punt de transitar d’assidu aficionat al món del bou a sentir-se hui antitaurí.
Quan vaig llegir alguns dels seus comentaris en els quals es referia al tracte que li propinaven al bou – hui ja no està permès – mentre ‘jugaven’ de xiquets amb ell pels carrers i com estrenyien els seus budells, estant ja moribund, fins que no li quedara ni una gota de sang i quin va ser el desencadenant que va fer que començara a plantejar-se preguntes que a molts de nosaltres ens semblen òbvies, vaig pensar que era necessari fer una anàlisi que poguera almenys provocar la reflexió de qui el vulga llegir.
Pel que sembla aquest xic portava amb orgull als seus amics estrangers a mostrar-los la tradició més característica de la seua terra, i van ser les preguntes que li van formular les que van provocar en ell, primer, l’adonar-se que no tenia respostes, quelcom importantíssim, i en segon lloc, i més important sí cap pel que vull exposar, que ningú del seu voltant li havia mai plantejat per què, en aqueix moment i en aqueix entorn, com ara en part ho segueix sent, ‘era normal’.
Volguera des d’aquest article tractar d’arribar, no ja a aquells que tenim una posició clara contra qualsevol acte de maltractament animal, sinó precisament ser capaç d’almenys provocar una sola lectura que aconseguisca per un moment posar en qüestió el fenomen del que estem parlant i analitzar des de la raó el mateix, desvinculant-ho de la mirada febril i parcial del que defensa una tradició per inclinació cultural, per plaure estètic o fins per covardia a pensar alguna cosa diferent al que té al voltant, perquè no oblidem que pensar diferent, requereix un acte de valentia.
Com hem advertit, el xic en la seua experiència, deixa clar que va començar a plantejar-se el sofriment d’un ésser viu en el moment en què, precisament algú aliè al seu entorn, és a dir, un observador extern i imparcial, li pregunta pel dolor al qual, en aquest cas, el bou, està sent sotmès en aquests considerats festejos populars; és llavors, quan es posa en evidència davant ell, un fet que ni tan sols li havia plantejat el menor dubte, ni a ell ni a ningú del seu al voltant. Per quina raó un fet tan aparentment notori com és que el sotmetre a tortura a un ésser viu, cause dolor, puga deixar sense resposta a qui, a més de conèixer-ho, ho recolza amb la seua participació, en major o menor mesura? ‘Perquè en aquell moment no estava prohibit, perquè era normal’.
Em sembla que cal fer en aquest punt una necessària pausa, el camí de tot ésser humà dotat de raó ha de passar indefectiblement per la cerca d’un enfocament neutral alhora que analític que li permeta disseccionar els fets concrets i desvincular-los així de passions col·lectives per aconseguir el nucli essencial del problema que es planteja, ací està la nostra responsabilitat com a éssers humans individuals que som.
No podem acollir-nos a respostes com la qual va mantenir a aquest ex-aficionat taurí encallat durant anys en aqueix costum ancestral de sotmetre a aquest tipus de calvari a un animal.
No entraré en aquest article en un altre tipus de qüestions relatives als danys psicosocials que pot comportar l’exposar-se a aquests actes de crueltat que són vistos amb aqueixa reticent i reiterada normalitat, ni tampoc entraré en aspectes relatius a l’empatia o a la compassió cap als animals no humans, qualitats ambdues que pertanyen a l’àmbit del privat si volem dir-ho així i, en conseqüència del no exigible, és més, tampoc entraré en la qüestió moral del respecte que tot ésser viu mereix, aquesta vegada sí, exigible tant des d’un punt de vista de l’ètica pública, en tant que en aquesta sí adquiria una dimensió notable a l’hora de condicionar l’aprovació de mandats exigibles amb caràcter general, com des del dret en el qual, sens dubte, es converteix en un subjecte jurídicament rellevant i de protegir.
No ho faré perquè el que pretenc és que cada lector assumisca una actitud crítica. Estic segura que si algun dels defensors d’aquestes tradicions es planteja aquestes preguntes com li les va plantejar en el seu moment aquest ex-aficionat, i li les fa des d’un sincer intent de desgranar la vertadera naturalesa del fenomen que analitzem, no podrà negar que l’animal pateix un dany, un dany greu, un dany no necessari, un dany difícilment discutible.
La resta d’adorns, es diga tradició, diversió o gaudi estètic, escapen a la raó, que entenc desenraonat que un acte de crueltat, del tipus que siga, puga quedar justificat sota la categoria d’oci, art o tradició. El negar la solidesa dels fets objectius encaixaria més aviat en actituds més pròpies de postures negacionistes, que d’un lliurepensador que es val de la lògica i l’observació per a precisar el fet objectiu de la idea arrelada o apassionada.
No podem, per tant, apel·lar a un criteri de normalitat social, com fa en la seua primera reacció el relator de la seua història, açò seria tant com justificar sota el mantell d’una pretesa responsabilitat o culpabilitat col·lectiva, alguna cosa tan allunyada de poder quedar diluïda, com és la responsabilitat individual.
Lluny doncs de desqualificacions, acusacions de criminalitat i fanatismes, voldria fer una crida a quelcom molt més poderós com és el poder de la raó, en el sentit ‘spinozià’ del terme, amb tota la seua potencialitat, perquè no oblidem que, com en altres èpoques històriques hem pogut comprovar que l’apartament de la realitat i la irreflexió poden ser molt més nocius que el conjunt de tots els instints perversos de la condició humana.
