No sabria dir si he sigut una persona amb sort per descobrir-ho després de trenta-quatre anys: en són uns quants, però me’n queden molts per tractar d’aplicar-ho. Si més no, en aquesta societat errònia en la qual vivim, pareix que molts ens n’adonem en el moment que notem l’arribada terrible de la mort, quan ja s’ha acabat. Que en general tardem molt a tenir-ho clar, hi ha evidències que jo definiria com a científiques. L’empirisme d’aquesta afirmació es demostra amb fets irrefutables que la gent més aguerrida per la vida, els nostres majors, saben perfectament. S’acaba prompte, massa prompte. Tots hem donat importància a coses que no en tenen i el canvi de perspectiva s’acaba ofegant, inexorablement, amb la pèrdua de les nostres constants vitals. Massa tard.
Ens estem equivocant. Fet i fet, ens hem equivocat ja. Guanyar molts diners, ser emprenedors, ser persones d’èxit, tenir un bon cotxe i una bona casa, ser guapos i guapes i competir contínuament per tot, inclús per vore quina es fica les mamelles més grosses, són cabòries que haurien de servir, simplement, per omplir els forats que ens deixa allò realment important. Són tòpics, ja ho sé. Ens ho han contat milers de vegades açò, és cert. Però així i tot ho oblidem. La societat que ens envolta i que nosaltres mateixos hem creat sap perfectament com utilitzar el mecanisme de la desmemòria. La ment ens dóna la capacitat de poder imaginar, fer i pensar moltes coses i molt diferents al mateix temps, però, malauradament, el que no ens dóna és la capacitat de discernir entre allò bàsic i allò que és simplement per reomplir si, ininterrompudament, estan bombardejant-nos amb informació, perspectives i lògiques il·lògiques.
La vida va de plorar i riure, de patir i gaudir. D’estimar, de jugar i de xarrar. De pensar, d’avorrir-se, de llegir i descobrir. De menjar i beure, de contar i escoltar experiències. De passejar, cansar-se i dormir. De sentir-se atés i saber que et volen. Com els xiquets. Mireu per on. Quan ens fem majors, molt majors, ens penedim de no haver viscut la vida com a xiquets. Hi pot haver major paradoxa?
Tot plegat, és la irracionalitat de la racionalitat. D’una societat racionalment irracional, plena dels mitjans més eficaços per fer-nos oblidar allò realment valuós i transcendent. Eduquem els nostres fills i els alumnes per arraconar, desatendre i relegar allò vital? Per què educar-los seguint l’estereotip d’adult socialment vàlid si en acabar desitjaran haver viscut com a nens? I ara que escric aquestes línies mentre espere torn en un corredor d’hospital, per poder vore la meua filla, acabada de nàixer, lluitant contra una infecció pulmonar, espere no tornar a oblidar mai el que és realment primordial en la vida.
